11 de febrer de 2014
Sense categoria
0 comentaris
foc colgat
Cal una complicitat quasi amorosa entre el text i el lector, que pugui anar més enllà d’una comprensió de les frases.
Sempre m’ha agradat acaronar els detalls i donar-los el seu valor just. No sé com ho puc fer per escriure els sobreentesos, les el·lipsis, les fuitors i els arravataments que constitueixen el teixit viu del nostre encontre. Seria massa fàcil dir que abans de començar el joc de conillons per devers la plaça del Mediterrani i la Quarentena t’havia vigilat de prim compte quan, assegut a la barra de discoteca Yesterday, bevies un whisky rere l’altre i semblava que sorties d’un anunci de colònia heavy. Feia la fosca humida de la mala hora de la nit en aquelles escales amb poca llum que baixen al passeig Marítim, quan et vaig escometre. Som en Jaume Malondra, que fa més de dues hores que t’ha descobert. I et vaig donar la mà amb el braç molt curt per veure’t la cara. Tu feres la mitja com si la manera d’envestir et sorprengués i no volguessis demostrar-ho.
[Foto Jean Marie del Moral]
Davallàrem els escalons que mancaven fins al passeig un al costat de l’altre, com dos vells amics que han sortit de marxa i es conten les incidències viscudes. Em costa enfocar amb la distància del temps aquella primera nit en què passejàrem com dos corredors de fons lents i segurs que desemboliquen, cadascun amb el seu ritme, les habilitats més brillants per fer-se companyia. Al principi semblaves tímid i jo, rere una aparent seguretat, estava nerviós. Havia sortit per obligació amb els companys del banc que havien organitzat una sopar sorpresa a na Francisca Carbonell al celler Pagès, i no anava de verbes. La mescla del vi, de la porcella rostida i del pijama feren miracles i em vaig deixar arrossegar cap a Gomila. Però em sentia sull i poc fester entremig de l’animació general. Per això haver d’interpretar el paper d’un personatge enrotllat i simpàtic em venia costa amunt. I tu no hi ajudaves gens. Contestaves a les meves dissertacions amb monosíl·labs i amb una frase o dues a les meves preguntes. Mentrestant, quan érem a Porto Pi, ja t’havia contat la meva vida i se m’acabaven els temes. Quasi tot el poc que deies ho feies anar amb segones i això em divertia i m’enlluernava. Voldria saber per quins laberints avançava l’atzar per aconseguir, entre unes poques coincidències i moltes de llunyanies, la imatge que s’avenia amb el meu desig. No tindré mai la clau de l’enigma. El funcionament d’aquella correntia cap al seu cos, d’aquella imantació sobtada, no puc assegurar d’on provenia: de la veu escanyada que returava en algun moment, d’aquella manera esbiaixada de mirar, dels comentaris secs i esmolats sobre temes que a mi m’entusiasmaven, de les paraules que confegia sense volta ni solta o d’una manera molt chic de decantar la cendra de la cigarreta? Em semblava d’una intel·ligència i d’una sensibilitat rares per a un arquitecte paisatgista. Quan dins un bar tiradíssim de cala Major bevíem un ballantines amb gel li vaig dir que em recordava un personatge de Julien Barnes que amolla una cosa així: “Quan reuneixes dues coses que no havien estat mai juntes el món canvia. La gent al moment potser no se’n tem, però és igual: el món ha canviat.” Em fitares com si hagués tocat un punt d’incandescència suprema i em semblà que et podia perdre sense haver-te tengut. I somrigueres amb aquella expressió entre tendra i sarcàstica que adorava. Necessitam més fosca, coneixes el Sangtraït? Trobàrem un taxi just a la sortida, com a les pel·lícules, i donares una adreça del carrer d’un d’aquells barris suburbials que de nit em feien por. Els carrers i les clarors d’aquella Palma de matinada eren un