22 de gener de 2014
Sense categoria
0 comentaris

els records d’una ombra

En Pierre Péju em va dir amb paraules alades: Écrire, c’est vouloir distinguer à travers des mots ce qu’en réalité on ne peut voir.


Si a la nit decidesc pujar l’endemà al bosc de can Morató puc estar segura que farà mal temps. És com un joc i sempre hi perd. Com de costum. Em rentava les dents amb parsimònia i mirava de darrere els vidres entelats. Feia cama d’aranya i el cel era d’un gris perla com el collar que em va dur de Londres en Tomeu quan estava llogat per una companyia de transports anglesa, fa mil anys. De tots els bons records fa mil anys. Em vaig posar a riure i la sabonera em sortia com una torrentera dels llavis estirats i mig oberts. Ara fa setmanes que no sé res d’en Tomeu. Ho vaig pensar com ho escric. Sembla que s’hagi desmaterialitzat. Deu haver partit en una d’aquestes missions humanitàries que fa des de llavors.

[Imatge de Sebastià Perelló]

Abans em telefonava o m’enviava un essaemaessa o un mail. No li ho retrec. Jo també som molt sulla i em costa donar senyals de vida. Per sort la padrina Joanaina em va deixar el Roter del Boix, aquesta caseta amb una vaqueria immensa i abandonada. Tira-tira, amb l’ajuda fonamental d’en Brahim i en Salim, reis meus, he pogut arreglar les teulades i reconvertir la boal en l’estudi més bell del món. Des d’aquí domín el poble de Salern devora la mar, l’horitzó i les muntanyes del Repòs. On era? Vaig glopejar aquell col·lutori que té gust d’amoníac mentre decidia que no em podia deixar dur per la vessa. Calia agafar el range-rover i endavant les atxes! L’eixugaparabrises no donava a l’abast. Allò era una tempesta amb trons, llamps i tots els espants. Però ja nedava. Les possessions passaven a poc a poc amagades darrere uns telons d’aigua de clauet: son Bujosa, ca la Nina Muda, els Teuladers, son Suau. En arribar al comellar de l’Esglai (aquest nom em feia riure),  vaig aparcar devora un claper que sempre em semblava un talaiot i no era més que el resultat de recollir el rocam que sortia quan llauraven de ferm. Em vaig fer un propòsit. Avui només agafaré qualque mac si és molt, molt especial. El fet d’haver deixat de pintar m’ha col·locat en una dimensió nova respecte de la meva feina d’artista. Però amb aquella pluja i aquell cel baix tan negrós no em convenia fer voltes a idees que em podrien dur cap a l’abisme. La pintura era abans, ara és l’escultura. Basta. Quan vaig dir “basta” es va aturar de ploure cop en sec i m’entrà una caminera de no dir. Vaig pujar, vaig començar a pujar amb aquell ardor que de vegades em feia volar sense saber per què. Anava al costat de l’estepa blanca, del càrritx, dels ullastres atapeïts que s’aferraven a les parets de pedra seca. De tant en tant quedava badocant davant una paret esboldregada. Tornava a contemplar els còdols. Els de defora estaven tots tacats de líquens de colors diversos: negres, acarabassats, blanquíssims. Vaig decidir de bell nou que no m’afuaria a recollir res. Dins el bosc em vaig afuar als romanins. Sempre n’agafava un brotet, m’hi fregava les mans i després n’ensumava aquells perfums fresquíssims. Allò m’esperonejava a caminar més de pressa. No duia una direcció determinada. Per sort les mates no eren gens esponeroses i em deixaven pas sense gaire dificultat. Vaig veure cartutxos i em va fer ràbia. Caldria avisar el garriguer que no deixàs passar aquells maleïts. El pujol, el puig, no pugen, qui puja és el qui puja… Per entre uns cúmuls negrots va sortir un bri de sol i il·luminà un redol a prop d’allà on era. Hi vaig anar corrents com si fos un  missatge. Per embullar la troca per aquella zona hi havia unes