12 de maig de 2014
Sense categoria
0 comentaris
SET D’UNES GOTES DE ROSADA
La miniatura persa exigeix tant de talent com la capella Sixtina.
Dret darrere una columna del fons de l’església, confós entre el genter que m’enrevoltava, assistia a les noces de la dona de la meva vida. Amb un altre. Em semblava viure dins una pintura d’abans del descobriment de la perspectiva. Tot era pla, tot tenia una única dimensió: tu, vestida de randa amb un rossegall infinit, aquell home que estava al teu costat amb un jaqué elegantíssim, les dues famílies dels noviis en els primers bancs i després els parents, els amics i els coneguts, convidats que ocupaven tot el temple adornat de flors blanques que feien un perfum embafador.
L’escletxa de l’angle en què et podia veure em feia mal. M’hauria agradat que aquella massa em deixàs avançar per trobar un altre mirador que em permetés dominar els teus ulls cel. Però en un dels teus moviments inconscients per arreglar-te el vel vaig descobrir que aquest et tapava la cara. No havies oblidat cap detall. Ni el fotògraf, ni el càmera que us enregistraven podrien recollir cap dels vertaders moviments de la teva fesomia. Tot quedava sedassat per aquell mur de randa: els rictus, les rialles, les emocions, els desencants o els somriures. Eres ben bé tu en el grau més alt de la teva inexpressió. Com si alguna de les teves veus m’arribàs de molt enfora l’orella em ressonava amb una frase antiga que no treia cap a enlloc: tot el plaer del viatge es troba en el retorn. I jo et contestava quasi d’esma amb una dita que no sé d’on havia tret amb tanta de velocitat: cal córrer molt per quedar al mateix lloc. Sort que la música era tan embafadora com els perfums que m’anaven impregnant amb la fortor d’un verí. Això em deixava desarmat, com si aquella cambra d’ecos teixís un penjoll que em feia perdre l’alè dins uns instants que passaven amb la lentitud dels segles. Cada pensament em duia per uns camins en què la confessió era l’únic horitzó. Confessar què? L’exploració d’un dolor a la fi afrontat quan no quedava més remei. La desaparició cop en sec d’una felicitat de la qual no era tan sols conscient quan la tenia. Crec que la nostra relació s’havia sostingut amb un lema. Un lema clar i llampant que podia dir: vull donar allò que no tenc a algú que no ho vol. No va ser així que descobrírem l’abisme que ens separava? Amb els perfums de l’encens que m’arribava mesclat amb els mil i un olors cars de les dames i amb la pudorada un poc estantissa d’aquestes roses emblanquinades d’hivernacle que es multiplicaven arreu on miràs —a l’altar major, al retaule de la Marededéu del Roser, als reclinatoris, als bancs, a les capelles laterals, fins i tot al cor, on una coral no s’aturava d’interpretar aquella música que sempre havies escarnit— em sentia una mica marejat, i això em permetia veure les coses amb una altra llum ben diferent que feia que el temps s’escolàs d’una forma ben poc habitual. Com si fos una matèria sense principi ni fi, una cosa inerta. No sé com m’havia mogut entre aquells cossos pendents de la cerimònia i havia entrat en la darrera capella de l’esquerra dedicada a un sant que estava dins un bagul de vidre amb una palma de martiri entre les mans. Des d’allà et podia veure de gairell i vigilava amb una atenció inconscient cadascun dels teus moviments lentíssims. Aquell acte es convertia per una lleugeresa dels personatges en una dansa en què cadascun dels participants es bategava amb els ressorts dels autòmates d’un teatrí de jugueta que no es podien moure del paper que el constructor havia articulat amb la màxima precisió i la mínima capacitat de joc. Cada instant agafava una consistència que em portava cap al cor del problema amb un sentit de la fórmula que només una catàstrofe podria variar. Va ser quan us giràreu un cap a l’altre, separats per la figura d’un capellà amb una casulla daurada, quan em vaig témer de la comèdia que es representava davant els meus ulls. Sé que em va venir una bafarada d’oi i una pixera incontrolable. Em vaig regirar. Ell et posava un anell a la mà que m’havia tocat tantes de vegades, a la mà que coneixia fil per randa tots els regruixos secrets de la meva pell, a la mà que havia penetrat amb gola per tots els meus forats amb la passió i la violència de les nits, de les albes i dels capvespres que havíem passats encobeint-nos, consolant-nos, ferint-nos, adorant-nos, potser estimant-nos. I em vaig baixar la cremallera d’una estirada, me la vaig treure i darrere aquell confessionari vaig començar a amollar la pixarada inacabable mentre escoltava el teu “sí, ho vull” com si fos l’enrampada brutal que sents quan poses els dos dits dins un endoll i el corrent elèctric et duu cap a un territori tan inconegut com tranquil·litzador. Quan t’aixecares el vel i el capellà us va dir que us podíeu fer una besada vaig acabar d’orinar. Entre la culpabilitat d’haver-te deixat partir sense oposar-hi resistència i la por d’haver perdut per sempre el meu lloc al teu costat, em sentia derrapar a les totes. Tenia por de no acubar-me i m’hauria agradat poder desaparèixer d’allà, volatilitzar-me cap a un territori en què el teu record no aparegués pus mai. Calia que em mogués de bell nou. La porta era molt enfora. Les passes que feia eren de cada cop més curtes. La gent es preparava per obrir un caminal per on sortiríeu plegats per mostrar al món la vostra unió perfecta. Estava segur que d’un moment a l’altre algú em descobriria. Diria el meu nom i tothom es giraria cap a mi per veure la còrpora insepulta d’aquell intrús que no havia estat convidat a les noces. La boca seca i una tossina lleu em descarabutaven l’avanç. El cor m’anava a tota. El dia i la nit es confonien. Començava un mareig agut com si dues agulles sequeres em foradassin els polsos. M’havia pegat una setada. Em trobava en mig del desert i cap socors em podia posar ni una gota de rosada damunt aquella llengua que hauria volgut dir tantes de coses. La llengua, que en un moment anterior hauria pogut aturar la cerimònia amb la narració de totes les nostres disbauxes, de tots els nostres encontres, de tot aquell amor que havia engendrat el fill que duies dins l’úter i que no seria mai meu, havia quedat paralitzada. M’abeurava de la fugida. Sempre aquelles ganes rabioses de fugir de l’escena per quedar fora del camp de totes les visions, dins el silenci i la soledat d’aquells que no esperen res. Això havia estat el meu destí. No havia sabut oblidar ni un dels nostres instants i tot havia quedat inscrit en una zona neuronal on no quedava ni un espai buit per pensar la forma de viure una continuació sense tu. Tota la nostra història adquiria un relleu que no podia conèixer ningú d’aquella gent que es preparava per llançar-vos pètals i arròs just quan acabàssiu aquell passeig triomfant pel centre de l’església, amb l’orgue que tronava melodies meldensonianes, i sortíssiu a l’escalinata que davallaríeu com si el món s’obrís d’ampit en ample davant les vostres cares amb la foto fixa d’un somriure encarcarat.
[Aquest text va ser publicat al Diario de Mallorca l’onze de maig de 2014]
[Aquest text va ser publicat al Diario de Mallorca l’onze de maig de 2014]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!