17 de febrer de 2014
Sense categoria
0 comentaris
DES D’ALLÀ ES VEU EL MAR
Vet aquí la cosa més difícil: aprendre a viure amb els desapareguts. Aquells que t’han deixat el buit exacte de l’absència.
Era un bordonament més fort que el renou d’un reactor quan travessa la barrera del so, el so que tenia aquella capacitat per terroritzar-me es dispersava en l’espai i semblava venir de molts llocs a l’hora: era una experiència siderant. Quan la vaig viure per primera vegada tenia la impressió que l’esperit es dissociava del cos i que el cervell quedava totalment paralitzat amb el sòl que tremolava davall el meus peus.
[Imatge de Sebastià Perelló]
La recerca ha estat molt dura, esgotadora. Ara tenc la majoria de peces del trencaclosques, aquestes tessel·les, compostes amb paciència i amor, d’un mosaic romput, ordenades i confegides amb la delicadesa que m’ensenyà la meva padrina jove, amb vuitanta anys fets, Rosa Julià, l’única de la família que sempre em va fer costat en les meves recerques d’aquell temps censurat, d’aquella guerra que no havia existit mai, encara que la foto de l’oncle Andreu estigués damunt la calaixera de l’alcova de la padrina jove amb una animeta encesa dia i nit, nit i dia, com un recordatori incessant, una delicadesa que ella no em donà amb paraules clarificadores, perquè no podia rompre tants de silencis com duia entravessats, sinó amb tot el coratge que mostrava a voler quan flaquejava mentre em deia que no amollàs mai encara que ho ves tot de color negre, perquè ella sabia que darrere la fosca, a qualque lloc per molt amagat que estigui, sempre hi ha el llumenaret blau que m’indicarà el camí de la sortida, i la sortida no la trobaràs mai fins que et moris, m’acabava amollant amb aquell somriure de nina polissona i un poc doctora que la delatava i amb aquells ulls color de cabra que brillaven com dues lluernes fins i tot quan no hi havia llum, però de l’oncle Andreu res de res, fugia d’estudi, em deixava dins la negror, per sort la pluja que no s’atura i fa aquest renou compassat i monòton, m’estormia a poc a poc i em tem que estic sedimentant els pensaments, les emocions i tota aquesta nerviada que em consumeix.I el somni es repeteix: clar, constant com una obsessió. Sempre hi ha hagut qui fa osques en comptes d’esmolar. D’ençà que em vengueren a cercar ahir vespre, no em puc treure del cap aquesta dita. No sé d’on em surt i em mareja com una mosca vironera dins el cervell. Ja havíem sopat i a ca nostra només hi era jo, que preparava els plans de les vacacions que acabava d’estrenar. El secretari municipal, don Felip Suau, m’havia donat deu dies. Els primers en dos anys! Aniria a nedar cada dematí a la Cala, vaig pensar de cop. Mumare, d’ençà que va quedar viuda, es passa les vetlades al porxo de ca donya Elionor, la senyora de Retana, i amb na Francisca Morelló, na Pereta Filat i n’Apol·lònia Carriona juguen a l’escambrí com si fossin a Las Vegas. El somni és fidel cada vespre: Aquells falangistes d’uniforme i plens d’escopetes em digueren que els havia d’acompanyar a l’ajuntament per explicar-los on eren uns papers. Primer de tot vaig fer una còpia de la foto de carnet de l’oncle Andreu, del qual a ca nostra no es parlava més que molt poques vegades i sempre fora de la meva presència, per bé que jo n’hagués caçat comentaris al vol que el retrataven com el fill gran estudiós, com el primer home de la família que havia pogut deixar de matar-se al camp, que feia d’oficinista a la Sala, sense cap informació posterior més enllà de l’altaret perenne de la meva padrina, una frontera darrere la qual tot era fum sense cap altra imatge ni cap altra entresenya, una buidor que em convidava a somniar que qualsevol dia m’arribaria d’Amèrica un oncle milionari, un final feliç de cine que emmascarava la més que segura tragèdia que aquella complicitat general de silencis amagava i que era feta a prova de les meves investigacions practicades amb una discreció que tanmateix topava amb les evasives de mumare, de les tres ties, de les cosines, de les mares de