22 d'abril de 2014
Sense categoria
0 comentaris
una vida
Escriure és com qui recordar alguna cosa que no ha succeït mai. Em digueres aquesta frase i vaig saber que la nostra història d’amor s’havia convertit en literatura.
Sempre he tengut una debilitat molt gran pels papers antics, per les fotos antigues, pels llibres antics i també m’atrevesc a dir per la mar antiga. Aquelles andròmines que duen aferrat el perfum convuls del temps per una causa o una altra em fan estremir. Per això som un visitant dels mercats d’antiguitats, d’escapçalls, de trastos, de rampoines, d’escapolons, d’allò que forma el gran al·luvió de les coses de vides anònimes, de les despulles que ja no són de ningú, que no vol ningú, les col·leccions del morts, aquelles fotos esgrogueïdes i tacades, aquelles cartes amb la tinta un poc esborrada, uns llibres amb moltes de planes subratllades amb delicadesa, els documents d’identitat d’uns fantasmes de l’avior: tendresa rovellada.
[Imatge de Toni Catany]
Aquell diumenge em vaig aixecar amb molta ressaca, amb mal de cor. Havíem anat amb na Magda Ferrer i en Joan Pitarch a veure La gran bellesa i després d’un sopar que va ser un banquet al restaurant Miceli ens havíem passat tota la vetlada rodant de bar en bar prenent drais i discutint sobre els estralls de la mundanitat avorrida, la poca energia lluitadora dels mallorquins, les brutors de tota casta del govern bauzanenc del Pepé, la debilitat de les esquerres, la destrucció del patrimoni cultural, els desastres de l’educació tilera i coses així. Vaig acabar amb mal de cap. Només les imatges de Roma, memorables, de Sorrentino, que em recordaven La notte d’Antonioni i La dolce vita de Fellini, em reconfortaven. Em vaig atrevir a dir a en Joan que ell s’assemblava un poc a Jep Gambardella perquè també havia venut la seva força literària per convertir-se en el rei dels mundans. No era la primera vegada que tocàvem aquest tema i sabia que sempre s’hi enfadava. Quan vaig amollar això devíem anar bastant gats perquè sé que ell ho va prendre molt malament i na Magda també em va atacar amb ràbia tractant-me de torracollons, malparit i coses semblants. No sabia com m’havia de defensar i vaig assegurar que la deriva d’aquella nit podria ser un exemple de la deriva de les nostres vides. Crec que m’havia posat massa seriós i intentava que entràssim en un joc de veritats cap al qual ni ella ni ell estaven disposats a fer cap passa. Teníem cinquanta anys i busques, i ni en Joan havia fet la seva gran novel·la, ni na Magda havia acabat aquell estudi sobre la guerra civil a Mallorca, ni jo havia bastit aquells edificis singulars que des de jove havia somniat. Els drais, la pel·lícula i aquella tebior de la nit palmesana que anunciava la primavera ens tornaven una imatge completa i perduda de nosaltres mateixos que cap volia veure. En la nostra llunyana joventut havíem perdut alguna cosa essencial, una forma de puresa, i ens havíem passat la resta de la vida venjant-nos dels nostres somnis, corrompent-los, esclafant-los. Ens havia sobrat covardia i teníem massa consciència i massa cor. Érem dandis degoutés, érem éssers de llunyanies. Així havíem acabat com tres ombres esgotades, ploroses, que miraven la claror blavenca que venia d’orient i anunciava l’alba. Els vaig deixar amb un taxi a ca seva i vaig partir cap al meu pis de la Plaça Major com si tornàs de la travessia del desert. Sé que quan prenia aquell tassó ple d’alka-seltzers que feien bombolles pensava que potser na Magda i en Joan no em tornarien a saludar pus mai. Per això quan em vaig despertar amb aquell maldecapet i un sol que cremava el cul a les llebres em vaig donar una dutxa gelada, em vaig fotre tres nespressos ben forts i vaig partir cap al mercat de coses velles de Consell perquè necessitava distreure’m i no pensar en les foscúries d’aquella nit plena d’imatges i de mots que no hauria d’haver dit. Caminava per aquella fira d’objectes vells i d’andròmines amb el capell fins damunt els ulls i unes ulleres fosques. Veia les coses i la gent des de darrere un filtres que em col·locaven a anys llum de distància. No m’interessava res. Vaig descobrir un parell de coneguts amb els quals em saludava i vaig fer com si no me’n temés. Tot allò em semblava un fangar en el qual estava empastifat com tots els altres entre mobles, robes, llibres, rentadores, llums, càvecs, quadres, discs, màquines d’escriure i bolles del món. No sé què va ser que em cridar l’atenció d’aquell lloc. Potser que l’al·lota que venia tenia uns ulls molts grossos i d’un blau marí espectacular. I fou quan vaig mirar en terra que vaig veure la capsa. Em vaig acotar. Tot allò que hi havia dins aquell cofre vell i polsós estava molt desordenat: els quaderns vessaven de fotos i de retalls de diari mesclats amb mocadors de randes ruats, alguns discs de vinil, factures, bitllets de tren, un missal de nacre d’on brollaven estampetes, tubs de pastilles amb dents de llet dedins, una guia de Mallorca dels anys cinquanta, les obres completes d’Amado Nervo, una capsa de llautó plena de botons, anells de bijuteria, cartes sense obrir, postals escrites amb cal·ligrafia anglesa, etc. Quan l’al·lota em va veure que rebostejava em digué amb una veu molt dolça: això es ven tot plegat. Me’n demanava cent euros i férem barrina per seixanta. Vaig partir a l’escapada com un lladre. Em vaig passar tot el diumenge, part del dilluns i el dimarts ordenant tot allò. De cada vegada estava més excitat. Allà hi havia la novel·la de la vida de Martina Sair. Pàgines i pàgines d’un diari que reflectia el cervell d’una dona de postguerra ferida per totes les malures del franquisme i amb una tendència cap als esdeveniments morbosos, criminals i terribles. Hi havia molts de retalls de revistes de l’època, especialment d’El caso, on es contaven violacions brutals, raptes terribles, assassinats cruels i desgràcies horripilants. Al mateix temps vaig trobar negatius de paisatges verges, rams de flors, estàtues clàssiques, jardins senyorials amb pèrgoles i glorietes. Tot estava inacabat, fragmentat, romput. Segur que allò era una petita part d’un món que Martina Sair havia deixat a qualque lloc i que calia salvar. Allò era una petita part d’un gran tresor de records vius. N’estava convençut. Vaig tornar el diumenge següent a Consell. Ningú no em va poder donar les entresenyes d’aquella al·lota d’ulls blaus. Molts em miraven com si me la inventàs. I jo estava ben segur del lloc on es trobava i dels seus veinats que em deien que no l’havien vista mai. Vaig tornar tres o quatre diumenges més a Consell cercant-la sense gens d’èxit i amb la maledicència dels altres venedors, alguns dels qual coneixia, que em tractaven de boig. Aquella al·lota d’ulls blaus no l’havia vista ningú mai. I aquest tresor del cofre que mir cada dia a casa com un reliquiari és l’única demostració que encara existesc i que no he perdut el cap.
[Aquest conte es va publicar al Diario de Mallorca el passat 20 d’abril de 2014]
[Aquest conte es va publicar al Diario de Mallorca el passat 20 d’abril de 2014]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!