24 de març de 2014
Sense categoria
0 comentaris
aliatge
L’escriptor diu que els humans estimen el temps recollint pedres: els penya-segats, els fondals, els clapers, els promontoris, les serres, els turons, les muntanyes són les grans obres del temps.
Aquell matí em sentia amb una sensibilitat diferent, feta de passivitat i de porositat. Les coses a la feina anaven relativament bé. Les darreres analítiques havien produït exclamacions d’alegria al doctor Martorell, que havia assegurat que per vorejar la cinquantena el meu estat de salut era sostenible.
[Imatge de Sebastià Perelló]
Calia que disminuís la ració de cigarretes perquè a les plaques del pulmó hi havia els principis d’una bronquitis crònica. I les xifres del colesterol dolent, dels triglicèrids i de l’àcid úric indicaven una alimentació excessivament greixosa acompanyada d’una consumició d’alcohols destil·lats molt alta. Vaig fer bon propòsits mentre em deia a mi mateix que la meva còrpora encara aguantava bé els desgasts del temps. No sé si va ser aquest balanç que es fa després d’una revisió completa tan a fons, però sentia que la meva història íntima era polvoritzada cada dia, a cada segon de cada dia sense que tengués cap possibilitat de témer-me’n. Sempre m’he demanat en què es basa la gent per contar la seva vida. El model cronològic no ha estat mai el meu fort. Sempre he pensat que no es tracta de recrear els esdeveniments del passat, sinó d’obrir amb una disponibilitat absoluta als elements que han quedat enfonyats en zones d’ombra i que poden ressorgir en forma de sensacions que passen de bell nou pel cos, imatges precises però també tremolors de la por o de la passió, força de les mirades, renous confusos i obsessius de passes o de la ressaca de la mar que arriba travessada de crits confusos. Es tracta de retrobar les empremtes que el passat ha deixat en un mateix transformades pel temps i la memòria. Tot això són voltes i revolts perquè crec que tenc ben clara la llum de primavera tendra que feria els ulls del arbres de l’amor de la Feixina aquell migdia d’una Palma tranquil·la, just quan havia sortit a fer una gestió a ca un advocat amic. I podria descriure aquella primera visió evanescent que em donares quan caminaves ràpida al costat de la barana que pegava al torrent de la Riera. Duies uns botes negres amb talons d’agulla que et feien semblar molt alta i les irregularitats del sòl t’obligaven de vegades a pegar un botet quasi imperceptible que et donava aires de ballarina. D’esquena em semblares una bellesa. Duies una llarga cabellera amb reflexos vermellosos que recollia tots els raigs d’aquell sol teb que t’embolicava. L’abric de pell permetia imaginar el cos que un podria desitjar. Crec que vaig accelerar el pas sense pensar, d’esma. I just quan estava al teu costat et vaig abordar sense haver vist la teva cara. Fins llavors eres màgica, enigmàtica, autònoma, t’escapaves i em fascinaves. Volia captar-te. Volia atrapar-te. Fer-te presa. I et parlava devora l’orella com si fóssim amics des de feia estona, com si tenguéssim una gran confiança. Quan t’has girat m’has deixat fred. No sé si has vist l’ombra de la decepció que m’enterbolia. Tenies el nas gros, els ulls petits molt maquillats, uns llavis excessivament prims pel meu gust. Però la pell era d’un gra molt fi, xuclava la claror i la reflectia, segurament era molt dolça i tot el teu cos feia toquera. Em trobava entremig d’un assumpte d’audàcia. D’avanços. Has entrat a peu pla dins una història d’amor? Sempre em feia la mateixa pregunta com si encara fos un adolescent ingenu que no ha conegut la malenconia i el cinisme. Perquè el cinisme sense crueltat, la lucidesa divertida es troba sempre dins una història d’amor. I també en tot enamorat hi ha un Valmont que s’amaga. No creguis que vaig pensar tot això quan mirava les teves mans dins uns guants de cuir gris. Estava segur que les teves mans sabrien acaronar bé i que el seu contacte em donaria més gust que la penetració, sovint tan avorrida pels homes que arribam a la cinquantena. Hi ha molts de moments en què dubt de la meva capacitat de seducció, però aquell matí vaig veure que fins i tot alabaves la meva veu tan feta malbé pel tabac i l’alcohol. Et vaig proposar un dinar al Samantha’s. Aquell casal entre pins vells encaramellat al cor de la Bonanova era un lloc excel·lent per amagar-nos de la xafarderies fàcils de la província, que segurament ens podrien fer mal tant a tu com a mi. Em va agradar aquell somriure de reconeixement com si amb aquella proposta feta a l’atzar hagués satisfet els teus desigs més anhelats i més folls. El barri guarda per a mi molts de records d’infantesa, em digueres. La padrina Antònia Maria tenia una casa devora l’esglesieta amb una terrassa que dominava tota la badia. En aquell lloc puc assegurar que vaig ser feliç. Em deies això mentre brindàvem amb xampany i menjàvem ostres. Quan reies els teus llavis prims de sobte tornaven molsosos i em feien mosseguera. Després vaig pensar que era un efecte paradoxal. Tant l’un com l’altre sabíem que la nostra relació estava tacada de precarietat. Però mentre devoràvem aquelles cigales mallorquines amb els dits i rèiem de qualsevol beneitura tot tenia aires d’eternitat. No sé quin temps va durar aquell dinar a l’ombra dels pins i dels pebreboners. Partírem escapats, dos fugitius. I com si tot estigués preparat arribàrem a l’hotel Valparaiso i demanàrem l’habitació més a prop del cel. Sé que sortires a la terrassa i digueres una cosa com “és la mateixa vista” abans que et tapàs la boca amb la meva boca. Després ens arrabassàrem els vestits amb dents i llops. Entràrem en l’il·limitat dels nostres cossos. Visquérem dins la immensitat indefinida que les nostres energies condensaven amb una dolçor inoblidable en què les còrpores trobaven i inventaven una desmesura que cap ritme per molt suspès, ralentit, sacsejat o accelerat no podia seguir. No deixàrem l’habitació en una setmana. Comanàvem els menjars al room-service i quan les dones de la neteja venien a refer el llit, ens tancàvem al jacuzzi de la terrassa. Parlàrem molt poc. Fins al cap de dos dies no ens diguérem els noms. Si algú em demanàs les regles d’una relació fusional podria donar les que creàrem de no res allà mateix. Si simplificam molt la cosa diria que ens estimàrem. Però no hi ha res menys segur. Estima el coure l’estany quan es fonen per obtenir el bronzo? L’aliatge teu i meu ens convertia en un altre ésser, que no he tornat a trobar. Escric aquesta carta perquè he volgut recordar aquells dies magnífics, encara que no oblidaré mai la promesa que ens férem quan abandonàrem l’habitació amb els punys plens d’embostes de felicitat: tu i jo no ens cercarem mai més.
[Aquest text va ser publicat el 23 de març al Diario de Mallorca]
[Aquest text va ser publicat el 23 de març al Diario de Mallorca]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!