les amigues íntimes, d’uns parents d’enfora i de la impossibilitat de trobar un certificat oficial de la seva mort ni cap altre rastre emergit de la nombrosa documentació local sobre la maleïda guerra, com les llistes i llistes que vaig consultar de detinguts, repressaliats, jutjats o assassinats. Era com si no hagués existit mai. El que comandava aquell escamot no era de Salern. Tenia accent palmesà. Estava molt encès i donava ordres tot el temps. Quan vaig començar a fer osques? A les classes de català que feien a una saleta dels baixos del carrer del Pou Fondo, a la seu d’Esquerra Republicana? Quan vaig treure les oposicions d’auxiliar administratiu? En guanyar el primer premi del concurs de poesia Joan Alcover de les festes patronals de Sant Miquel? Quan no em vaig voler apuntar a les Joventuts Catòliques? Quan algú em degué veure fent veta per la murada de Palma? No ho sé. Em fa molt de mal la panxa i el cap. Però no em vull adormir. I tampoc no em deixaré menjar per la por que m’ataca pertot arreu. No he fet res. Ja m’amenaçaren amb una pistola al pols dret perquè no volia dir on era la caixa negra. Ja em pegaren bufetades quan els mostrava tot quant feia i coneixia. Ja em demanaren amb cops als baixos on era la caixa negra. Però jo no ho sabia. I després l’oli de ricí va ser com un calmant. El batle el tenien emmanillat a un racó, no l’havia vist mai sense americana, i ara duia la camisa esqueixada i li queia un regalim de sang d’una cella. A mi només m’han romput una dent. No vaig entendre com no havia caigut abans en la necessitat d’entrevistar els seus companys de la mateixa edat, els que ara havien de tenir, si els meus càlculs eren exactes, 91 anys i que apareixien amb devuit anys a la llista d’habitants del poble que tant em va costar extreure d’entre la documentació desordenada i exsecallada de l’Ajuntament, on se n’excusaven dient que tot es va perdre amb la guerra, i tanmateix, era una llista massa llarga per anar un per un, un reguitzell inacabable que abocava la meva recerca a un final infructuós, a una desesperança que només vaig vèncer per la caparrudesa que m’obligà a fer tantes telefonades i visites, un rosari de dolor que passava revista als morts, als malalts d’alzheimer, al fracàs de trobar-ne qualcun que mantenia totes les facultats però que no havien conegut mai el meu oncle i a la fuetada de sentir penjar el telèfon sense més explicacions perquè a Salern semblava com si ningú no se’n recordàs ja de res ni de mai, o bé no en volien parlar. Em sentia fracassada, una historiadora personal fracassada. Fa una calorada aquest diumenge. Perquè avui és diumenge, encara que sigui molt tard. 26 d’agost de 1936. Quan vaig començar a fer osques? Els sent cridar. Un diu el meu nom. L’altre contesta que m’han de treure de l’ajuntament, que som el darrer. Segurament em volen dur a Manacor per tancar-me amb els altres. Em tapen els ulls. N’hi ha un que m’agafa per un braç i m’empeny. Segur que no em mataran. Som massa jove i no he fet res. No els he pogut donar aquesta caixa negra perquè no l’havia vista mai. Ni sé on és la caixa forta. Anam amb un camiona del repartidor de pinyes i sifons. Estic ben fermat de braços i peus i tapat amb una manta que fa pudor de resclús. No vull tenir por. Però són com animals. En aquesta carretera hi ha molts de sotracs. M’ofeg de calor. Tenc tot els cos banyat de suor, de suors fredes. La filla em va dir que el seu pare estava molt delicat, però em rebria avui a les dotze. Era quan es trobava més bé. Vaig veure un home dins un llit amb els ulls petits i quasi blancs que alenava amb una mascareta d’oxigen. Quasi no em sentia. Quasi no podia veure la foto. Quasi li havia de cridar totes les preguntes. Quan he vist que reconeixia l’oncle Andreu, he sabut que ja havia trobat el desllorigador, que no havia perdut aquell passat essencial per conèixer-me a mi mateixa. Per reconèixer-me a mi mateixa.
[Aquest text va sert publicat al Diario de Mallorca el 16 de febrer de 2014]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!