PROMENADE. Les coses més comunes poden revelar uns escenaris de passió inesperada. El lleó era allà. Ho puc assegurar de bon de veres. I el vaig mirar d’amagat. El caminal d’aquella possessioneta, Son Gardaig, duia una estora blanca de pètals de flor d’ametler. Hi havia clapes d’argila vermellosa en alguns costats. I el lleó allà. Ajagut damunt els pètals com si fossin l’estora del seu tron. No me’n podia avenir. Havia sortit a passejar com molts d’horabaixes. M’havia topat amb un cel rúfol, grisenc, fred. I la claror emmidonada dels ametlers em va fer un efecte d’una sumptuositat inesperada. M’hauria posat a recitar un poema d’Aina Cohen, un poema dels més dolents i enfollits en què mescla tots els tòpics sobre la bellesa de les flors ametlerals amb l’error d’una estació equivocada, diu que ara és primavera. I som al cor de l’hivern. M’era ben igual, aquells arbres que eren gerros de fusta negra amb les branques tacades amb tots els colors del blanc em sorprenien de bell nou. Com si acabàs de caure d’una nau d’un altre sistema solar i descobrís un panorama de meravelles, un paisatge inusitat, un horitzó entre la sabonera i la nevada. Duia a les mans un llibre que també m’havia sorprès, un llibre amb un títol que calia llegir dues vegades: Amor de muchos días (Lumen). Era una antologia poètica. Em vaig llançar a mirar els autors que hi sortien: Eliot, Stevens, Rodríguez, Gil de Biedma, Izquierdo, Vinyoli, Auden, Graves, Ferrater, Tsvetàieva, Szymborska, Carson, Parra, Montale… Allò era una festa.