PROMENADE. Les coses més comunes poden revelar uns escenaris de passió inesperada. El lleó era allà. Ho puc assegurar de bon de veres. I el vaig mirar d’amagat. El caminal d’aquella possessioneta, Son Gardaig, duia una estora blanca de pètals de flor d’ametler. Hi havia clapes d’argila vermellosa en alguns costats. I el lleó allà. Ajagut damunt els pètals com si fossin l’estora del seu tron. No me’n podia avenir. Havia sortit a passejar com molts d’horabaixes. M’havia topat amb un cel rúfol, grisenc, fred. I la claror emmidonada dels ametlers em va fer un efecte d’una sumptuositat inesperada. M’hauria posat a recitar un poema d’Aina Cohen, un poema dels més dolents i enfollits en què mescla tots els tòpics sobre la bellesa de les flors ametlerals amb l’error d’una estació equivocada, diu que ara és primavera. I som al cor de l’hivern.
M’era ben igual, aquells arbres que eren gerros de fusta negra amb les branques tacades amb tots els colors del blanc em sorprenien de bell nou. Com si acabàs de caure d’una nau d’un altre sistema solar i descobrís un panorama de meravelles, un paisatge inusitat, un horitzó entre la sabonera i la nevada. Duia a les mans un llibre que també m’havia sorprès, un llibre amb un títol que calia llegir dues vegades: Amor de muchos días (Lumen). Era una antologia poètica. Em vaig llançar a mirar els autors que hi sortien: Eliot, Stevens, Rodríguez, Gil de Biedma, Izquierdo, Vinyoli, Auden, Graves, Ferrater, Tsvetàieva, Szymborska, Carson, Parra, Montale… Allò era una festa. I cop en sec vaig descobrir, en el text liminar, l’antòleg: era l’amic, editor —en el sentit anglès del mot—, assagista i director de la col·lecció de poesia de Lumen, Andreu Jaume. Ara ho entenia tot. La seva feina per confegir aquella tria, magnífica. Havia fugit del punt de vista més estereotipat i dominant sobre l’amor, l’amor líric, l’amor sagrat, l’exaltació de la imatge estimada, l’amour fou o les lamentacions pel final d’un amor. Andreu Jaume ens presenta una altra manera d’explorar l’amor que ell anomena l’«amor llarg», aquest que dura dies, mesos, anys. Ho diu ben clar: «Tengo para mi que la evolución de los usos amorosos y la alteración de las relaciones de poder en el seno de la pareja hicieron posible —y no solo en poesía— la indagación de otra forma de experiencia amorosa, modulada en el tiempo, liberada de exaltaciones efímeras y también por ello cargada con la tensiones, la resignación la paciencia, la maravilla, la humildad, el dolor, el tedio o la calma sedante que pueden proporcionar los años compartidos.»
