atleta del coratge
Una nuvolada color de terra roja bruta cobricelava el cel. El puig de can Moranta tapat de pins tenia un color verd gelat.
La claror d’aquest setembre és irreal.
He collit mores negres i madures. Em pensava que ja s’havien acabat.
Em rodaven pel cap unes paraules de mestre Pavese: La riquesa d’una obra literària ens és donada per la quantitat de memòria que conté. És tan vera que fa feredat.
Una energia viva i alegre m’amara. La sent. L’escolt. La visc. Em fa reprendre la vida.
Agaf unes atzeroles de l’arbre: petites com boles, rodones i grogues, àcides i plenes de records. Ja s’acosten els fruits de la tardor.
L’única sortida possible davant les incerteses, els problemes i les pors és viure poèticament. Crear amb el món una relació de generositat, d’efusió, de complicitat i de comunió. Veure la bellesa on la miràda tòpica no veu res; desenvolupar les facultats de recepció i d’encantament; trobar en un mateix cada dia un minut d’enlluernament; mirar cada matí amb el mateix interès la persona amb la qual vius fa trenta-nou anys; passar una penada si fa un parell de dies que no has experimentat cap sensació, etc.
He sentit un sebel·lins llunyans.
He suat molt.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!