9 de juny de 2014
Sense categoria
0 comentaris
la llanterna màgica
Cada mot en suscita un parell d’altres mots, no tan sols per la força de les imatges que atreu com un imant, sinó de vegades per la seva morfologia, per simples assonàncies que es revelen tan fecundes com les seves múltiples significacions.
[Per a Antònia Mateu “Rei”]
Brollador de flors blavisses, liloses i fosforescents: xicarandana. He dit a na Zina tot d’una que ha arribat: et necessitava. D’ençà que n’Andreu partí amb aquell jovenet que no sé ni què nom, vaig intentar fer-me l’home fort, l’home dur, aquell que sap suportar amb serenitat i coratge els pitjors desastres. Però no he pogut.
[Imatge Dolores Sampol]
Ni els ansiolítics que em donà el doctor Puigdorfila, ni les cinquanta piscines diàries, ni les caminades per la muntanya no m’han tranquil·litzat. I per afegitó, quan s’ha posat a florir la xicarandana amb aquesta esplendor fastuosa, m’he passat horabaixes sencers aquí davall, entotsolat i plorant com una bleda. Sentia com les floretineues acampanades em queien damunt, i això em donava un poc de consol. Després agafava la plagueta de dibuix i hi esclafava una flor. Aquell líquid pintava el blanc trencat d’un color lilós. Després, amb el roller-boll hi dibuixava la cara de n’Andreu fins al més mínim detall. I així una vegada i una altra vegada. Aquí pots veure el fruit dels meus desveris: set plaguetes de retrats d’un home perdut que m’ha fet un maler tan gran que duc l’ànima plena de cops blaus. Em sap un greuer haver de dir-te tot això, però tu i en Jordi sou els dos únics amics que podeu entendre la magnitud de la feta. Na Zina, tota vestida d’un blau puríssima violent, es passejava damunt la solada de floretineues tubulars que ha deixat caure la xicarandana. Les petites campanes són del color dels seus ulls. Una imatge que m’he gravat per sempre. Després ella m’ha començat a parlar del segle de les llums i un estudi que fa sobre els pensadors de l’època. Na Zina m’ha amollat: Jouis et fais jouir, sans faire du mal ni à toi ni à personne, voilà je crois, toute la morale. La lliçó magistral condensada de Sébastien Roch Nicolas anomenat Chamfort m’ha distret i m’ha fet estar bé una cosa de no dir. Aquesta és la qualitat lleugera i magnífica de l’amiga Zina: sap fer-me volar pels llocs més impensats amb una lleu insinuació, amb una anècdota que em fa riure, amb el potin d’una contarella vodevilesca d’alguna vella dama indigna. Té tot un reservori d’històries que no acaba mai. I totes duen la seva empremta: el to de veu una mica cassallesc, el somriure sumptuós als llavis, aquells ulls endimoniadament riallers i tota la tendresa del món. Hem fet fotos envoltant la xicarandana. Els píxels no diuen tampoc la veritat. Trii els mots com un traficant de pedres precioses. Les ombres irregulars de l’ombú, de l’arbre dels paons, ens estilitzaven. Parlàvem del siècle des Lumières, d’un divertiment de Mozart, de les novel·les llibertines, de la veritat de les passions, de la multiplicitat dels sabers. Rèiem molt. Sapere aude, gosa servir-te del teu enteniment!, xisclàvem com a posseïts. Li he contat que per a mi l’amor físic només era un succedani per aconseguir una possessió psíquica. Que el que més enyor és estar aferrat tota la nit amb n’Andreu. Na Zina s’ha posat a riure com una condemnada i m’ha amollat: ningú no es pot aferrar impunement a un altre cos tota una nit. Li he contestat com en un sospir: no et pensis que som ingenu. Fins i tot quan n’Andreu dormia entre els meus braços i no hi havia res que el separàs de mi (no es movia, el podia sacsejar en totes direccions, no s’escapava mai d’aquelles estretes), jo sabia que fugia sense remei a través dels camins dels seus somnis, dels seus desigs secrets, de la seva memòria, que ell dins els meus braços es trobava vés a saber on. No podia posseir la seva consciència! Només en el trànsit voluptuós, quan la intensitat del pler suspèn tota relació amb el passat i el futur, potser en aquest instant que sempre volia dilatar sense remei, ens trobàvem de bon de veres. Na Zina m’ha contestat que ara és quan conec l’amor. Aquest enyor d’una persona absent és per