per a Castellet en el record

L’HOME QUE PARLAVA AMB ELS LLIBRES. Quan l’amic escriptor Josep Maria Fonalleras em va enviar un whatsapp amb la notícia de la mort d’en Castellet vaig tenir una girada de ventre i una gran tristesa. La primavera de 2013 l’havia vist a Barcelona i li havia dit de bon de veres que no tornava vell. El pintaria: Alt, amb les seves americanes de gentleman anglès i amb aquella fesomia d’àliga reial on sempre et rebia un somriure ample i obert. Conversar amb ell era una festa.

Podíem passar de qualsevol xafardeig de l’actualitat cultural al darrer autor que havia descobert o rellegit. Crec que li vaig treure un tema difícil i que sempre l’havia preocupat i del qual havia estat un artífex, els ponts entre la cultura catalana i l’espanyola. Va tombar el coll i em va contestar que estava molt malament la cosa, que estava malament. Em va confirmar allò que ja sabia com moltes altres vegades i per la cara que va fer vaig canviar de conversa. Era un home elegant i seductor amb un savoir faire, un tracte social, extraordinari. Això li va anar molt bé per a la feina d’editor que va ocupar quasi tota la seva vida. Va començar com a corrector d’estil a Luis de Caralt, Editor. Després va ser lector a Seix Barral, va tenir una petita editorial amb Joaquim Horta i Paco Todó, i el 1962 quan Max Cahner va fundar Edicions 62 el va cridar perquè en fos el director literari. Es va dedicar a fer una feina ben necessària dins la minoritzada i perseguida literatura catalana. Va suplir les mancances del mercat editorial català, va connectar amb el model editorial europeu i cosmopolita i va crear un catàleg multidisciplinari en què estaven representats tots els camps de la cultura. Va ser director trenta-dos anys i quan es va jubilar el catàleg de 62 eren 3.500 títols: una de les seves imatges més reals. Es pot assegurar que amb pocs mitjans, una gran llibertat i molta intel·ligència i mà esquerra va crear una editorial que es podia comparar amb les grans com Gallimard, Einaudi, Rowohlt i Weidenfeld.

Va escriure a Memòries confidencials d’un editor. Tres escriptors amics (Edicions 62) com havia de fer funcionar els sentits el ver editor: «L’ull no sols per llegir els originals sinó també i sobretot per copsar la mirada furtiva dels autors candidats a la publicació d’un llibre quan t’expliquen alguna mentida. El nas és una altra cosa: com un perdiguer, un director literari ha de flairar constantment. No sé ben bé què: els originals, sens dubte, però també els autors, el gerent de l’empresa i, per si de cas, el Consell d’Administració; però, sobretot, l’aire del temps, vull dir, el de l’època històrica i les seves implicacions culturals, el ventijol de la moda, els prestatges de les llibreries, l’estrany, misteriós i anònim lector que llegeix —cas insòlit— un llibre de la casa a la parada de l’autobús. El sou d’un director literari hauria de ser fixat, bàsicament, pel volum i la finor del seu nas.

»L’orella —l’oïda— és un altre element imprescindible: cal escoltar tot el que es diu referent a l’ofici, als llibres publicats, a les malvolences dels competidors o a les dels agents literaris; les xafarderies abundantíssimes que circulen sobre els autors, les seves ambicions, la seva vida social i sexual i la seva situació econòmica; els projectes demencials; els fitxatges d’autors, que són com els dels futbolistes, i els dels directors literaris, que són com els dels entrenadors. La mà, finalment, ha de ser una mà esquerra i sensual: esquerra, per tal de saber manipular les complexitats del món literari, i sensual, per tal de saber acariciar i tocar els manuscrits, mètode de coneixement que només saben utilitzar els iniciats: és una mena de lectura pel tacte, com una aplicació del mètode Braille per a vidents.»

La seva obra com a crític consta d’una trentena de llibres. Esmentaré L’hora del lector, que ja els anys 60 parlava de la importància del lector en l’obra literària, una idea pionera que fins a Eco seria desconeguda. L’antologia de poesia Poesia catalana del segle XX, que va triar amb Joaquim Molas, em va posar a l’abast molts de poetes desconeguts. Record bé els seus estudis sobre Espriu (Iniciació a la poesia de Salvador Espriu) i sobre Pla (Josep Pla o la raó narrativa). Però on Castellet em va entusiasmar va ser en els seus llibres de caire memorialista: Els escenaris de la memòria, Dietari de 1973 i Seductors, il·lustrats i visionaris. 

Acabaré aquests condensats biografemes sobre un home inacabable amb el record d’una anècdota personal. Quan vaig guanyar el premi Prudenci Bertrana de 1973 per L’adolescent de sal tots els jurats em donaren l’enhorabona. Durant anys vaig intentar esbrinar els que m’havien votat en la baralla final entre Teresa Pàmies i jo. En Castellet, com a bon jurat, no va amollar pruna mai. I, finalment, a les memòries de Maurici Serrahima es va destapar l’acta: J. M. Castellet, J. Molas i J. M. Nadal eren els que m’havien donat el premi. Sé que quan li vaig donar les gràcies després d’aquesta notícia em mirava amb el seu somriure entre tendre i irònic com si em digués que ell era un lector que sabia conservar un secret.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *