FITZGERALD: UN CLÀSSIC DELS ANYS VINT DEL SEGLE PASSAT. Als Estats Units veig d’una forma molt clara que cada era té el seu emblema literari, en cada època emergeix un escriptor que esdevé la veu significativa del seu temps. En els anys 1920 del segle XX va ser Francis Scott Fitzgerald (1896-1940), que ens va donar la música d’aquells temps sense preocupacions i capturà l’essència d’aquell període decisiu en un cicle de contes i novel·les protagonitzats per dones joves independents, egocèntriques i coratjoses que s’anomenaven flippers, i homes trists, bells i maleïts, que volien trobar un gran amor entre vides aventureres de postguerra, entre l’alcohol i els negocis.
&&&
EL GRAN GATSBY: LA GRAN NOVEL·LA AMERICANA DEL SEGLE XX. Ho digueren lectors tan grans com Gertrude Stein, T. S. Eliot i Edith Wharton. El “papa” Harold Bloom escriví: “El gran Gatsby té pocs rivals com la gran novel·la americana del segle XX. Quan l’he rellegida, una vegada més, la meva inicial i primera reacció és de plaer renovat.” Ara mateix ho podria signar, quan he acabat les cent vuitanta planes de l’edició d’Editorial Anagrama traduïda per Justo Navarro que m’ha deixat sadoll d’emocions, travessat de suggeriments, amarat d’ensomnis i amb el cap enlairant-se entre les vides d’aquests dos emigrants, Gatsby i Nick Carraway, que arriben de l’oest a Nova York per enriquir-se en les finances o en el contraban de licors, que estan carregats de somnis de grandesa respecte al seu origen —Gatsby es munta una família rica, estudis en una universitat prestigiosa, safaris, heroicitat de guerra i el cor trencat per amor; Carraway es veu dins una avior de ducs anglesos, presumeix de ser honrat i a ca seva tenen una drogueria a l’engròs—, viuen en cases veïnes devora l’aigua salada de Long Island —Gatsby en un palau com un Hôtel de Ville de Normandia de mil i una cambres i Carraway en un casetó petit tocant a la gespa del jardí senyorial— i, finalment, ambdós estan flipats pels rics: la diamantina Daisy Fay i el cos cruel de Tom Buchanan. La traducció de Justo Navarro és una meravella, perquè sembla que la novel·la hagi estat escrita en castellà: les frases de Fitzgerald no tenen gaire entorcillament i Navarro ens les dóna fresques, funcionals i descriptives, el tempo posseeix els harmònics d’una interpretació jazzística i l’enjòlit avança amb una respiració rumorosa que m’ha enganxat fins al final. Navarro ens detalla amb notes a peu de plana els llibres que llegeixen els protagonistes i les cançons de moda que ballen. N’he llegit fragments en veu alta, una prova de foc, i la música era justa i emocionant. Per exemple: “Miré de nuevo a mi prima, que empezó a hacerme preguntas con voz grave perturbadora. Era una de esas voces que el oído sigue en sus descensos y subidas, como si cada frase fuera una sucesión de notas que jamás volverán a sonar juntas. Tenía una cara triste y deliciosa, con detalles luminosos —los ojos luminosos y la luz apasionada de la boca— y había en su voz una emoción que los hombres que la habían querido no podían olvidar: una vehemencia cantarina, un ‘óyeme’ sussurrado, la promesa de que acababa de vivir momentos felices y vibrantes y que momentos felices y vibrantes esperaban en la próxima hora.” Sensacional! Aquest Jay Gatsby, heroi tràgic, aquest protagonista d’un amour fou, aquest alter ego de Fitzgerald, ens fa veure amb lucidesa el procés de demolició que és la vida dels humans i amb molts d’elements que es podrien comparar a la flagrant actualitat —l’exhibicionisme econòmic, la crisi, el crac, l’esbucament de la borsa, el desastre monetari i moral, etc.— ens diu allò que seria el seu epitafi: “Así seguimos, golpeándonos, barcas contracorriente, devueltos sin cesar al pasado.” Lector benèvol, corr a llegir El gran Gatsby (Editorial Anagrama) i trobaràs allò que representa un vertader amor: alguna cosa que, passi el que passi, queda sempre amb nosaltres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!