26 de gener de 2014
Sense categoria
0 comentaris
TERRA SANTA
Escrivim per crear un món on es pugui viure, una atmosfera on es pugui respirar. Escrivim, també, per intensificar la vida, fer-la més suportable i infinita, per gaudir dues vegades la vida.
La primera cosa que record que em contà la tia Maria Salví era que des de nina petita havia desitjat visitar els llocs on va viure i morir el Bon Jesús. Casada amb en Macià Fontdesala, d’Inca, havien tengut només un fill de la meva edat, que nomia Marc. Vaig passar molts de dies a ca seva perquè en Marc i jo ens aveníem molt i anàvem d’excursió plegats sempre que podíem. Ell és el meu únic cosí bo.
La tia Maria, gràcies a la feina del seu home, un mestre d’obres conegut, va poder dedicar-se tota la vida a ser mestressa de casa i pujar el seu Marc, pubill, molt aviciat, que va anar a estudiar de metge a Barcelona i es va casar amb una empordanesa que nomia Rosa Delate, amb la qual tingué dues bessonetes, Rosa i Maria. La vida de la tia Maria va ser una bassa d’oli fins que, de sobte, mentre dormia, com un ocellet, es va morir el seu Macià, a vuitanta-dos anys. Quan va passar aquesta desgràcia ella tenia només seixanta-nou anys, i, després de plorar-lo com tocava, començà a reverdir. Sé que quan la vaig anar a veure de viuda la vaig animar a practicar el que en Macià no li havia deixat fer mai: viatjar. Va passar temporades a Girona, on en Marc i na Rosa tenien un xalet vora el riu Onyar. Allà tant li era fer classes de cuina a la seva nora, com cuidar les bessones o visitar tot el patrimoni arquitectònic gironí. I de Girona al món: va viatjar a París, Berlín, Venècia i Roma amb la seva amiga coral, Mercè Rovira, també viuda de fresc. Quan tornava em convidava a un dinaret que hi cantaven els àngels, em mostrava les fotos i els suvenirs que havia duit i em contava amb aquella gràcia tan salerosa, que li ha augmentat amb els anys, les anècdotes divertides que havien viscut com si fossin dues al·lotes joves. I per celebrar els seus setanta-tres anys va organitzar amb na Mercè i una altra amiga, na Xima Carrascló, també viuda granadeta, el viatge més desitjat de la seva vida: Terra Santa. La vaig ajudar a preparar-lo amb mil i un detalls. Li vaig regalar els llibres que escriviren Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera quan hi anaren. Li vaig cercar dues guies boníssimes. Li vaig aconsellar que no planyessin res: vol en primera classe, hotel de cinc estrelles, un guia sempre a la porta, un cotxe amb xofer… I molta de força per fer tots els itineraris bíblics que li fessin gola. Avui la tia Maria m’ha cridat per telèfon i això m’ha regirat perquè no ho esperava: “Ai, Bielet meu, estimadet de la meva vida, no passis gens d’ànsia, no passis gens de pena que ja ha passat tot i estic més bona que un gra d’all. Que quina l’he feta? Ja hi tornam a ser. No he fet res pus que ser una bona cristiana i voler anar a veure el lloc on el Bon Jesuset va ser crucificat i on l’enterraren. Na Mercè i na Xima estaven escotorrades de la visita a Nazaret i la mar Morta i varen dir que aquell dematí quedaven a descansar a l’hotel. I jo vaig parlar amb el xofer, n’Abraham, i la guia, na Sara, perquè m’acompanyassin a visitar la basílica del Sant Sepulcre, que a aquelles dues no els interessava ni gens ni mica. Ja tendria temps de descansar a Inca! Aquí tot l’any pareix carnaval perquè hi ha modelets de tota casta, i gent vestida de tota manera. Tenc els ulls quadrats. I hi ha músiques, soldats, cants i resos arreu arreu. L’església on anava es troba a la via Dolorosa de la ciutat vella de Jerusalem. Ho havia mirat a la guia: hi ha la Pedra de la Unció i el Calvari, el lloc exacte on es dugué a terme la crucifixió de Crist, i el Sant Sepulcre, on fou estotjat després de mort. Aquesta església està guardada per catòlics, ortodoxos grecs, cristians