mates altes embolicades amb uns fils d’esparreguera borda que puava si no anaves molt viu. Així mateix vaig poder trobar el punt. I allà, tombat com un cos humà, hi havia un troc gegantí que devien haver deixat tirat uns llenyataires feia molt de temps. Vaig tenir una girada de ventre. Tornava a veure en Guillem en el tió gruixat i fosc, mig tapat de fullaca negrosa, menjat per la intempèrie, foradat de galeries fetes per insectes xilòfags. Guillem, fill estimat! Em va sortir un sanglot de les profunditats de l’ànima i em vaig asseure damunt aquella despulla com una Dolorosa. L’havien ganivetejat tres vegades. I tenia vint-i-dos anys. Quina mare era que no l’havia sabut protegir? Em vaig treure les sabates de dues estirades. Necessitava tocar amb els peus nus aquell humus olorós de putrefaccions, que arrelassin en aquella capa en què la vida i la mort es toquen. Aquell era el meu territori. Aquell era el meu país. Com una arqueòloga apassionada vaig treure la fullaca del tronc i en vaig comprovar les dimensions. El fermaria amb una corda grossa i l’arrossegaria per avall. Qualsevol que m’hagués vist estirant la desferra d’un pi vell s’hauria pensat que era una boja que no sap què fa. Al contrari. Quan treia el fetge per la boca per aconseguir que les mates no em barrassin el pas ja veia aquella peça al centre de la vaqueria, damunt una peanya de mantes totes pintades d’asfalt. I ja em veia també agafant els claus rovellats de la passió que havia comprat a un ferrer entre materials de rebuig: em veia enfontsant-los en l’escorça gastada i despellada del tronc mentre anava comptant els meus sofriments. Quan era al cotxe queia un sol fort de calma de gener que vaig agafar com un bon indici. No em podia avenir de la bellesa d’aquella fita just al centre de totes les criatures que poblaven l’estudi. Amb branques seques, amb rocots, amb esquelets d’animals, amb molses i amb terrosos havia anat construint tot de personatges singulars que poblaven l’amplària d’aquell lloc com un poble de desheretats. I al centre aquell fal·lus-tronc dret tot ple de claus com un tòtem de poble primitiu que adora els seus ancestres. Cada clau, un desig. Cada desig, una font de benedicció. I d’un sac de plàstic negre vaig treure manyocs de cabells que m’estotjava na Paquita, la meva perruquera, i els vaig anar aferrant amb molta cura a diversos espais del tronc que quedaven entre els claus. Estava de cada cop més excitada amb aquell pal de paller que dominava com una proa el meu navili ple de criatures deformes i informes, estimades, que eren les estacions del meu dolor. Mentre aferrava els cabells recordava la partida d’en Guillem cap al cantó de la mala aventura. L’havíem intentat trobar amb uns detectius. Ens contaren que es dedicava al narcotràfic i que s’havia convertit en carn de forca. No m’ho creia. Sempre que em presentaven informes estava segura que parlaven d’un altre. Les fotos i els vídeos que ens mostraven eren borrosos i podrien haver estat de qualsevol. Però damunt la pedra, després de l’autòpsia, era ben bé ell. Tornava a tenir aquella cara d’àngel amb la pell tan blanca que xuclava tota la llum. La mort és un naixement a l’inrevés. Vaig pensar això quan acabava d’aferrar els pèls de diferents tons del negre al ros damunt l’escorça enclavada. Em sentia entremig de sensacions oposades: lassitud, esperança, desapareguera, renaixença, el desig de mort o les ganes salvatges de viure. Feia com si no em temés de res. Em vaig despullar i vaig abraçar l’arbre caigut amb tot el desig del meu dolor.

[Text publicat al Diario de Mallorca el denou de gener de 2014]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!