27 de febrer de 2014
Sense categoria
0 comentaris
ENLLÀ
Estimava el gust de l’erudició i del fragment, el fetitxisme llibresc i l’amor de l’excentricitat. Res pus.
T’ho dic, Ventura, no puc deixar passar ni aquest temps convencional i tòpic d’un dia sense escriure’t, sense donar constància de tu en frases que t’enrevolten, t’encerclen, et cerquen, t’obliden, sense fixar l’empremta digital sobre els records que em constitueixen. No ho entendrà ningú. Alguns ja em posen la llengua damunt amb els insults més pintorescs i lloccomuners que et puguis imaginar. Emperò m’és igual.
La vida sempre és pública malgrat que tu somniïs en una intimitat inexistent. No m’he amollat mai en les coses que crec, no m’he deixat dur mai per les modes de la fira de les vanitats, per les canongies o per les facilitats. Supòs que és un destí. Hi ha alguna cosa que va molt més enllà de la voluntat o del desig i a la qual no vull posar cap nom. M’agrada fer llistes d’objectes estimats. Em serveix per llevar-me els nervis, per tranquil·litzar-me contra els fariseus i els llenguavenuts. Ador els llibres de contes de fades, els de ciència de qualsevol època, els eròtics i pornogràfics amb il·lustracions serioses i ràncies, les persones rares i elegants, les col·leccions de postals de ciutats antigues, la literatura del XIX, el vídeos de crustacis, els devedés d’arqueologia, les malalties de l’ànima, etc. Estic segur que el gust deixa incisions en el cos. L’univers és una combinatòria vasta. Els punts més allunyats en l’espai i el temps estan relligats per ecos i correspondències secretes. N’estic ben segur, Ventura, i tu ho saps. O ho hauries de saber. Som pastats de memòria, emperò l’oblit és necessari. I la memòria és feta d’oblit en gran part també. No puc abordar-te de front. Em cal una aproximació obliqua, indirecta, de fonts misterioses. He somniat molt aquesta matinada. Els canvis d’estació sempre m’han resultat penosos. En el somni hi havia un antiquari, Feliu Matamalas, del barri antic de Palma que oferia a una princesa siciliana, Beatrice de F., una edició rara de la Ilíada. Quan ella arribava a la seva cambra d’un agroturisme sur-mer i obria aquell exemplar enquadernat en pell amb desgastades lletres d’or hi trobava un manuscrit en què una lectora que signava Lavínia hi havia cal·ligrafiat una història sobre la immortalitat. La viatgera immòbil parlava d’una dama hebraica, de cinc excèntrics anglesos, del príncep dels estruços, d’un licorni, de Príap i de les inscripcions més corrents en les tombes gregues i romanes. La narració de Lavínia et portava a llocs on no hauries anat pel teu compte, i fins i tot a llocs on no tenies ganes d’anar. Tota la trama es trobava allunyada dels grans problemes del moment, del centre, de l’actualitat. Les idees dominants n’eren el joc retòric, el parany, les esplendors de la il·lusió i de l’artifici, la idea que la literatura no reflecteix el món, sinó que en basteix simulacres. Per què, Ventura, sempre t’han interessat els amors entre al·lots neoplatònics? Sense oblidar la teva preferència marcada per les al·legories, les dones lletges i potents com Edith Sitwell i Gertrude Stein, els capells, les hipèrboles, els quiasmes i els col·lofons. Record aquell horabaixa en què em mostraves amb entusiasme una Enciclopèdia de Meravelles del segle XVII, escrita per un mossèn, Edmé Pascal, i on hi havia aquella llegenda del gust, amb aires japonesos, que estimaves sense reticències: parlava d’un mar estret com un riu situat a l’extrem occident. Les aigües d’aquest mar confereixen la immortalitat, que permet tocar l’altra riba on es troba la Ciutat dels Immortals. Lavínia ateny la ciutat i descobreix una arquitectura abominable, confusa, enfollidora. I