armenis, coptes i siríacs, un embuller de gent! Mentre arribàvem tot això em ballava per dins el cap. Em va sorprendre que la basílica del Sant Sepulcre fos un edifici petit que s’alça enmig d’una rotonda. Entràrem na Sara i jo a una salota anomenada la càmera de l’Àngel, on hi ha el tros de pedra en què posaren el Crist jacent. Allà hi havia uns capellans grecs ortodoxos tots vestits d’un blau cel diví. Un capellà d’aquests untava la pedra amb oli. Vaig veure que tres velles remugues totes vestides de color d’ala de mosca amb mocadors pel cap s’hi tiraren damunt en planxa, tragueren uns paquets de klínex i començaren com si fossin jornaleres a torcar la pedra amb els papers i escórrer el líquid dins unes botelles de plàstic. Era de veure. No me’n podia avenir. Quan ja havien fet dissabte, una altra vella que esperava fins que aquelles baixaren va treure d’una bossa de plàstic una botellota de colònia i la hi va vessar sencera, després va tirar una quinzena de rosaris de bolletes d’olivera per allà damunt i venga fregar-los i fregar-los a la pedra. Al final ho va recollir tot i va debotar ben falaguera i amb unes riallotes com si fos pura. Els ulls em feien quatres davant aquelles fetes. Ens vàrem ficar a la coa que duia cap al sepulcre. Na Sara m’explicava les coses i em mostrà una tracalada de capellans armenis tots vestits de negre i amb barbes llargues i blanques. Anava darrere una dona brasilera molt grassa amb crosses. Un armeni vigilava i només deixava entrar-hi de tres en tres. Quan ens va tocar a nosaltres amb la dona brasilera vaig veure que el sepulcre està tallat a la roca i té forma de pica coberta de marbre blanc. I pim, pam, pum, patapum, xim pum!, aquella brasilera grassa cau per enterra, i l’armeni que la vol aixecar, i jo que faig la volta per sortir i no molestar, i l’armeni que amolla la brasilera i em fa girar el cul, perquè no el doni al sepulcre, i quan surt reculant comença una brega de mil dimonis entre els blaus i els negres. Sí, Bielet meu, i jo per allà enmig estirada pegant crits i bels com una moixa de gener. I na Sara que no compareixia per enlloc. Ho vaig passar molt pillo ajaguda per damunt aquelles rajoles sagrades fins que un capellanot armeni gran com un gegant i amb una barba de xot em va treure en braços i sense témer-me’n em ficaren dins una ambulància. Allò era can bum. Hi havia soldats, policies i aquelles dues castes de capellans pegant-se com animals rabiosos. No ho oblidaré mai. Què tenc? No res. Un blau a l’ull esquerre, dos dits romputs de la mà dreta i una cama que no la puc remenar. A na Sara li varen rompre els dos canells. No passis pena. Na Mercè i na Xima em fan molta de companyia. Només surten per comprar menjar i jugam a l’escambrí tot el sant dia. Jo sempre guany. Crec que per Terra Santa em faré rica. No passeu gens de pena. La setmana que ve em donaran l’alta i una idemnització per danys i prejudicis que m’ha assegurat un missèr que coneix na Xima i que diu que cobraré una bona grapada d’euros. El Bon Jesús estreny però no ofega. Aquells grecs ortodoxos blavots i aquells armenis negrots pegant-se pinyes dins el lloc sagrat m’acompanyaran fins que em mori. Ara arriben les jugadores! Avui farem un poc de póquer i després ens desfogarem a base de set i mig. Les pelaré. N’estic segura! Quan torni et faré uns escaldums de perdiu i t’ho contaré tot fil per randa. També et contaré el somni que he tengut anit passada: el Bon Jesús m’ha fet l’ullet i m’ha dit: ‘Tu, deixa’ls córrer, a aquests capellanots’. No t’agrada? Em trob millor que mai. Ai, quin viatge! Divertidíssim! Una aferrada no gaire forta pel coll, estimat.”
[Aquest text ha estat publicat al Diario de Mallorca del dia 26de gener de 2014]
[Aquest text ha estat publicat al Diario de Mallorca del dia 26de gener de 2014]
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!