29 d'abril de 2014
Sense categoria
0 comentaris

l’abric de Proust

TREBALLEU MENTRE ENCARA HI HAGI LLUM. Un dia de primavera asolellat és per a mi una festa. I si per afegitó no fa vent puc dir que el ciclorama del temps m’acosta a petites felicitats com poder asseure’m a la mig ombra d’un garrover que fa uns quants dies exsecallaren massa amb un llibre ben entretingut entre les mans. 

[Encara que l’escenografia sia tan idíl·lica, no he oblidat que avui havia pres una nota en què recordava que en aquest escrit volia protestar amb totes les meves forces del cos i de l’esperit contra aquest avantprojecte de llei, aprovat a les Corts de Madrid, per la majoria absoluta del PP, a favor d’una llei de l’avortament, cosina de la no-llei de l’època franquista de la meva infantesa  o germana de la llei repressora de les primeres etapes de la fresca democràcia, que si s’aprova convertirà la dona en una esclava que no té el dret a decidir si vol tenir un fill o no. Les riques aniran a avortar a Londres, com abans, i les pobres poden quedar damunt una taula de cuina on les manipuli qualsevol aprenent de curandera, també com abans. Així mateix, volia afegir que fa colló i fa ovari que el PP es pugui plantejar l’autorització de prospeccions petrolieres que podrien fer malbé el nostre mar i el nostre turisme. Esper que les directrius de la Unió Europea en temes de medi ambient aturaran aquest desbarat. Stop]. Torn a la mitja ombra del garrover i al llibre entretingut que es titula L’abric de Proust (Sd-edicions), de Lorenza Foschini. Aquesta escriptora és una periodista, presentadora de la RAI, que viu a Roma, i és una apassionada de la literatura i una lectora fan de Marcel Proust. Ha traduït a l’italià Retour à Guermantes, un recull de textos inèdits proustians. A L’abric de Proust ens introdueix en una història que sembla de ficció, i vertadertament està basada en fets reals, que ella ha muntat com una deliciosa nouvelle o una crònica poètica. Al primer capítol assitim a la visita de Lorenza al Museu de Carnavalet de París, on en una caixa de cartró s’estotja el “manteau de Proust”. El conservador, Monsieur Bruson, l’hi desembolica perquè pugui veure’l i tocar-lo. Després, amb un llenguatge suggerent en què les notes informatives i novel·lesques s’entrecreuen, coneixerem tota un sèrie de personatge relacionats amb l’abric. El primer és Piero Tosi, el dissenyador dels vestuaris de les pel·lícules de Luchino Visconti, que li explica l’aventura parisina que visqué quan Luchino li va encomanar la preparació del vestuari d’una pel·lícula que volia fer a partir de À la recherche du temps perdu. Ell serà el que li parlarà d’un gran proustià i propietari d’una fàbrica de perfums, Jacques Guerin. Quan he sentit aquest nom, el llamp d’un calfred m’ha recorregut l’espinada. Aquest home el conec perquè va ser un dels amors frustrats d’una escriptora francesa que ador, Violette Leduc, l’autora de La bâtarde i de la meravella de text Therèse et Isabelle. La mare de Jacques, Jeanne-Louise Guerin, va ser una gran perfumista, que va fer estudiar química al seu fill i el va convertir en un “nas”, o sia, un d’aquest individus fonamentals per bastir una essència, un perfum. Però Jacques Guerin, a més de perfums, tenia una veritable passió: els llibres rars, els manuscrits preciosos, les cartes autògrafes d’artistes que ell creia que eren uns genis. A devuit anys ja va comprar un manuscrit d’Apollinaire i un retrat que Picasso li havia fet al front de guerra italià durant la Primera Guerra Mundial. Per mor d’una apendicitis, Jacques va conèixer el metge Robert Proust, que el va operar. Quan va anar a pagar a ca seva, aquest li va mostrar el despatx de Marcel, i a la llibreria hi havia els manuscrits proustians, que el varen enlluernar. Per una altra estranya coincidència, quan mor el doctor Proust, li conten que es venen l’escriptori i la llibreria. Els compra. Aquí el ritme del llibre es torna calmat i Lorenza Foschini ens informa, a partir d’un conversa de Guerin amb la vídua de Robert Proust, que la família està farta dels papers de Marcel i potser en farà una cremadissa. Coneixem a continuació el passat d’aquesta vídua i els detalls del seu prometatge i casament. Coneixem també la facilitat de Proust per amuntegar papers, paperassouilles, cartes, fotos, postals, etc. Tornam a Guerin, que va a cercar l’escriptori i la llibreria amb el drapaire, el qual li conta que uns quants dies abans ell i la senyora han cremat molts dels papers. Sap que els manuscrits amb els quals els homes de la Nouvelle Revue Française publicaven els darrers toms de la Recherche s’han salvat, perquè algú va dir a la senyora que tenien molt de valor. L’escriptura de Lorenza es fa de cada vegada més enigmàtica, més intrigant, més apassionat. I a més, el llibre està travessat de fotos amb personatges, dibuixos i manuscrits. Ja es pon el sol. El puig del castell d’Alaró té color de mel, el puig Major, embolicat de niguls, i el Massanella, amb un poc de neueta al capcurucull. Tanc el llibre. No vull que s’acabi. Voldria que duràs molt i molt de temps. El secret de L’abric de Proust és aquesta recerca plena de gràcia i de fervor. Molt recomanable, germà Lector!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!