Plagueta de Bord

I cop en sec vaig descobrir, en el text liminar, l’antòleg: era l’amic, editor —en el sentit anglès del mot—, assagista i director de la col·lecció de poesia de Lumen, Andreu Jaume. Ara ho entenia tot. La seva feina per confegir aquella tria, magnífica. Havia fugit del punt de vista més estereotipat i dominant sobre l’amor, l’amor líric, l’amor sagrat, l’exaltació de l’imatge estimada, l’amour fou o les lamentacions pel final d’un amor. Andreu Jaume ens presenta una altra manera d’explorar l’amor que ell anomena l'”amor llarg”, aquest que dura dies, mesos, anys. Ho diu ben clar: “Tengo para mi que la evolución de los usos amorosos y la alteración de las relaciones de poder en el seno de la pareja hicieron posible —y no solo en poesía— la indagación de otra forma de experiencia amorosa, modulada en el tiempo, liberada de exaltaciones efímeras y también por ello cargada con la tensiones, la resignación la paciencia, la maravilla, la humildad, el dolor, el tedio o la calma sedante que pueden proporcionar los años compartidos.”

CANTARÉ L’AMOR DE CADA DIA. El lleó s’ha posat a caminar a poc a poc. El mir avançar, rere les barreres de son Gardaig, cap a l’interior dels camps. Duc Amor de muchos días dins les mans. Ja he sobrevolat molts de poemes. I he trobat aquesta meravella de perspectiva sobre l’amor dels “vells amants”. Pens en la cançó de Serrat i en una altra cançó de Brel. I en el poema de Jorge Guillén d’on n’Andreu ha tret el títol (“Entre viandes, frutas, dulces, manteles platos, / Entre el hervir y el congelarse, tú misma, tú, / Idéntica a tu forma feliz en los trabajos, / Sin contraste, continua, sobre el esfuerzo, tú.”). Quin mirador més extraordinari sobre aquests poetes del segle XX que han cantat un amor fet de temps, de molts de temps, d’estacions, de quotidianitats, d’anys i panys, un amor de tota la vida. N’Andreu, que és un sensible intel·ligent que diu les coses clares ens ha advertit en el pròleg: “Esta antología no tiene pretensión d’exhaustividad y ha sido hecha al calor del gusto, de un modo un tanto caprichoso, si se quiere, inspirada tan solo por la preferencia, el interés en el asunto y la pretensión de compartir una colección mental que podría ser modificada y ampliada en el futuro.” El lleó s’ha enfilat damunt un ametler: la cabellera grogosa i els pètals blancs s’han unit per donar una imatge que la Metro Goldwyn Mayer podria posar com capçalera dels seus films. Tenc el llibre tot subratllat. La “Pandémica y celeste” de Gil de Biedma amb el seu cant a la infidelitat gai topa de front amb la relectura de l’heterosexual i feliç poema que T.S. Eliot dedicà a la seva dona; els encontres post mortem que em fan estremir de Ted Hughes amb Sylvia Plath contrasten amb la planera i sensacional “Tentativa de celos” de la Maria Tsvetáieva; la crueltat descriptiva plena de duresa de “La víbora” de Nicanor Parra fa de contrapunt a la lucidesa desencantada d’Anne Carson; la imatge fixa d’un amor com d’aquarel·la de Joan Vinyoli no té res a veure amb el bon matrimoni de Robert Graves. Quina multiplicitat de punts de vista, de sensacions, de plaers, de suggerències, d’enigmes, de lucideses em recorr quan dic en veu alta el poemes d’aquest llibre inacabable.