4 de maig de 2014
Sense categoria
0 comentaris
el centre de la terra
No és el relat el que importa, sinó el sentiment poètic que ens envaeix quan el llegim.
Des d’on som no ho podia veure. Per sort els de ca nostra havien sortit i jo em sentia amb forces per arribar fins al jardí. Si qualcú em trobava tenia l’excusa preparada: he partit a veure com florien les liles. I això esdevenia una coartada magnífica per a una padrina massa protegida per la seva filla Paula i el seu nét Francesc.
No vaig calcular que darrere aquell sol enteranyinat de niguls massa blancs bufava de tant en tant un vent que feia ballar les fulles dels arbres i que em duia totes les remors de foravila que amb un fru-fru em despertaven muntanyes de records i no tots em venien de gust. Però avançava, quasi d’esma, per aquell caminal estret dels lledoners que arribava fins a les cases del majoral, pura ruïna, com si allà baix m’esperàs la revelació de l’impossible. Feia setmanes que en els meus somnis apareixia de bell nou la figura del cosí Llorenç, i allò era un signe greu de malastrugança. Després de tants d’anys em semblava que la terra del temps l’hauria enterrat ben endins i el seu cos d’adolescent etern era un muntet de fang ben dens i pastat per la solitud del no-res. Vaig tenir l’impuls sobtat de sortir d’aquell camí pedrenc i entrar a peu pla al camp de blat verdíssim tot tacat de margarides grogues, i un cop entremig de les espigues que m’arribaven fins a la panxa, estirar-me damunt aquell matalàs de creixences per intentar trobar les perspectives exactes de la fita. Però no m’atrevia a fer aquella gest tan senzill perquè, encara que sabia que ells no tornarien fins al cap d’un parell d’hores, la majordona, na Pereta, em podria descobrir des de qualsevol de les finestres de la planta noble del casal i venir correntsos per renyar-me de la meva fugida, fora de la seva estricta vigilància. Una vella matriarca com jo tenia tots els costums quotidians ben reglats i no calia rompre’ls per una beneitura que no entendria ningú. Segurament dirien que començava a fer cadufos grans i el metge em podria diagnosticar els primers embats d’una demència senil. Crec que tenia sort: havia dit a madò Pereta que podria retirar-me tota la roba d’hivern. Deixa només alguna cosa calenta per posar-me damunt les espatles aquelles nits quan cau una serena forta i em sent el fred que em creix per dedins. I en aquells moments càlids, amb el vestit de cotó de color de magrana, suava a cada passa, emperò m’empenyia el delit d’arribar fins a l’observatori, on podria reveure totes les coses que succeïren aquell migdia de primavera de fa tants d’anys. Hi havia un pensament que em cridava cap a aquell lloc imaginat tantes de vegades: la meva existència és plena d’ocasions fallides. Però en el fons, això és un mal? Amb les ocasions fallides puc fer un capital imaginari de petites felicitats. Vaig ser jo qui vaig mostrar a en Llorenç els meus territoris just l’endemà d’haver arribat. L’havia mirat als ulls molta d’estona i li havia fet la prova de la confiança. Jur que no contaré mai a ningú els teus secrets, monga!, ho has de repetir tres vegades, després has d’escopir en terra, fer una creu a la pols amb el peu dret i senyar-te amb la mà esquerra. En Llorenç em mirava com si acabàs de caure d’un altre planeta, emperò va fer allò que li deia fil per randa. Llavors va començar aquella ruta íntima tota plena de tresors personals que no coneixia ningú. Una nina de tretze anys pot saber les delícies de l’amor abans de l’amor? Sentia una eufòria per dedins quan el duia al meu taller de brodaries dins l’entreforc d’un garrover tombat per un llamp que es nuava amb un ullastre i amb tres ailants, un conjunt que creava una atmosfera carabassenca on totes les coses agafaven tints de paradís. Coneixia molt bé, sense que ningú m’ho hagués contat, que aquestes coses cal fer-les amb la lentitud necessària perquè l’altra persona pugui entrar dins el teu univers amb la serenor i la tranquil·litat que dóna fer