recordant gerard vergés

El vaig conèixer gràcies a l’amic i poeta Nicolau Dols. Em va entusiasmar, em va seduir, em va fer escriguera, em va fer sentiguera.
Quin poeta més bo, més ple de música. de veritat!
I ara, el dia de Sant Jordi de 2014 ens ha deixat.
El vaig convidar al Festival de Poesia de la Mediterrània de 2012. Va passar un guster de conèixer poetes, de recitar, de viatjar per Mallorca, de menjar i viure. El record eufòric i molt amable: un senyor poeta de Tortosa.
Ara el rellegiré amb gust i sabré que la poesia és més forta que la mort. Una poesia feta mà i a consciència, bella, rigorosa, excel·lent que no et canses mai de llegir i rellegir!
[Mort, on és la teva victòria?]
[I cal recordar també un 25 d’abril de 1707 que els amnèsics volen que esborrem de la memòria! Gràcies, Balutxo!]

ANTOLOGIA DELS POETES ESTIMATS

I ara, si us plau, parlem de poesia.
No em toqueu Carles Riba i Pere Quart,
que els tinc a una fornícula de l’ànima
sempre amb un pom fidel de flors boscanes.
Fragants roses als clàssics: als llatins.
I a Jordi de Sant Jordi. I a Ausiàs,
que conec pam a pam, com el cos dolç
d’una dona estimada llargament,
com perfet hom sent tota la sabor.

Afegiré el rector de Vallfogona
que l’ànima afligida consolava.
I l’Estellés, de Burjassot, un riu
d’imatges fulgurants. I Ferrater,
dit Gabriel, no pas àngel caigut.
Dels més recents, no en parlo. Jo diria
que, en general, són gent d’ofici, buits
com campanes, com gerres, com sepulcres;
però propicis al llorer simbòlic
compartit en il·lustres estofats.
Aleixandre, Neruda, Federico?…
Des de noi els conec. I, si escric versos,
les arrels del meu vers en ells s’arrelen.
Fa vergonya de dir-ho, però és cert:
quan jo llegia Góngora al col·legi
(era del año la estación florida)
ni als mapes existia Catalunya.
De Kavafis el grec (l’anglès?, el turc?)
recordo imatges inspirades. Parla
(i en parla molt enamoradament)
de la blanca esplendor del coll airós,
parla dels ulls, dels llavis, de les galtes.
(Però Kavafis parla d’ell. Jo, d’ella.)
D’Itàlia potser recordaria
Dante i Petrarca. (No per fer bonic.)
Dels francesos, en mi no en queda petja:
subtils antologies de llargs versos
monòtons, monocords i monorims.
Rimbaud potser. I Verlaine: un gust d’absenta
i un rostre trist de faune. Poca cosa.
Voici mon coeur qui n’a battu qu’en vain.
En canvi —essent menut— recordo un llibre
de Hölderlin, pintat de calaveres
i donzelles tan pàl·lides com llunes.
I he llegit Rilke. I l’avorrit Goethe.
També —i anem als USA de passada—
jo em quedaria amb Sandburg i Allan Poe.
(Més que silvestre Whitman és pedestre.)
Finalment, els anglesos. Hi ha dos noms
que per damunt de tots m’han fascinat:
Shakespeare és l’oceà ple de tenebres
i, ensems, el cor flamíger de la llum.
(Tant l’he llegit i en tantes circumstàncies
que, de tots els meus llibres, només Shakespeare
està tan esllomat com un esclau.)
L’altre poeta és Eliot. Quina conya,
quin delicat i quin discret encant
barrejar Ovidi, els salms i trossos d’òpera,
passejar —travestit— el vell Tirèsies
amb mamelles de iaia per la City,
falsificar les cartes del tarot
i asseverar que els àngels són perversos.
De tot el que hem llegit, n’hem fet substància.

Gerard Vergés
(Tortosa, 1931 – 2014)

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *