ALLAUET DE LLEPOLIES

9 de febrer de 2014

Sense categoria

0 comentaris

He de reconèixer que sóm un fan d’Ian McEwan, perquè trob que és un dels narradors madurs —té una seixantena d’anys i busques— que han fet una obra que sempre m’ha produït satisfaccions: record el llunyà Amsterdam, la meravella d’Expiació, la delicadesa de Chesil Beach i la fortor de Dissabte.

Ara ens arriba Solar (Editorial Empúries/Anagrama), en una bona traducció catalana d’Emili Olcina i Aya, que ens torna agafar de la mà i ens duu a un conjunt d’aventures ben actuals. El protagonista és el professor Michael Beard, baix, gras, calb i lleig, que viu de rendes del premi Nobel de Física i es dedica a explotar la seva fama sense fer cap recerca que valgui un gafet. No creu en l’espècie humana ni en els que intenten adobar-la, especialment els polítics. Desconfia de les intencions ecològiques d’arreglarar el canvi climàtic i li sembla molt bé l’energia nuclear. Beard també és un gran consumidor de matrimonis i un gran follador, que es veu assetjat pels mitjans de comunicació, que fan aparèixer a la primera plana algunes de les seves proeses sexuals. Amb aquests elements tenim un llibre tragicòmic, amb una sàtira ben feta i tramada de la societat contemporània i un conjunt de personatges secundaris deliciosos que són la sal de la novel·la. Ben recomanable!

Una altra novel·la d’una escriptora que fou una de les meves mestres: Moderato cantabile (Club Editor), de Marguerite Duras. La vaig llegir quan tenia vint anys i me n’havien quedat uns records nebulosos: una sonatina que tocava el fill petit de la protagonista, el crit d’una dona assassinada a un cafè a prop del moll, la fascinació per aquell local d’Anne Desbaresdes que la durà a visitar cada dia l’escenari d’aquell crim. Però ara, en la magnífica traducció de Maria Bohigas, que sap dur al català la rítmica precisa i justa de la Duras, he trobat aquesta rara intensitat que l’escriptora sap donar als seus mons i als seus personatges. Anne està menjada pel tedi, i les visites a aquell cafetutxo la converteixen a poc a poc en una dona nova apassionada i amb aquella metafísica exacta que la Duras confegeix els seus sers femenins: coneix un home que li conta la seva passió tràgica amb esperit, clarors de crepuscle i perfums de marina. Va ser Jeanne Moreau la que va interpretar en el cinema aquesta novel·la. I és una actriu sublim, perquè va saber dur a la pantalla allò que té l’heroïna de paper: l’essencialitat de la seva mirada sobre els altres i dels altres sobre si mateixa com a lloc de la seva constitució. “Parli’m”, demana la protagonista a l’home del cafè. I aquest desig que li contin coses ens arrossega a la història del crim que s’entrecreua amb la història d’un encontre entre un home i una dona. Ella tota plena de vida i de rebuig del que diran, ell, embolcat amb uns fets que l’ha deixat desarmat, desolat. Hi ha una boira bella al voltant dels dos personatges, i el lector ha d’aclarir entre indicis allò que passa. Però la gran seducció del text és haver entrat a l’interior de dues persones sense que arribi a desaparèixer l’enigma i haver de reconstruir nosaltres mateixos amb la nostra llibertat tot allò que la Duras ens suggereix. Un classic!

Deixa un comentari Cancel·la les respostes

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!