13 de març de 2014
Sense categoria
0 comentaris

el misteri després de la confessió

Els terrors no s’assemblen a les bèsties que els provoquen. Les ferides no s’assemblen a les armes. Les tristeses no s’assemblen als mots.

 

He plorat. He plorat de ràbia mentre pujava les escales que duen cap a la Plaça Major aquest dia boirós, gris i gelat d’hivern. Aquest dia en què m’ha caigut l’ànima als peus. És ben fotut que et treguin de la feina a cinquanta-un anys amb una liquidació que no em bastarà ni per fer el mercat d’aquest mes. Sort que, encara que ens xuclaven la sang amb contractes fems, podré tenir un any d’atur: una misèria. Però menys és no-res! Vuit anys feia que treballava de forma entregada a Como los chorros del oro S.L. Però encara que fos una de les obreres més antigues i feineres, don Miquel Matamalas, l’administrador, m’ho havia dit amb el xiuxiueig d’una confidència: Margalida, t’ho cont perquè et preparis, però no diguis res a ningú. Tancam. El propietari, l’inaccessible don Rafel Calafel, tancava aquell corralet de nou dones de fer feines. Per a ell no representava res un negoci més o menys. Per a nosaltres era la catàstrofe. En aquests temps de crisi les empreses massa petites no sobreviuen, ens va dir don Miquel a l’hora de firmar els papers. Ja estava farta de sentir la paraula crisi pertot arreu. 