a mi la definició vertadera de l’amor, ha dit. He quedat una bona estona pensatiu dins l’atmosfera blavissa de la xicarandana. Després na Zina ha parlat de les anades amb n’Andreu al Jules de Nova York per escoltar els GHJazz3. En Jordi va arribar ahir vespre. S’ha aixecat molt tard. Vaig notar tot d’una que ha vengut cansat. Parla sempre seguit del motmot, un ocell rar que li ha dit que s’inventàs el seu amic Frédéric Pajak per a la coberta de la seva novel·la La guerra sexual. Com és el motmot? Umpl el niu amb tota casta de bestioles escorxades a cops de bec i deixa que la putrefacció produeixi un bon nombre de cucs per alimentar els seus petits. La pudorada del niu fa que cap depredador s’hi acosti. Na Zina fa cara de terror i els ulls li brillen amb estrelletes liloses i fosforescents. Em sent embruixat per aquests dos amics, reviscolat. Na Zina m’amolla a cau d’orella: No trobes que en Jordi s’assembla a Elstir, el pintor de la Recherche: alhora Gustave Moreau, Monet i Picasso…, amb un petit côté Cesare Pavese? El sol es descompon en fosca. “Tot escriptor diu l’exili”, són les darreres paraules de na Zina que em vénen al cap abans d’adormir-me amb la doble ració d’orfidal. Na Zina té veu de musa i ulls de xicarandana. M’ha semblat que duu ruïnes grandioses de la seva vida amb una lleugeresa i una fragilitat d’una elegància moral singularíssima. No tenc temps per escriure perquè d’ençà que na Zina i en Jordi arribaren a Defla he fet d’amfitrió bo, i m’he dedicat a presentar na Zina a madò Tonina i a l’amo en Sanxo, que són els meus majorals protectors. En Jordi ja és com de la família, i na Zina i la seva moixa persa, Sara, han caigut com una benedicció. Na Zina sap fer tant de cas que tothom la troba una bona al·lota molt aguda. Tu, Andreu, ets part triomfadora d’aquesta encarnació de na Zina. Ella parla de tu amb tant d’afecte que s’ha guanyat l’estimació general amb dos dies i dues nits. Estic segur que les seves formes suaus i el color de xicarandana dels seus ulls també hi tenen molt a veure. Hem fet voltes per tots els llocs que tu, Andreu, descrivires a na Zina. Ella ha decidit que habitarà uns dies a la caseta de la platja perquè em confessà amb timidesa que necessita el iode i la polifonia del mar per fer música. El silenci del mar, li vaig contestar amb complicitat. Escolt A Love Supreme, aquest John Coltrane que m’ha regalat na Zina amb el desig que demà de matí li faci una narració de la meva audició. Caic de son. Durant la nit una d’aquestes pluges benefactores de finals de maig ha regat els lliris blancs, els lliris de Sant Josep del caminal. Sent aquesta olor dels lliris tan forta que em recorda la teva pell, Andreu, i m’entabana. He dit a en Jordi que m’agradaria que dibuixi alguns lliris abans que es mustiïn. Són tan efímers! Amb na Zina hem ensumat fins a l’extenuació les assutzenes de les dunes de la platja dels Saurins. I ens feien por les espines dels cards florits dins l’arena. Anàvem amb els peus descalços. L’aigua ens dominava per tres cantons. El camí era líquid. Per allà havia viscut la intimitat i la interioritat dels laberints d’una certa felicitat amb n’Andreu. Ara em semblava que tot aquella lluentor havia desaparegut. El dolor. M’he clavat un vidre de botella verda. El tall que pinta. Cerc les relacions entre la paraula i el silenci. El jove que ha partit amb n’Andreu és un camell, i això li dóna tot l’encís que tu demanes a un aventurer. Ven, compra de tot: coses i cossos. L’única possibilitat de suportar-me a mi mateix és sentir-te viu i degradat. Na Zina escriu a un paper pautat idees sonores. Damunt la mar una boira blanca i lluent. Damunt els camps de blat segats, una boira blanca i lluent. Feia calitja i sentia fredors de foc al cap. Com l’inici d’una insolació. La boira s’ha menjat la claror. Tot era lluent, enxicarandanat, irrecuperable. El camp de blat després de la sega és com un tapís en què es representa un combat legendari.
[Aquest text va ser publicat al Diario de Mallorca el dia 8 de juny de 2014]
[Aquest text va ser publicat al Diario de Mallorca el dia 8 de juny de 2014]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!