Gràcies, Narcís Comadira!
COMENÇA L’ANY
Hem enterrat, finalment, l’Any Espriu, que, tot s’ha de dir, ha estat d’una absoluta inanitat. Ens hem gastat més d’un milió d’euros, a més de la generosíssima paga del comissari, i no recordo que s’hagi fet res realment sòlid i seriós. Potser només l’exposició i encara, perquè, no ho hauríem d’amagar, Espriu és un escriptor que no dóna per a gaire.
Comença l’any. L’Any! L’any del tercer centenari d’aquell 1714 que ningú no sap què va passar. Però, no hem de patir, al final ens ho hauran explicat, recitat, cantat, per activa i per passiva, pel davant i pel darrere, que n’acabarem més cansats que de l’any del pobre Espriu. Bé, d’aquest centenari sí que hi ha comissari, esclar, i no vull pas saber amb quin pressupost compta. Ah, però es tracta de la memòria del país, del passat del país. I ja que falten tantes coses, la memòria que no falti, esclar. Però, va escriure Péguy ara fa cent anys, que “una ànima morta és una ànima massa inclinada al seu passat”. Aquestes dedicacions intenses al passat són els símptomes d’una ànima morta. Catalunya té l’ànima morta. Com a mínim la Catalunya oficial, la dels partits i els polítics. La dels gestors culturals i la de les institucions paraoficials. Espero que el país tingui prou gent que miri cap al futur i es desempallegui aviat de tota aquesta disfressa espellifada que només serveix per a la dansa de la mort i no fa altra cosa que entorpir.
Comença l’any, l’any del referèndum que no serà, l’any del ridícul, l’any de la fatiga. ¿L’any d’unes altres eleccions? Segurament. ¿I per a què serviran? Diuen que seran unes eleccions plebiscitàries. La paraula plebiscitàries aplicada a unes eleccions és metafòrica. Un plebiscit és una altra cosa. Que algú llegeixi uns resultats electorals com si fossin un plebiscit no deixa de ser una lectura. I si ens hi mirem tant perquè el referèndum sigui legal, ¿hi haurà algú que s’atrevirà a fer una declaració d’independència després d’una lectura plebiscitària d’unes eleccions simplement i legalment només autonòmiques?
Escric aquest paper el dia de Reis. He sortit a passejar vora mar. El blau de l’aigua era intens, amb un punt d’espessor mineral. I gairebé no es movia, era una massa que tenia pes. Els pins, amb el seu verd sord, hi lligaven prodigiosament. L’aire era d’una suavitat corprenedora, tèbia. Alguns cirrus desfets, al cel, velaven de tant en tant l’esclat del sol, com per recordar-nos que era un dia d’hivern. No, no ho semblava. El gener té aquestes coses. Dies de calma, dies d’una climatologia feliç. Penso que les mimoses ja deuen estar preparant el seu guspireig de sofre i m’entren unes ganes peremptòries de menjar-me una dotzena d’oriços. La suavitat dels seus grills taronja és com la del temps d’avui. Dins de l’agressivitat aparent d’aquestes boles negres i punxents hi ha un tresor de delicadesa carnal i de fertilitat. Ah, si aquest any que comença pogués contenir, dins de la seva clova plena de punxes, uns grills mengívols com els dels oriços, penso. Estic segur que els conté. Però cal algú que, amb habilitat i força de decisió, l’obri pel mig sense fer gaire escarafalls, sense mirar gaire enrere, i ens ofereixi aquest contingut deliciós de vida. Somnis d’un matí d’hivern.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ànims!