El meu home, en Pep, quan arribava de fer de dependent de Tejidos la Primavera  parlava de la crisi del tèxtil, de les vendes, dels clients. La meva filla de setze anys, na Rosa, quan tornava de l’institut parlava de la crisi de l’ensenyament, de la crisi de la llengua catalana, de la crisi de no sé què. El meu fill de vint-i-quatre anys, en Boi, quan venia emprenyat de cercar feina i no trobar-ne llançava cops de crisi com a bombes fètides. No podia més. Tot feia pudor de crisi. Tot estava empastifat de crisi. Pertot se sentia la cridòria de la crisi. Quan vaig arribar al carrer de l’Argenteria em vengué de gust prendre un tallat al bar Els Tombs. Necessitava un poc de cafeïna. Necessitava amollar-me els nervis. Em vaig asseure a  una taula arraconada i em vaig sentir cansada, rebentada, morta. Avui només havia discutit i discutit. I escoltat. I plorat. Vaig veure un diari obert per la pàgina de les consultes astrològiques. No creia en res de tot això, però m’hi vaig enganxar per distreure’m un poc d’aquell garbuix que em ballava pel cap. Balança. Les lluites del cel continuen essent fortes i vosaltres les continuau notant amb aquesta sensibilitat que us caracteritza. Cercau-vos un bon refugi, que segur que en teniu un, i gaudiu del vostre món des de la intimitat, que avui el món exterior us semblarà més difícil. Però serà un sentiment transitori. Vaig fer la mitja. Aquella dona que havia escrit allò, Sara de la Bellacasa, semblava que fos amiga meva i em conegués molt. Quan pagava vaig sentir que el cor s’havia posat a volar i em vaig sentir refeta, lleugera, ressuscitada. En arribar al piset que m’havia deixat mon pare al carrer  de la Gerreria la música estava a tota. Boi, Boi! Que has tornat boig? Els veinats avisaran la policia! En Boi m’abraçava, em feia pegar voltes amb aquella polissoneria que sempre havia tengut i em deia: estic xatxi, mumare! Si avui horabaixa em donen el curro de decorata me n’aniré a viure a un apartament. Tot sol! Amb la soledat. Ja tenc edat per viure tot sol, no ho trobes, mumare? Allò em va produir sentiments oposats. Per un cantó sabia que d’aquella manera no podíem viure: en Boi i na Rosa compartien una cambra petita amb un paravent enmig. Això era molt dur, a la seva edat. Emperò la idea que en Boi ens deixàs m’omplia d’una tristesa fonda, secreta. En Boi havia duit un llibret de cuina publicitari d’uns grans magatzems i me’l mostrava encisat. Mumare, podem començar a pensar en el dinar de Sant Josep. Primer de tot uns entrants de pinyol vermell: mon pare tornarà beneit amb la vieira amb llagostins, les cuixetes de cranc arrebossades, les anelles a la romana extra, el marinat de salmó fumat noruec i les delícies de camembert. De primer plat jo podria fer una sopa de perdiu d’aquelles que tallen i tu de segon el capó farcit amb fruites confitades que et surt de meravella. I per postres et brodaré allò que t’agrada tant, profiteroles de nata amb salsa de xocolata. Tot regat d’aquell vi negre Veritas d’en Ferrer i el xampany rosat de Can Ramanyà, que aconseguiré a un bon preu. No trobes que m’hi he romput el cap? No em maregis ara amb celebracions de festa que encara m’he de posar a fer el dinar d’avui. Ja ho veurem. Després d’aquella endemesa d’en Boi vaig decidir esperar l’endemà per donar la mala notícia. Només tenia plorera i aquell bergant em sortia amb festes! Na Rosa arribà amb els auriculars a les orelles i xisclant: Al meu insti ens tancarem contra el TIL i la llei de símbols! Treu-te això de les orelles, canvia’t i vine a ajudar-me a pelar patates. Aquesta filla meva s’apuntava a totes les batalles, batalletes i batallons. Estava segura que quan arribaria en Pep i ella tragués el tema a l’hora de dinar en menjaríem un fum.  Dit i fet. Quan començàrem els fideus de casetes vaig veure com es preparaven els niguls negres plens de trons i llamps. En servir la darreria na Rosa va amollar l’endemesa del tancament, el TIL i el rotllo dels símbols. En Pep va dir a na Rosa que abans de tancar-se hauria de passar per damunt el seu cadàver. En Boi cridà que allò eren paraules d’un dictador, que els estudiants i els professors tenien tota la raó, que el TIL i la llei de símbols eren animalades. Ho deien fins i tot els de la Universitat. Na Rosa s’aixecà de taula, es tancà dins l’habitació i va posar el disc d’una xiscladora que nomia Britni i belava a tot volum. Jo vaig intentar posar un poc de pau en aquell guirigall eixordador. Vaig anar a cercar na Rosa perquè fes una besada a son pare. Vaig dir a en Pep que ja en parlaríem d’aquest tancament, i que no era una cosa d’avui per demà. I vaig fer parlar en Boi perquè ens contàs els detalls de la seva feina futura. A l’hora del cafè allò semblava fins i tot una família ben avinguda. Després, com si se’ls calàs foc a les sabates na Rosa, en Boi i en Pep partiren cadascú de les seves. Quan vaig acabar d’escurar estava morta i vaig decidir fer un poc d’horeta amb el programa de xafardeig Sálvame de fons com un vouverivou. Vaig somniar que me n’anava a l’estació i agafava el primer tren que sortia. Quan arribava a la destinació final, un poblet vorera de mar amb un nom enrevessat, cercava un hotel. El recepcionista em parlava en estranger i no s’estranyava gens pel fet que jo no dugués cap maleta. A la cambra, que pegava damunt una cala tota plena de caramulls i muntanyes d’algues seques, m’enfonsava en un bany de sabonera perfumada amb olor de romaní molta d’estona fins que havia amollat tot el cansament que duia aferrat. Després m’eixugava arreu el cos amb l’eixugador de cabells. Em posava un barnús blanc i demanava que em pujassin el sopar a la petita terrassa. Només se sentia el xassss-xassss de les ones i una música moderna que no sé d’on venia. Menjava de gust sense pensar en res ni en ningú. El sol groc acarabassat com un vermell d’ou estrellat es ponia allà baix rere l’horitzó del mar i del cel. Era feliç!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!