Els amors llargs

7 de maig de 2014

Sense categoria

0 comentaris

PROMENADE. Les coses més comunes poden revelar uns escenaris de passió inesperada. El lleó era allà. Ho puc assegurar de bon de veres. I el vaig mirar d’amagat. El caminal d’aquella possessioneta, Son Gardaig, duia una estora blanca de pètals de flor d’ametler. Hi havia clapes d’argila vermellosa en alguns costats. I el lleó allà. Ajagut damunt els pètals com si fossin l’estora del seu tron. No me’n podia avenir.

[Imatge de Jaume Canet*

Havia sortit a passejar com molts d’horabaixes. M’havia topat amb un cel rúfol, grisenc, fred. I la claror emmidonada dels ametlers em va fer un efecte d’una sumptuositat inesperada. M’hauria posat a recitar un poema d’Aina Cohen, un poema dels més dolents i enfollits en què mescla tots els tòpics sobre la bellesa de les flors ametlerals amb l’error d’una estació equivocada, diu que ara és primavera. I som al cor de l’hivern. M’era ben igual, aquells arbres que eren gerros de fusta negra amb les branques tacades amb tots els colors del blanc em sorprenien de bell nou. Com si acabàs de caure d’una nau d’un altre sistema solar i descobrís un panorama de meravelles, un paisatge inusitat, un horitzó entre la sabonera i la nevada. Duia a les mans un llibre que també m’havia sorprès, un llibre amb un títol que calia llegir dues vegades: Amor de muchos días (Lumen). Era una antologia poètica. Em vaig llançar a mirar els autors que hi sortien: Eliot, Stevens, Rodríguez, Gil de Biedma, Izquierdo, Vinyoli, Auden, Graves, Ferrater, Tsvetàieva, Szymborska, Carson, Parra, Montale… Allò era una festa. I cop en sec vaig descobrir, en el text liminar, l’antòleg: era l’amic, editor —en el sentit anglès del mot—, assagista i director de la col·lecció de poesia de Lumen, Andreu Jaume. Ara ho entenia tot. La seva feina per confegir aquella tria, magnífica. Havia fugit del punt de vista més estereotipat i dominant sobre l’amor, l’amor líric, l’amor sagrat, l’exaltació de la imatge estimada, l’amour fou o les lamentacions pel final d’un amor. Andreu Jaume ens presenta una altra manera d’explorar l’amor que ell anomena l’«amor llarg», aquest que dura dies, mesos, anys. Ho diu ben clar: «Tengo para mi que la evolución de los usos amorosos y la alteración de las relaciones de poder en el seno de la pareja hicieron posible —y no solo en poesía— la indagación de otra forma de experiencia amorosa, modulada en el tiempo, liberada de exaltaciones efímeras y también por ello cargada con la tensiones, la resignación la paciencia, la maravilla, la humildad, el dolor, el tedio o la calma sedante que pueden proporcionar los años compartidos.»

CANTARÉ L’AMOR DE CADA DIA. El lleó s’ha posat a caminar a poc a poc. El mir avançar, rere les barreres de Son Gardaig, cap a l’interior dels camps. Duc Amor de muchos días dins les mans. Ja he sobrevolat molts de poemes. I he trobat aquesta meravella de perspectiva sobre l’amor dels «vells amants». Pens en la cançó de Serrat i en una altra cançó de Brel. I en el poema de Jorge Guillén d’on n’Andreu ha tret el títol («Entre viandas, frutas, dulces, manteles, platos, / Entre el hervir y el congelarse, tú misma, tú, / Idéntica a tu forma feliz en los trabajos, / Sin contraste, continua, sobre el esfuerzo, tú.»). Quin mirador més extraordinari sobre aquests poetes del segle XX que han cantat un amor fet de temps, de molts de temps, d’estacions, de quotidianitats, d’anys i panys, un amor de tota la vida. N’Andreu, que és un sensible intel·ligent que diu les coses clares, ens ha advertit en el pròleg: «Esta antología no tiene pretensión de exhaustividad y ha sido hecha al calor del gusto, de un modo un tanto caprichoso, si se quiere, inspirada tan solo por la preferencia, el interés en el asunto y la pretensión de compartir una colección mental que podría ser modificada y ampliada en el futuro.» El lleó s’ha enfilat damunt un ametler: la cabellera grogosa i els pètals blancs s’han unit per donar una imatge que la Metro Goldwyn Mayer podria posar com a capçalera dels seus films. Tenc el llibre tot subratllat. La «Pandémica y celeste» de Gil de Biedma amb el seu cant a la infidelitat gai topa de front amb la relectura de l’heterosexual i feliç poema que T. S. Eliot dedicà a la seva dona; els encontres post mortem que em fan estremir de Ted Hughes amb Sylvia Plath contrasten amb la planera i sensacional «Tentativa de celos» de la Marina Tsvetàieva; la crueltat descriptiva plena de duresa de «La víbora» de Nicanor Parra fa de contrapunt a la lucidesa desencantada d’Anne Carson; la imatge fixa d’un amor com d’aquarel·la de Joan Vinyoli no té res a veure amb el bon matrimoni de Robert Graves. Quina multiplicitat de punts de vista, de sensacions, de plaers, de suggeriments, d’enigmes, de lucideses em recorre quan dic en veu alta el poemes d’aquest llibre inacabable.

EL TEMPS DE L’AMOR DE MOLTS DE DIES I DE MOLTES DE NITS. El lleó ha desaparegut cop en sec quan he aixecat el ulls del llibre on llegia «Asfódelo, esa flor verdosa» de William Carlos Williams en què el poeta es dedica a parlar amb la seva estimada amb un llenguatge botànic fet de records, d’anys i anys amb les mans entrellaçades, d’amor que engendra dolçor i bondat, de viatges, de pintors, de persones plenes d’encant, de la força, més enllà de la mort, del vertader amor. [Les traduccions dels poemes, moltes d’Andreu Jaume, són estupendes.] El vespre és quasi negre. Els ametlers són quasi tan blancs com el silenci del mar.

Deixa un comentari Cancel·la les respostes

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!