Aquell escriptor creava per al lector aquest fil que relliga el visible amb l’invisible, totes les presències d’un ésser juntes.
Ja no puc pus. M’he passat dues hores i tres quarts cercant com un desesperat el teu correu. Semblava que no havia existit mai. Trobava els documents que hauria d’haver fet desaparèixer. I l’únic que en aquell moment m’interessava, l’única possibilitat d’avisar-te, s’allunyava cada vegada més de la pantalla d’aquest ordinador on m’he posat amb els deu dits tremolosos a escriure sense saber per què. Com les meves activitats aquests darrers tres mesos. Si ho faig, perquè ho feia. Si no ho faig, perquè ho havia d’haver fet. No en surt. I ara ja no hi ha res a fer. Però hi he tornat com un obsés. He recorregut tots els camins de la cerca i la recerca per totes les dreceres que conec. Resultat, un buit. Em trob entre dos abismes. Tu no vares entendre mai la meva immobilitat. Només els dits de les mans diuen, la resta és un sac de patates. I això fa que no pugui baixar de quatres, agafar el cotxe i intentar córrer a la velocitat de la llum per aglapir-te. Com ens ficàrem dins aquesta juguesca en què les regles eren brutes des del principi encara que tu volguessis maquillar-les amb una pintura d’idees que bufava a la primera humitat. Pintura plàstica, en diuen. Jo m’estimava més la calç que ho xucla tot i no cau, ni explota. Només si hi ha molta de sequera pot deixar transpirar una polsina lleu i blanca. Tenc els nervis desarreglats que s’entortolliguen per l’estómac i em fan ganes de treure el fetge per la boca.
Els baldats no solen tenir una infantesa molt feliç, però per contra tenen una infantesa molt llarga. Per a mi va ser un laberíntic i terrible viatge. Això t’ho contava quan arribàvem devers els blocs quadrats de ciment que hi ha al moll del port nou de Palma pel costat de la mar gran on passàrem tants d’horabaixes plegats. T’ho deia ben a les clares: som un supervivent nat. I només els xiscles terribles que ocupaven el meu cervell foren capaços de fer-me escriure. Quan vaig començar a contar coses els xiscles s’aturaren i el món es va convertir en una cosa molt més habitable que abans. Per què t’agradava que anàs recitant el rosari dels meus sofriments? Eres com una nina petita que quan la mare li ha acabat d’explicar un conte, just abans d’anar a dormir, torna a obrir uns ulls com a plats i diu ben fort: Mumare, conta’m-ho una altra vegada. Abús d’alcohol, de drogues, pobresa, divorcis, temptatives de suïcidi eren per a mi les estacions d’un via crucis que havia abandonat. Netejava la Magnum amb cura com si fos la finestra per on podria llançar-me a una nova aventura de luminiscència. I la teva presència es convertia en el testimoni d’una vida nova. Ha! Ha! Ha! Hi ha una cosa que és pitjor que deixar de consumir alcohol o drogues i és el que et passa per dedins en aquell moment. La meva follia va durar dos anys llargs. Cada dia pensava en el suïcidi. Vaig prendre consciència que no em podia matar quan vaig començar a escriure a l’ordinador. He continuat com un foll i la follia ha desaparegut. Volia dir la veritat sobre mi mateix, el costat ombrívol, brutal i destructor de la meva vida. Vaig conèixer na Tònia i ella em va engrescar a viure. Però em volia convertir en un marit normal i corrent, tenir fills i viure a una caseta al camp. Era molt hippi i això me la feia divina. Un dia que em va trobar molt gat s’enfadà molt i em dugué amb el cotxe cap al Trenc. Era el lloc on ens havíem besat per primera vegada. Volia que parlàssim i que, si havíem de trencar, trencàssim. Conduïa molt accelerada. Jo veia la carretera com un dragon-khan que em marejava. Després de l’accident, que va tenir lloc a una recta llarga que diuen que és, paradoxalment, un punt negre d’accidents mortals, em vaig despertar a un hospital que no coneixia. Em digueren que havia estat dos mesos en coma. I quan demanava per na Tònia tothom es posava a plorar. He après que l’escriptor ha de decidir en el seu interior si vol divertir la gent o canviar la seva existència. Potser, en una altra vida, seré un animador d’un programa de jocs a la tevé. Entrares dins la meva vida quan ja n’havia tancat totes les portes. Et ficares pel lloc més fràgil. Eres una lectora dels meus llibres. I això em va fer molta de por. Estava segur que la imatge que havies vist en l’escriptura i la que trobaries dins la meva vida no tendrien la correspondència que desitjaves. Al principi no et vaig deixar passar del hall. Hi havia una desconfiança fonda. Has pagat amb la teva salut, quasi amb la teva vida, allò que forma el cor de la teva feina literària i et negues a obrir-te a una dona que només vol un poc de conversa? On és l’home honest que he conegut en les teves paraules? Aquelles dues frases foren els mots de pas que et donaren entrada al meu territori tan petit, tan immòbil. Esdevens el teu pitjor enemic quan intentes donar sentit a allò que no en té. Trencares amb la teva presència l’addicció que em dominava: l’addicció a la solitud. Em descobrires que posseïa uns ritmes i que sabia mossegar. Això era un renaixement. El primer conte que vaig escriure després de conèixer-te resumia en una mescladissa lúcida els llocs de la mort disfressada d’esquitxos d’esperma, d’orina i de birra. Tu em digueres: és una bomba infernal que es llegirà d’aquí a cent anys! Has afegit una peça mestra a la teva col·lecció de psicòtics! Ador aquesta llengua indignada, argòtica, feta de petits cops de timó, d’improvisacions, de renouers de brutor i d’algues i de mar antiga. Va ser un començament de faules vencedores. I tu, tu com el meu oasi definitiu. Quan vaig descobrir que eres una persona que havia fet una comèdia per aconseguir no sé quins grans beneficis? M’havies fet servir com a camell perquè sabies que a un malalt en cadira de rodes no l’inspeccionen com als altres? Quins transports vaig fer en aquell any i mig que viatjàrem tant? Ara no puc trobar-te, encara que ho he intentat per totes les bandes que sabia, i no sé quina l’has feta a aquests dos homes malcarats que ahir em baldaren encara més amb tocs i amenaces i a qui vaig mentir dient que feia mitja vida que no t’havia vist. Ara pens que no és ver: no és mitja vida, és tota. No sé qui ets.
[Aquest text va ser publicat al diariode mallorca de dia 2 de març de 2014.]