la Ciutat està deserta. En fuig a l’escapada i arriba a unes coves on habiten un troglodites, uns indígenes petits, negrellons, muts que semblen animals. Un la segueix pertot tot com un ca. Lavínia li ensenya alguns rudiments de llenguatge i quan ell pot dir alguna cosa es tem que és Homer, un Homer que ha oblidat que va escriure més de dos mil anys abans: un humà immortal són tots els humans. M’he despert i he recordat una frase de Borges que devia estar en la construcció d’aquell somni: “L’Odissea va ser escrita per Homer o per un altre grec que nomia el mateix” Sabies, Ventura, que enyorar té el bressol etimològic llatí en ignorare? Deu ser la nostàlgia el sofriment de la ignorància? Hi ha corregudes. Hi ha combats. Hi ha breus pau sobtades. Hi ha invitacions al desconsol. Hi ha suplicis. Hi ha cantàrides fondes. Hi ha els alens que es toquen. Hi ha la teringa dels oblits. Hi ha el món davall la carn. Hi ha els nus de bell nou, nus de sexes dilatats i turgents. Hi ha crucifixions de llengües travades que es resquitllen. Hi ha temps entre les ones dins les ones dels dits. Tot això és cosa de temps… Encara no m’atrevesc a rodar la clau. Voldria tenir la força de fer-ho. Tenc por que l’enlluernament o un xoc rabiós em produís una embòlia. Era el teu santuari, Ventura, la descripció de la intimitat més fonda que tu excavaves amb el rigor de les arqueologies de les prehistòries pròpies. Només m’hi deixares entrar una vegada en el temps de la insolació recíproca. Quan deies que tot el teu era meu i sabies que basties la mentida més descarnada que podies oferir. Caigueres, Ventura, dins el teu parany. I aquí, un horabaixa d’hivern en què havíem boixat com a dos posseïts a la cova dels Líquens del fons del jardí de les Estàtues Blanques (allà on els avantpassats havien fet del lloc un jardin d’hiver, l’hivernacle teb i humit per fer créixer plantes carnívores, i els més avantpassats ho havien convertit en un fumoir d’estiu dins la moda de l’època, del noucents, i que tu referes, arquitectura de la vida per a les nostres orgies fortes), un horabaixa molt gris i color de rosa seca, dins l’enfonsament i l’acubor de després de l’esforç sexual, et vaig amollar: Em regales una visita a la Camera incantata? Ventura, em mirares com si hagués dit una barbaritat, una bestiesa, un impossible. Emperò alguna cosa degueres veure en l’expressió del meu desig que, sense contestar-me, t’aixecares com si sortissis d’una llarga convalescència i, a poc a poc, com si una paràlisi antiga no et permetés controlar els moviments amb exactesa, em feres de guia cap als porxos. Aquelles golfes que es troben a dalt de tot dels vestigis de la primera casa del segle XIII, quasi damunt la capella, eren l’avantsala del teu xibiu secret. Sé que hi havia la llum escassa d’uns finestrons baixos. Entre les ombres podia veure capses, baguls, maniquins, prestatgeries amb llibres, llums de cristall, taules historiades, uns llits desmuntats, miralls quasi negres amb vases daurades i barroques, andròmines misterioses com hèlixs i àncores penjades dels murs vora fotografies que eren taques de pols, d’oblit. Sí, una espessa capa de pols senyorejava els indrets i formava com un embolcall perfecte per aquelles coses abandonades de la mà dels humans i convertides en despulles de naufragi. I arribàrem a una porta dissimulada a la perfecció amb el color de la calç. Ho recordes, Ventura? Aquí t’aturares i em besares molt de temps a la boca, com abans d’un comiat definitiu. Sabies que en entrar jo per aquella porta, ja no seríem pus mai més els que havíem estat. El secret tot ho transforma quan mor. Tot s’acaba darrera una porta tancada. No sé res més de tu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!