Voici des fruits, des fleurs et des branches. / Et puis voici mon coeur qui ne bat que pour vous. / Ne les déchirez pas avec vos deux mains blanches. / Et qu’à vos yeux si beaux l’humble present soit doux.
Tomeu Verger, ets un heroi que està a punt de morir des de la primera línia d’aquesta història que necessit contar per treure’m de dedins massa coses, massa paraules, massa vida i massa mort. Totes les masses fan mal, m’ho han dit des de la infantesa i sempre he tengut una tirada cap a les masses. Els excessos han estat la meva companyia constant. En Tomeu encara no té vint anys, però semblava tot un home. I els esdeveniments que l’han convertit en un mort vivent són tan d’estar per casa que sembla que no ens hagin de passar mai a nosaltres. O a un cosí que estim com si em despertàs el mestre que no duc dedins. No és el moment de posar-me a contar les nostres complicitats. Però vull subratllar-me, vull escriure’m a mi mateix que els lligams que havíem establert en les nostres converses, en els nostres diàlegs, en els nostres debats que es repetien com a batecs (quin desastre! El batec, allò que sembla que és la vida i ja no és la vida perquè fa viure un cos mort! No! Mentida, en Tomeu no és mort. Si els metges ens parlen de coma per dir aquesta estat i si afegeixen irreversible no són més que paraules per descriure un estat singular que no coneix ningú. Ni el propi subjecte!!!), que es repetien amb l’energia de dos lluitadors de les idees que saben que només del combat noble i humil, en pot sortir la llum. Baratàvem els papers de mestre i deixeble amb confiança fraternal. Basta! Què vull escriure? On som?
[FOTO SEBASTIÀ PERELLÓ]
Ella nom Clara Desmat, i es troba a la clínica Ciutat perquè li han dit que el primer cor que sigui transplantable li possaran a ella. És urgent. És molt urgent. M’agrada dir les coses amb aquesta forma tan planera. No vaig aclarir exactament el nom de la malaltia que l’havia arrossegada al trasplantament. Som extremadament fòbic amb el llenguatge mèdic. Si l’escolt amb atenció em deixa penjat en territoris que crec que em podrien emmalatir molt. És una hipocondria ben coneguda per la qual he creat tot un sistema de defenses. No vull cantar victòria pel fet de no saber el motiu clínic exacte del trasplantament que necessita na Clara Desmunt, però d’ella només puc recordar la dolçor dels grans ulls de color de cabra, un marró terrós, que des d’un bell principi em feren saber que aquella dona molt malalta tenia totes les meves energies a la seva disposició. No em pensava que fos tan difícil. Les coses de vegades vénen per camins sinuosos: ara el lapsus d’una persona de la clínica, després l’encontre casual amb una antiga companya d’estudis, que va resultar que era amiga íntima de na Clara. Així va ser com vaig conèixer tota la trama. Na Clara quasi no podia parlar. No la deixaven parlar. Però tota ella em deia que estava en perill de mort i en posició de resurrecció. I això em feia venir unes ganes de plorar tan fondes que em calia un esforç de no sé on per escoltar la veu de na Francina que em xiuxiuejava que a partir d’aquelles hores havia començat una cursa contra la mort. Sortírem al passadís perquè ella necessitava contar-m’ho tot. I jo no tenia gaire ganes d’escoltar-la perquè no li podria parlar del meu lloc en aquella aventura tan desconeguda i terrible. Na Clara aquest matí devers les onze havia tengut una crisi i n’havien avisat urgències. Eren les onze i deu. Mira quina cosa, la mateixa hora que aquest al·lot ha pegat contra les roques segons ha dit el forense. Em va venir al cap la mateixa imatge del migdia, quan m’havien donat la notícia: En Tomeu surfejant al capcurucull d’una ona gegant que el llançava amb violència contra el penya-segat de La Pua. Crec que em vaig posar a tremolar i na Francina em va dir que anéssim a prendre una cosa calenta i forta al bar. El conyac doble m’ha donat una estranya clarividència. Com que no estic gens avesat a beure, l’esperit em crea una visió una mica serena. I això em va bé per consolar l’amiga i pensar que he de pujar corrents cap a l’habitació 314, on els meus esperen d’un moment a l’altre que en Tomeu deixi d’alenar. No es pot