un descobriment inesperat. Però avui no distingia, perquè estan ben cosits, fusos en l’emoció de la mateixa recordança i acordats a una intriga sense temps morts, aquells dos fets que em marcaren per sempre. L’essencial està en les troballes de l’atzar, els paisatges en què s’afinen la permanència i la consolació de la bellesa per damunt les existències individuals en vies d’aprimar-se i derivar cap a la fallida. Les crueltats i les covardies que un mateix ha comès revenen a l’expedidor a la velocitat del bumerang. I els remordiments van dins el cor més lluny que les formigues blanques dins la fusta que al final és només aparença sota l’efecte del seu rosegament. El meu jo es troba en aquesta caminada cap al lloc de la visió i està reduït a la seva pròpia i minsa escorça que bastaria una ditada per fer esclatar. L’escena era d’una claredat diamantina. Els de la colla d’en Llorenç, dos al·lots de la possessió veïna, un fill de la madona i el cosí Pau que venia de tant en tant i era molt bon al·lot, i jo anàvem molts d’horabaixes a caçar granots a la bassa del Pou Fondo. Encara m’escarruf pensant amb les tribulacions que feien passar a en Pau quan li deien que els ajudàs a aixecar una pedra mig enterrada per veure què hi havia davall. Pels crits d’en Pau podia saber la repulsió que em produïa veure com sortien legions de bestioles —cucs, aranyes, dragons, caragols, larves…— que fugien en totes direccions. I ells les esclafaven amb ràbia. Potser allò que em repugnava més era quan apareixia un escarabat merder, un femater que feia rodar per l’eternitat aquella bolla de femta. Entre el Caribdis de la sentimentalitat i l’Escil·la del realisme puc assegurar que només el plaer no diu mentides. Davallàrem en Llorenç i jo tots sols aquella migdiada dins el pou abandonat que jo anomenava “Viatge al centre de la Terra”. Era un antic aljub que al mateix coll de la cisterna tenia el començament d’una escala de ferro vella i rovellada per on es podia baixar amb molta de cura fins al fons d’aquell buit immens i des d’allà contemplar la circumferència rodona del cel entre l’aleteig de les rates pinyades que dormien i les gotes d’aigua que queien del sostre. Era el meu refugi secret, allà on davallava quan em sentia molt entotsolada. Allà, aquell primer dia, en Llorenç em va besar molta d’estona i vaig conèixer per primera vegada tots els plaers que produeix l’homenia d’un al·lot del qual estàs totalment enamorada. Els dies següents en Llorenç m’enviava missatges on em demanava una altra excursió al centre de la Terra i jo sempre li contestava amb negatives. Calia que descobrís que aquelles trobades havien de ser tan difícils com singulars. Ara cada pas em du cap als camins de la confessió, de l’exploració d’un dolor a la fi afrontat, d’una felicitat esborrada cop en sec. Per què vaig haver d’anar al meu pou secret quan creia que en Llorenç havia partit amb la colla? No ho sé. Però els vaig veure quan ja havia arribat al primer replà de l’escala de ferro. Ells no em sentiren. La claror zenital il·luminava els dos cossos nus d’en Llorenç i n’Àngela, la filla dels amos, que es rebolcaven entre el fang i l’aigua. Vaig pegar un crit. I ho vaig contar tot d’una al meu pare. No he sabut mai equilibrar confidència i invenció. En Llorenç partí l’endemà cap a Barcelona amb els seus pares, i a mi em tancaren interna a un col·legi del Sagrat Cor. No el vaig tornar a veure pus mai. Aquest va ser el càstig de l’avarícia del meu desig. Ara hi he arribat al coll de la cisterna. He mirat cap al fons i no hi he vist res. Qualsevol diria que escric un relat discontinu, però no és ver. És un tapís en què els motius semblen que estan dispersos d’una forma atzarosa, però quan el gires apareixen uns nus col·locats a llocs estratègics i d’on parteixen els fils fosos de la trama.
[Aquest text va ser publicat al Diario de Mallorca dia 4 de maig de 2014]
[Aquest text va ser publicat al Diario de Mallorca dia 4 de maig de 2014]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!