calidoscopi d’imatges que em duien a l’estranger, com si ens trobàssim en un Nàpols tumultuós de Camorra i narcotràfic. Amb la inconsciència de la fascinació vaig entrar dins aquell barutxo clandestí ple de gent de forca. La música era flamenca i hi havia tant de trui i de fum que només gràcies a un cambrer que ell coneixia ens serviren una copa. No té nom, li dic Sangtraït perquè aquí em vaig fer un blau a l’ànima. Mostrar un blau. Porta oberta… Enyor tot el que no puc dir de tu, Toni. Des que t’havia conegut el temps havia començat a passar d’una manera estranya. Et sabia ma carn enamorada i això era tot i això era prou. Arribàrem al meu llit com dos viatgers esgotats que toquen mare. I quedàrem adormits cop en sec. Vaig obrir els ulls perquè el sol ens tapava. Estava aferrat a la teva còrpora encara exhausta i no m’atrevia a moure’m per no despertar-te. T’ensumava. El fum, la colònia rovellada, la suor fresca, el cansament, tot eres tu i tot era meu. Em rebolcava amb els records per fixar-los dins la memòria com si cadascun fos una papallona que cal punyir amb una agulla de cap negre perquè no voli pus i resti bella i resplendent per a l’eternitat. Cec, entusiasmat, exaltat projectava enfollidament un futur tot teu en el qual jo em permetia ser feliç. Volia afrontar l’aventura, el que m’arribava, sense intenció de sortir-ne vencedor o vençut. Em fermares amb la més absoluta de les llibertats. Això fou el pitjor. Vaig començar a aprendre en carn pròpia totes les estacions de l’espera. Em podia passar un parell d’hores davant els dos telèfons, el fix i el mòbil, desitjant que sonassin alhora i que fossis, multiplicat dins una casa de miralls només per estimar-me. Els nostres encontres tenien gust de poc. I sabia que si volia retenir-te et perdria. Havia creat una dependència tan exagerada que tu aprofitaves qualsevol excusa per riure’t del meu vassallatge. Crec que vaig deixar de veure tothom i em vaig tancar al meu pis del carrer de Sant Llorenç. T’invocava com s’invoquen els déus. De la feina a casa, de casa a la feina. En un home que desitja hi ha alguna cosa d’inacabable. Aquell horabaixa en Toni estava ple de petites atencions. M’havia duit un cossiol de romaní florit, m’havia contat amb pèls i senyals la història d’un parc que creava per a un milonari alemany, m’havia alabat el suquet de peix. Després del cafè em sentia lleuger i vaig començar a pensar en coses agradables. Ell em feia moixonies. Acabàrem redolant per terra, nuats com posseïts. Fórem hostes de les llengües que es tocaven, d’aquelles boques devorant-se, d’aquelles pells incrustant-se una dins l’altra, d’aquells grans harmònics de dues homenies plegades. Allà hi havia la llum daurada i l’aroma de les flors de romaní banyades pel sol. Va ser la plenitud del goig. Després vingué l’endormissament. I en aquest territori maternal em va fer aquella confidència que jo ja esperava. Hi havia una dona: Esther, la seva. L’aire es va fer més transparent, un silenci fort sobrevolà els nostres cossos i em vaig sentir molt insegur. No ploris, em digueres com qui demana pietat. Em feres companyia fins a la nit i em va semblar que ens trobàvem en el mausoleu de marbre del nostre amor. Ara necessit coratge. Parteixes amb Esther cap a Barcelona. Entres dins un estudi d’arquitectes internacional. Cal saber acabar. Pegar un cop de gràcia a la mort, quin prodigi! Estic de baixa. Tu ja no ho sabràs. He perdut la veu. El metge no s’ho explica; jo sí. Per més que ho desitgi, les pedres no criden.
[Aquest text va ser publicat al Diario de Mallorca el 9 de febrer de 2014]
[Aquest text va ser publicat al Diario de Mallorca el 9 de febrer de 2014]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!