UNA DONA DE COMBAT. Eren devers les set i mitja del matí d’un dia de primavera a la Barcelona de 2004. El menjador d’un hotel del qual no record el nom situat al xamfrà dels carrers Aribau i Aragó. El bufet, els clients que es serveixen, els cambrers que agafen i duen comandes, un murmuris suaus de converses. Estic tot sol. Quan agaf el plat por posar-me fruita la descobresc. És una dona baixeta, vestida elegantment amb una roba molt singular de color de rosa seca, delicadíssima. Em crida l’atenció per una aura que l’enrevolta. Moltes de vegades m’ha passat això quan contempl les persones del món. Cop en sec una em crida l’atenció i la seguesc amb la vista per fer-ne potser un personatge de conte. Però en aquest cas la situació es complica. Per bé. Maria Àngels B., que fa de traductora i relacions humanes de l’encontre Internacional organitzat pel PEN Català en el qual particip, em saluda efusivament i em diu que si en tenc ganes puc berenar amb ella i amb Nadine Gordimer. Quan sent el nom d’aquella escriptora que tant he llegit i que tant admir em qued amb la pell de gallina. I quan m’acost a la taula on seu i la veig em tem que la premi Nobel de Literatura, la gran lluitadora contra l’apartheid de Sudàfrica, és aquella dama singular que m’havia atret des que l’havia descoberta feia uns minuts. La trobada fou fulgurant i encantadora.
Des d’un bell principi em seduí per tot, els seus ulls vius que et travessaven, la seva veu un xic autoritària i ferma, la seva determinació davant les coses. Ella que normalment parla i escriu en anglès va acceptar amb una educació impecable que parléssim francès perquè era la llengua que em resultava més fàcil. Aquell gest em desarmà totalment. I després durant tot el berenar, que es continuaria al llarg del dia en què em vaig convertir en el seu chevalier servant, em va demostrar una estimació i una confiança extraordinàries. Record que empès pel meu impuls de conèixer-la a fons li vaig demanar si em podia contestar a les nombroses preguntes que se m’acudien contínuament. Ella es mostrà molt ferma. No li agradaven els periodistes. Li havien fet perdre molt de temps en la vida. Però acceptava de bon grau els meus interrogatori perquè estava segura que en sabria treure el fruits necessaris. Baixàrem en taxi cap a l’Hospital de la Santa Creu on es realitzaven els encontres. No em vaig aturar de demanar-li totes les coses que em passaven pel cap sobre la situació al seu país. I quan es va trobar amb la presidenta del PEN, Dolors Oller, li va dir que volia que jo l’acompanyàs a la roda informativa i fos el traductor que li contàs les preguntes dels periodistes. Va ser un dia inoblidable. I aquest novembre passat va fer 90 anys. Si hagués tengut la seva adreça l’hauria felicitat i li hauria donat les gràcies per aquesta novel·la que ens ha regalat el 2013: Mejor hoy que mañana (Acantilado), magníficament traduïda per Miguel Temprano García. No time like the present torna a contar-nos una història ben arrelada a la realitat que viu. Steve és un professor universitari blanc, amb avantpassats anglesos i jueus, que està casat amb Jabú, una dona negra, advocada, de l’ètnia zulu. No pensem que el règim racista ha desaparegut, ens diu a les clares la Gordimer. Aquesta parella es va conèixer quan ell dos estaven exiliats Swazilàndia quan ambdós eren combatents contra la dictadura de la minoria blanca a Sudàfrica. Ara viuen a un barri de classe mitjana, tenen dos fills i sembla que l’apartheid ja no existeix. Però ells dos es temen que la corrupció econòmica existeix, que la discriminació està a l’ordre del dia i que hi ha nombrosos polítics, blancs i negres, que es poden comparar als de l’ancien regime. O sia que en una societat que es diu lliure i democràtica es reprodueixen els mateixos esquemes terribles, explotadors i injusts que s’aplicaven durant la dictadura. Steve i Jabú simbolitzen les energies vertaderes en què es fonamentà la Sudàfrica actual i la Gordimer fa una amarga reflexió sobre el que ha passat perquè les coses s’hagin girat fins al punt que els dos protagonistes es plantegin exiliar-se a Austràlia. Com pots veure, Lector amable, la Gordimer es situa en el centre mateix del conflicte com a bona lluitadora que és i ens mostra d’una forma lúcida i desolada una realitat que l’envolta. Ella m’ho va dir clarament a Barcelona: “Biel, hem de lluitar cada dia fins a la mort. Lluitar en el nostre poble i en la nostra literatura”. Allò em va quedar gravat amb lletres de foc. Aquest llibre ho exemplifica. Davant la pujada d’uns polítics plens de malversacions i malifetes la veu nítida de la Gordimer ens dóna una obra valenta i commovedora. L’obra d’una petita gran dona de combat. Gràcies, Nadine!
