11 d'abril de 2014
Sense categoria
0 comentaris

ESCRIT SOBRE LA PELL

La millor part de la biografia d’un escriptor no és la crònica de la seva vida, sinó la història del seu estil.

 

Som al llindar de la plausibilitat, Sàlvia, em digueres aquell darrer dia que anaves a comprar un vídeo per a tu tota sola. Volies veure la teva amiga Pepa Valor que broda un paper d’actriu secundària a la pel·lícula Obaba. Sempre ens han apassionat els secundaris, Thelma Ritter, per exemple. Quan ja eres a dues passes de la porta m’amollares aquestes paraules alades: “Aquells mots teus d’ahir no tenien gens de gust, com un tros de carn molt rosegat. Mira, et deix un paper que he escrit aquests darrers vespres. És un diàleg entre dos vells missatges a la vorera del capvespre.

[Coses grogues recollides pel pintor Rafel Joan]

He redescobert el vertigen de les superfícies, m’he obert al coneixement de les sexualitats antigues, tot recomença, em sent misteriosament rejovenida. I mal lletada. Estic rabiosa amb aquests soldats (m’és igual si és la legió, la guàrdia civil, els marroquins o la puta del dimoni) que disparen als afamegats de vida, als pobres negres pobres d’Àfrica. Quina tragèdia, Àfrica! Per què no tornen Ceuta i Melilla als marroquins i ajuden els sarahuís  sahrauís que fan vagues de fam perquè ja ho han perdut quasi tot. Tendries collons de lluitar amb vagues de fam en lloc de bombes? Basta! Adéu.” M’he sentit dins el reflex d’una saviesa anacrònica, atenta a les decadències i sensible a la importància dels períodes de transició. Odii el sentimentalisme de les paraules. Un dol inacabable, una mort infinitament recreada. Aquestes són les úniques paraules, Sàlvia, del mail que m’envies a la mala hora. De molt enfora. De molt lluny dels meus braços. Què cerques? Totes les històries que m’imagín a Praga tenen un toc de desastre. Has abandonat n’Óscar? T’ha deixat? No sé per què ho pregunt quan no hi haurà resposta. Quasevol cosa em demana un esforç tan gran que no puc dir fins quan podré aguantar sense la teva presència. Netejar-me les dents, sopar amb els amics, anar al cinema, fins i tot llegir esdevenen muntanyes amb neus eternes, que no puc superar. És com si em trobàs en el camí d’una degradació contínua i invisible. Em tem que des de fa temps no estim ni la gent ni les coses, emperò faig, maquinalment, com si les estimàs. No som un falsari, però em trob dins una banqueroute artística, existencial i sexual a més a més d’econòmica. Agaf esdeveniments de la meva pròpia vida i hi afegesc ficció per donar color als meus dies. Així funcion, així em perd. Tenc la visió dels poemes que voldria escriure i no escric. I tu, Sàlvia, ets externa a tot. Nuada amb un vividor. Perduda per una Praga on tot és possible. Documents inclassificables d’un cos situat davant un món hostil. Quan va morir la mare tenia dotze anys i passava pena de no sofrir prou fort. Cerc com un orat la vehemència dels meus anys de joventut quan tu eres el far dins les ones d’ofegament i les tenebres vives. Gotes de suor em lleneguen pel front i la cambra està gelada. Em sent paralitzat i les empremtes fugen del teclat de l’ordinador, els dits em queden engalavernats i secs. Passen les nits i els dies i tostemps em deman si no estic hipnotitzat per la teva absència. Malalt d’absència. Em deman si això és viure. Enfonsament i enfondrament són mots que no em reflecteixen però em marquen. Som com un infant que voldria tenir el globus de la vida entre les mans, palpar-lo, fer-li pegar voltes, enlairar-lo amb l’excitació del joc. I el globus ha explotat tantes de vegades entre els meus dits que ni l’agaf, ni el veig, ni el toc. I si la vertadera vida començàs, com Oblomov, en el moment dextingir-se? Som un arxiu bategant, Sàlvia, de les teves carícies. L’agulla de la brúixola es mou en totes direccions. On s’aturarà? No passis pena. Trobaràs els fondals quan aquesta claror de gasa s’acabi. Ella: desesperada es perd per la pantalla de la vida. Un forat negre la vol engolir: una separació?, un assassinat?, un denou? Malavejaràs fins que tenguis alè. Els cànyoms de l’amor no es poden rentar amb Vanish. Una ampolla negra es transforma en una trunyella, la trunyella en formiga, la formiga en núvol. La fórmula verbal i l’enigma visual s’encontren. El terror i la bellesa es donen la mà. ¿Com no vols entendre que aquesta dona dins la cambra duu uns records que ballen i boten en totes direccions? És una figura humana de carn i os. La dona estemordida no sap de quin món és. Ja ho val! diu la veu del Cor. Ja ho val! repeteixen les Amigues. Ja ho val! crida Tothom com si no sabessin que el resultat pot ser espaordidor. Incorreguda i dolguda, així es troba. Sense esma per moure un dit. Sàlvia, Sàlvia, on cappares? Li posava peixos dins la naturalesa. La malmenava. Li pegava. L’arrossegava. La feia malbé. No facis capades. Tateix no et mira ningú. Cabòries i daltabaixos t’enrevolten. No passis pena. La brúixola s’ha aturat en el punt de l’afecte. No has de passar gens de pena. Efímer. Metamorfosis. Dominis sensorials diferents em reclamen. Cops d’espasa dins l’aigua. L’acabament d’una sensació voluptuosa em recorr molta d’estona. M’estim més el temps que precedeix l’amor que l’amor mateix. Llunes. Platges. Estacions. Camins que no són dreceres.Toponímia del cos. La mà que dibuixa els mots amb cal·ligrafia energètica em fuig. Com puc explicar això? La boca parla al mateix temps que la mà escriu. Hi ha intercanvis entre les dues. Emperò la mà guanya sempre. La mà nutrícia, la mà acaronadora, la mà ideadora, la mà travessada de veus que ixen en totes direccions. Dic les paraules. Neix una cambra d’ecos: un palimpsest de tonades. Retur a les totes. Renesc a les totes. Rera la gargamella hi ha l’arrel del pler oral. Xucl els sons que lubrifiquen el sentit. M’embal. Em perd. Retorn. Caic. M’aixec així com puc. Cerc la fòrmula justa que ho posi tot en fase, en frase, en far: infant metamorfosis. Quan pens molts d’estona amb tu, Sàlvia, i no puc pus de buidor, agaf objectes i els descric: crit cadascuna de les superfícies, les palp, les estameneig, les estim, les abandon. Llegesc les coses. Avanç cap al fracàs ploma alta. Esdeveniments mínims em recorren. Descric quan escric. La literatura podria ser definida com una descripció? M’enfony per viaranys foscs: coves, fondals, invitacions a l’abisme. Tot relat necessita descripció. En la descripció hi ha relat. Metamorfosi. Descontentament de la visió. Urgència de la dicció. No hi ha conclusió. Una extrema fatiga física em fa clarivident, un instant. Anot pèrdues: sempre seguit. Tu, Sàlvia, sense anar més enfora, més a prop. Escolt tam-tams que no sé traduir. La pluja, la pluja incessant als vidres: megapolifonia. M’enfons dins les metàfores. A sus suquines. Entotsolat.
[Aquest text va ser publicat al Diario de Mallorca el 4 d’abril de 2014]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!