28 d'abril de 2014
Sense categoria
0 comentaris
llum d’una estrella morta
Els instants han estat per a mi una preocupació essencial. Els coup de foudre, els moments quasi místics, els somnis que retallen imatges que ens travessen i que ens deixen una intensitat incomparable.
Quan els trons i llamps d’aquesta tempesta de primavera m’han despertat, només he vist el teu nom, Victòria, com si fos un llumeneret blau dins la nit fosca de la garriga en què el nin de vuitanta anys i busques que som s’ha perdut sense témer-se’n. M’he tret la trompa contra l’apnea i he apagat l’aparell. La cambra s’il·luminava amb resplendors magnètiques que s’encenien i s’apagaven amb aquella banda sonora d’esclafits que no m’ha fet mai por.
Et veia, Victòria, com fa seixanta anys, quan et vaig conèixer a aquell restaurant barceloní de les Set Portes. M’hi havia convidat l’oncle Joan, un sibarita que cada cop que venia a Barcelona em duia als millors restaurants, als millors teatres i als millors meublés. Ell va ser qui, davant la meva insistència a mirar-te com un desesperat, em va dir: aquesta senyora que et menges amb els ulls és una mallorquina casada amb el senyor que hi ha al seu costat, el doctor Samaranch, un dels millors especialistes europeus de pulmó, i aquells dos al·lots de cabells tan rossos i tan reülls són els seus dos fills. Li vaig demanar que em contàs tot quant sabia d’aquella dama que m’havia enlluernat com cap altra dona que hagués conegut mai. Has de ser discret, perquè et veig molt exaltat i això no és el camí més bo per conèixer-la. Pensa que Victòria Desbrull i Reger, ara la senyora de Claudi Samaranch i Sert, fa part d’aquesta alta societat patrícia barcelonina que viu tancada dins un cercle molt estricte on és impossible entrar. Aquelles paraules esperonaren encara més el meu desig de conèixer-la, i també una coincidència instantània dels seus ulls amb els meus em deixà talment com si m’hagués enrampat amb un fil d’alta tensió. He encès el llum. Necessitava trobar-te, Victòria, amb el desig del nàufrag mort de set que demana una gota d’aigua dolça. Dins el secreter hi tenia una de les darreres plaguetes que t’havia dedicat. No m’ha costat gens trobar-la. L’he oberta com qui treu atzarosament una carta d’una baralla i la mira astorat. El suplici clar. No estrafà la veu ni les sentors llenegadisses. Diu gloses velles oblidades de nina sàvia. El conradís, el guaret del jardí i la clastra són paradisos sencers que cobeja amb esglai. Esmenta les coses com si fossin noves de trinca. Remuga contra temps paraules destrossades. Estira sense treva les cordes del domini. Espera com una òliba les ombres de la tenebra. Avança a esclatabutzes cap al destí ben gràvid de qui meditant ja preveu el seu martiri. M’ha pegat l’ofegor. Això són els nervis, que tot d’una que poden surten de botador. Em flit. Alèn a poc a poc. Em torn a flitar. I la teva imatge, Victòria, surt, poderosa i viva, de dins aquesta maquinària meva que fa xiulos i remucs com si hagués d’esclatar. Torn a veure el restaurant Set Portes amb aquella claror de color de mandarina que filtraven els vitralls modernistes i tu al centre com en un medalló setcentista pintat per Watteau: la pell d’una blancor refulgent, aquells ulls tan foscs amb piquetons daurats, els llavis que de tant en tant deixaven veure unes dents mossegadores i aquelles paraules que no podia escoltar. Quan encara no ens havien servit les postres, la família del doctor Samaranch partí amb un ordre tan just que semblava una dansa. Anaves amb un vestit jaqueta d’uns tons malva i duies un mocador grana al coll. Sé que m’hauria llançat cap a la teva cintura quan passares a dos pams de la nostra taula. L’únic camí per arribar fins a ella és que vagis a la Sala Excèlsior, on el diumenge de matí hi ha audicions musicals. Sé que és molt addicta a la música clàssica i no es perd cap intèrpret estranger que véngui a Barcelona. Victòria, et veig com si fos ara aquell diumenge de començaments de maig quan, dret davant l’entrada d’aquell temple de la música, et vaig descobrir entre la gent que davallava pel passeig de Gràcia. Vaig restar petrificat molt de temps, com si fossis una aparició que s’hagués d’esfumar en fer una passa cap a ella. Després em fugires del camp de visió i vaig córrer cap a la porta. No et trobava pel fumoir, no eres a la sala, semblava que t’haguessis fus: un somni. Estava molt excitat. Hi havia una munió de gent. I no et trobava per enlloc. El cor m’anava a mil. I va sonar el darrer timbre. Vaig ser dels darrers a entrar per veure si sorgiries del no-res. I quan l’acomodador em va dur a la meva butaca, quasi em vaig acubar: era al teu costat. Quan començaren a sonar els primers acords d’aquell concert de Mozart per a piano i orquestra, per mor d’aquella tremolor que no podia controlar, la meva cama dreta tocava el teu genoll esquerra. Sé que vaig tornar vermell i et vaig demanar perdó. Tu et girares gairebé imperceptiblement i vaig creure que un lleu somriure et tacava els llavis quan digueres un “de res” xiuxiuejat amb aquella veu, aquella veu teva, Victòria, brillant, ràpida, transparent, fàcil i d’una admirable lleugeresa. He tornat a obrir la plagueta per retrobar-te i he llegit a poc a poc: Tocat per la claror d’un sol sobtat. No obris els canteranos. No pugis a les golfes. No manyuquegis els guarda-robes. No cerquis dins els rebosts. No desfacis els nus. No lleneguis pel verdet. No vagis a la cova dels tresors. No facis mangarrufes amb la troballa. No et perdis pels records. No et bateguis pus. Puja sobre la pluja i esbrinaràs els secrets dels calendaris fets malbé, les roses místiques seques embolicades amb un mocador de randa, els quinqués abandonats amb les bolles de vidre color d’ambre, la corona de casament al fons d’un calaix, aquell feix de cartes d’amor que fan pudor de violer, l’inefable deixant de les tristeses. Reunió d’oronelles damunt el pati: mires com ballen uns vols alimentaris amb el vigor dels atletes. Un acord profund entre les teranyines plenes de rosada i aquest pantaix que em deixa fet un ecce homo. No creguis ni una paraula del que et diran: prometen blat i et donen zitzània, prometen pau i et donen carnisseries, prometen joies i et donen malures. Si no anam vius, s’ho carregaran tot. Núvols flamejants t’ombrejaran el nom de cada cosa i els crits dels paons t’indicaran els camins de l’escapada. El cel és així: color de rata traginera. He tancat la plagueta de cop i m’he posat a plorar com si fos un nin petitó que ha perdut la seva mare. Victòria, hauries estat la meva segona mare, t’hauria estimat de prop com t’he estimat de lluny. Hauríem estat Rousseau i Madame de Warens. De totes les meves follies, tu has estat l’única cosa bona, l’única cosa real. Un frec de genolls, una mirada, dues paraules m’han omplit la vida. Tot ara és una boira espessa, es perd…
[Aquest text va ser publicat al Diario de Mallorca el passat 27 d’abril de 2014]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!