19 de maig de 2014
Sense categoria
0 comentaris

CRUIS

Si l’escriptor és la mala consciència del seu temps, puc aventurar que el cinisme és la mala consciència de la literatura.

Per un crui de la porta et vaig veure fugir. Per primera vegada les teves paraules no havien tengut cap ressonància en el meu interior. Vivia en el cor de la irrealitat. No em temia de res que no fos el teu entorn i sense cap avís desapareixies sense ni un mot, sense ni una excusa. Estic segur que quedares molt tranquil·la quan em deixares com si haguessis fet un ou de dos vermells. Per què havia tengut aquell atac d’una sinceritat exagerada quan et vaig confessar que l’anatomia de l’acte creador era el teu sexe?  I sense ser conscient de res anava darrere tota la fantasmagoria que em deixares després del darrer incendi que provocares quan m’anunciaves sense volta ni solta que els teus dies a Ciutat et semblaven un temps sense sentit.

[Imatge de Sebastià Perelló]

Puc assegurar que els teus moviments felins em deixondien, em feien créixer, ballar a les totes. La joia i el terror es nuaven en mi amb un lligam que m’estrangulava. M’estrangulava i feia aquella ranera de voluptuositat que tu coneixies tan bé, que t’enfollia com si volguessis contemplar la meva mort en directe. Tot esdevenia intens, espasmòdic, anorreador. Espai buit davant el meu ésser, però eres tu situada darrere jo, que m’empenyies. Aquesta vida és terrorífica, rabiosa, tan insuportable com els talls de gilet que em feies cop en sec i sense raó ni motiu. I és el que enyor. L’oblit és la pitjor mort. Veig un vaixell immens -un transatlàntic gegantí- que parteix del port ple de llumets grocs que espiregen. Sé que tenia un punt de mira insuficient del teu cos. Potser perquè m’havia endinsat massa dins la teva ànima. O ets tu que d’una forma volguda i subreptícia m’havies fet anar per allà on volies. Podria passar-me hores cercant un adjectiu que m’indicàs un efecte teu, l’enigma dels teus desigs, la insensatesa de la meva recerca, la impossibilitat de definir el nostre contacte. El vaixell ja és un punt de llum tremolós, res: fosca negra. El resultat de tot això és una vasta desolació que sem fica per tots els forats del cos i em deixa baldat. He tornat a les pastilles. Són l’única possibilitat de desconnectar aquesta maquinària infernal que no s’atura. De cada vegada més trob que opinar és facilíssim i descriure, una feina molt laboriosa i complexa. Quan més por em fan les imatges que m’has deixat, més gust pas de mirar-les. Envilir-me i sollar-me són les meves ocupacions habituals des que partires. I sentir-me perdut per no-res. Segur que si ho sabessis et faries un llepadits amb les animalades que pens de tu, sobre tu, damunt tu, els camins de la disbauxa perfecta que organitz com itineraris de salut, la monstruosa agitació que em provoques quan imites un infantament amb aquells moviments d’èxtasi inacabables. M’he dedicat a col·leccionar indicis: a) el cap que redola de la nina que fores; b) les postures obscenes que inventes quan et fotografies davant el mirall de lluna; c) els dos nàufrags que s’aferren al pal fàl·lic del veler que s’enfonsa; d) les paraules brutes amb les quals em demanes que et llepi; f) aquell paper escrit que diu: “La bellesa de les llàgrimes”; g) la seducció que desprens quan xiscles com si et matassin; h) aquell aire de puresa que et sobrevola quan ensumes unes roses mig musties; i) la besada del transsexual que recordes sempre seguit com un buit; j) una mà que t’ungleja; k) la pluja suau sobre el pas del temps que t’encenia d’un riure seriós i brutal tanmateix; l) una metàfora que indiqui la teva capacitat d’abandó; m) l’expressió matemàtica de l’oi; n) un dibuix porc fet amb la tinta de la teva sang en un recordatori de primera comunió; o) les tècniques preciosistes que fas servir per humiliar-me; p) aquella capsa plena de pèls del teu perrús; q) els dits bruts de tinta negra que xucl per rentar-te; r) les cagarades de mosca al paper resplendent de versos; s) aquella llum pàl·lida que entra rere les randes; t) la Cloaca màxima, el teu nom de guerra; u) som matèria d’oblit, mormolaves quan passàvem el rosari, amb la teva insolència natural; v) els altaveus amb els quals escoltaves remors de suïcidi; x) tenen orelles les mosques? es demanava el mandarí; y) l’humor és l’arma blanca dels desarmats; z) tota l’agressivitat que em despertes. Stop! I ja t’agradaria ferm contemplar-me a pler fet un embull de temps, d’estacions, d’ormeigs, de cal·ligrafies i de paraules que esclaten. Vaig obrir els ulls, em vaig aixecar lentament, la petita terrassa de la meva cambra estava tota plena de sol. El capcurucull del nou hotel Royal, tot entapissat de gessaminers que em feien arribar el seu perfum massa dolç, embafador. Vaig caminar quatre passes. Em vaig seure a una cadira de ferro enfront de la badia, la mar plana com una bassa d’oli i, al fons, la Casa de les Copinyes on et vaig estimar amb una barbàrie que no podré oblidar mai, lliure de tota categoria moral. He begut un campari-gin a la teva salut mentre llegia un poema de Thaddeus O’Neill. Tes la llengua perquè no s’esflori i amb duresa vera et digui que aquest poema d’un desconegut és com si l’hagués escrit jo per a tu quan em passejava pels itineraris de la runa del nostre amor i no et podia treure dels meus pensaments. Eres una patrícia a milers de quilòmetres dels meus braços. Et voldria sorprendre sempre seguit amb les meves maniobres dilatòries i crec que no arrib ni a les teves aigües pròpies que sempre has tingut molt geloses, molt tancades. Aprendré verbs elèctrics a la pissarra de les hores: pipar, rengar, voraviuar, febrir, estrènyer, bagassejar, esvirginar, agatir, caradejar, cloure, ganotxar, mugronejar, xarrupar, canyir, embrocar, pruir, natjar. El sol ha convertit la badia de Palma en un diamant de mil i un reflexos. El campari-gin em produeix efectes euforitzants. En lloc del paisatge resplendent només puc veure dins la foscúria la teva boca sense dents, la meva primera llar, la teva pantafena càlida, humida, olorosa, viva, salada, bategant! Com l’estim! Com la necessit! Com la desig! Com l’oblit! Sed ubi manes in memoria mea, domina? Però on, tu que ets la meva dea, habites en la meva memòria? La duresa del gallet és inusitada com una arrel arreveixinada que cerca el cel i fuig a les totes de la gravetat. Ets, estimada mare, la meva Arcàdia. I la teva filla, cussa fidel, t’enyora a poc a poc i amb un desesper continu.
[Aquest text es publicà al Diario de Mallorca el dia 18 de maig de 2014]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!