circular per aquests territoris tan emocionalment nitroglicerínics i pensar que en pots sortir sense cap ferida: sa i estalvi. No som mai salvs en aquest món, i molt menys en aquestes circumstàncies en què vida i mort es nuen. Aquella petit feix de roses seques que tenc dins una pedra de sementer tota plena de forats i cavernes damunt la taula on escric sempre m’apareixia com un videoclip amb tot el moviment de la meva mirada. Miràs on miràs veia les roses, la pedra i els ulls plens de llàgrimes de na Francina. I ja no sentia res. He de partir! Ho vaig dir d’una forma imperativa per a mi mateix i na Francina en va quedar sorpresa. Tornaré, Francina tornaré. I mentre deia això li donava dues besades i desapareixia. A la 314 alguns esperaven la mort i d’altres la vida. Com pertot. No sabia ningú el meu secret. A ells els havien dit que si en Tomeu tenia el carnet de donant d’òrgans, i si la mare no hi posava cap inconvenient trasplantarien el seu cor al d’una persona que el necessitava per viure. Ens vàrem reunir amb na Joana, una mare, germana de la de la Pietat d’en Miquel Àngel, però que davant la notícia va agafar una bellíssima serenitat que ens il·luminà a tots, i amb molt poc temps es decidí fer la voluntat d’en Tomeu. En Tomeu és l’únic que ens pot dir el que hem de fer, va dir na Joana amb un to de bondat que em trasbalsà. Quan pujava les escales cap al tercer pis duia la imatge de na Clara i les paraules de na Francina que es creuaven com si l’una mogués els llavis per dir el que amollava l’altra. Davant l’habitació hi havia un petit grup de gent. Massa. En una vetla així calen pocs espectadors de la feta, de la quotidiana feta. Em demanaren d’on venia, què havia fet, perquè m’havia torbat tant. Vaig contestar amb evasives d’una telefonada amb un metge amic i d’una al·lota coneguda que m’havia trobat al hall i que m’havia entretengut. M’ofegava. Calia que entràs dins la cambra on es disposava a morir en Tomeu Verger. El renou dels aparells que envoltaven el llit va ser el primer que m’impressionà. Només hi havia aquest renou i el silenci d’unes persones assegudes vora aquell cos d’en Tomeu, ple de tubs per totes parts, i que ja se n’havien acomiadat: Na Joana i na Bel, la germana gran. Esperaven… Una pau que no sé descriure m’envaí. Em semblava que era al si d’un recinte singular en què els humans podien partir com si fossin un d’aquests vaixells que ja no tenen gens energia i segueixen avançant amb la força de la seva inèrcia fins que s’aturen a poc a poc. Una inèrcia que m’imaginava suau i confortable com quan en somnis entres dins un lloc on fores feliç. Així era aquell temps inacabable. Vaig perdre tota la noció de les coses fins que el metge em va dir a cau d’orella si podia sortir. Llavors na Bel i jo hi parlàrem, més ben dit, l’escoltàrem. Calia aturar la respiració assistida. La bomba de morfina ja l’acompanyaria perquè no patís gens. Allò de bomba m’impressionà. Però sabia que era un elixir de la ciència que ens fa dolços els sotracs de la partida. Duia el cap ple dels ulls de na Clara qui d’un moment a l’altre coneixeria la notícia i es prepararia per a l’operació de trasplantament, l’operació de resurrecció. No sé quin temps ha durat la vida d’en Tomeu després de treure-li tots els aparells. Mentida. Ha quedat amb el de la morfina, bon amic, per acompanyar-lo en aquell llarg somni. L’he mirat molt de temps, a poc a poc s’aturava la respiració unes poques vegades, i reprenia. Després lentament les represes es torbaven de cada vegada més. Escoltava aquells darrers sospirs com si fossin una font de vida. Crec que ni na Joana, ni na Bel, ni jo podríem dir quin ha estat el darrer batec. Hem estat una bona estona aferrats, na Joana, na Bel i jo plorant fluixet. Després cadascú ha besat les galtes d’en Tomeu. I ha començat el protocol clínic. Quan he pogut he donat una excusa d’urgència i he anat cap a la cambra de na Clara. He trobat dos infermers que la duien dins una camilla. Ella tenia els ulls ben badats i m’ha fet un gran somriure de complicitat, com si em conegués de tota la vida.
[Aquest text va ser publicar al suplement La Almudaina del Diario de Mallorca el dia 5 de gener de 2014]
