25 de febrer de 2014
Sense categoria
0 comentaris
Empremtes vocals
Ell havia inventat una prosa sincopada, elèctrica, ràpida, seca i musical alhora. Volia aconseguir les noces del verb i de la carn.
Hi ha dies en què no caldria sortir. Una vella xaruga de vuitanta-set anys com jo no hi té cap feina a una manifestació a favor de l’avortament. Però sempre he estat una mica anarquista i m’agrada anar allà on no m’esperen. Així mateix he trobat que hi havia genteta. Sobretot dones. És normal, però m’ha sorprès l’animalada de jovenetes que s’havien despullat de cintura per amunt i s’havien pintat coses: Nosaltres parim, Nosaltres decidim! Les mirava com si fossin aquells ocellets que vénen a la terrassa de ca nostra, i m’entraven ganes de donar-los un poc de blat mil mentre les escoltava cantar. Cantar, no cantaven. Cridaven, belaven, xiulaven, xisclaven i feien tot el renou que podien amb tota casta d’instruments. Deien pestes contra aquest malanat de Gallardón que no té res dins el cap. N’hi havia un parell que es movien com si el món s’hagués d’acabar d’un moment a l’altre i repartien papers. Me n’han donat un i l’he estotjat dins la bossa. No he vist ningú de la meva quinta i m’ha fet un poc de pena.
Les padrines també haurien de sortir al carrer. Però segurament la majoria d’aquelles joves tenien infants i els havien deixat amb les padrines. Això de les padrines canguros és una cosa que no puc consentir, i quan un vespre fa devers tres mesos ho vaig dir al local de la tercera edat totes em menjaren i qualcuna m’insultà. Des de llavors no hi he tornat. Estic esbraonada i totes les juntures em fan mal. He de prendre una mica de sucre abans de colgar-me. Som un poc sorda, però he sentit que hi ha qualcú que vol enfonsar la porta. He partit de quatres fins a l’entrada i he escoltat. Vertaderament devia ser un lladre ben esburbat perquè punyia amb qualque cosa el pany, i la porta no s’obria. I el meu pany és de mel i sucre i amb un no res s’obre. La primera idea ha estat telefonar a la policia, però aquesta gent sempre m’ha duit mals records. N’he passades tantes i de tot color que ja no hi ha res que em faci por. He obert d’una estirada i m’he vist un jovençà petit i gras que tenia un desengramponador a la mà. Què fas, desgraciat? Per què no vas a robar als veïnats de dalt? Ho he intentat però tenen una porta blindada. Ha contestat això returant una mica com si respongués una pregunta d’examen i ha quedat dret, immòbil. Què esperes una ordre del cel per fugir a l’escapada? No s’ha bategat. Em mirava amb uns ulls un poc vidriosos com si jo fos la Mare de Déu. He tancat la porta de cop i he tornat al bany. Encara no m’havia posat la crema de nit i la necessitava com el pa. Si qualque vespre se m’oblidava m’havia d’aixecar a la mala hora perquè la pell semblava que es rompia a bocins. Després he preparat les set pastilles de cada vespre i me les he enviades amb un bon glop d’aigua. Crec que ha estat la punyetera curiositat la que ha fet que anàs fins a la porta i guaitàs per l’espiell. El bergant era allà: assegut davant l‘ascensor amb el cap entre els genolls. M’ha fet pena. Potser estava molt deprimit i havia vengut a ca meva per cercar un poc de protecció. He obert la porta i m’hi he acostat. No es bategava. No deus voler passar tota la nit assegut en terra. M’ha mirat com un xotet i s’ha deixat arrossegar cap a l’interior del pis com un nin petit. L’he assegut a una cadira del menjador. Segur que avui no has sopat. He anat a la cuina i li he preparat un platet del bullit que m’havia quedat del migdia. Quan ha començat a menjar semblava que reviscolava. He tret una botella de vi negre de can Ramanyà i se n’ha servit amb ganes. Devia tenir una trentena d’anys, però estava molt arruat de la mala vida que devia dur. Els ulls, quasi negres, brillaven com els dels moixos dins la fosca. No dius res? He vist que no tenia xerrera. I he pensat que li podria contar la meva vida encara que no m’hagués passat cap gran cosa. Una infantesa xereca al barri de santa Catalina de Palma, uns pares insignificants i una germana fada que no em va estimar mai. Vaig anar a escola a ca les monges i allà vaig aprendre tot el que sé: llegir, escriure, brodar, cantar i fer vestidets a les pepes. Més tard ja vaig passar al taller d’una sastressa, madò Concepció, que em va ensenyar l’ofici de bon de veres. Vaig ser de les millors deixebles i per això em va agafar per fer feina a ca seva. Vaig ser fadrina molts d’anys. Els al·lots no em deien res i m’estimava més sortir amb les amigues i anar a la meva. Finalment a unes revetles de Felanitx vaig conèixer en Bernadí, un fuster que va trobar que era l’al·lota que li convenia per ser la mare dels seus fills. Ell m’anava com una pantofla al peu i no tenguérem gaire problemes. De fills només en vàrem tenir un. Els metges deien que era anormal, però jo el trobava una monada. Era un nin que no plorava, que el podies deixar hores sense que molestàs, que semblava que no hi era. Per a mi que em passava el dia cosint va ser una meravella. Em digueren que convendria que el duguéssim a una clínica especialitzada i sempre vaig dir que no. Volia ensenyar-lo a comptar amb els dits i no hi havia manera. Només s’entretenia amb les imatges. Ens digueren que només viuria uns quinze anys, però tinguérem mala sort perquè tancà els ullets per sempre als dotze. Vaig plorar fins que vaig tenir alè. Em pensava que em tornava boja. I després em vaig conformar. En Bernadí es va jubilar primer. Els primers anys anava amb els amics al bar a jugar a dominó i escambrí i li passava el temps aviat. També li agradava molt anar a pescar. I un dia una ona se l’endugué i no en trobaren mai el cos. Això em va saber greu perquè m’hauria agradat que ocupàs un nínxol a la tomba que m’havien deixat els meus pares per poder-li dur rams de flors el dia de Tots Sants. Jo no m’he avorrit mai. No som prou intel·ligent per trobar el temps llarg. Per això quan em vaig jubilar em vaig conformar amb una vida tranquil·la. No m’han agradat mai gaire els vells, i per això no he estat d’anar a les excursions de la tercera edat. Na Roseta, l’única amiga que tenia —i que va morir l’any passat— em va empènyer a acompanyar-la a un viatge a Lourdes i m’ho vaig passar molt malament perquè tot em feia oi i em pensava que agafaria qualque malaltia dolenta. Des de llavors no he tornat a sortir pus de Mallorca. I de cada vegada he tornat casolana i només surt per les coses necessàries, o quan em lleu, d’aquest piset que em va deixar en Bernadí. L’aprenent de lladre s’havia acabat el bullit, el pa, tres pomes, un plàtan i entre tots dos havíem buidat dues botelles de vi. Quan m’he aixecat de la taula ell també s’ha aixecat. Ha partit sense dir ni ase ni bèstia. Feia esses com jo mateixa quan després de tancar la porta he anat cap a la cambra. Quina gatereta més bona que he agafat xiuxiuejant la meva vida!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!