16 de desembre de 2013
Sense categoria
0 comentaris
què dec estar fent malament per estar tan contenta?
Vaig ser una donzella, vaig ser un peix de mar, vaig ser una arrel de xiprer, vaig ser una valzia fugissera, vaig ser un guerrer d’una tribu pacífica, vaig ser una estrella d’una galàxia llunyana, vaig ser un tassó d’aigua, una paraula en un conte.
He perdut la meva darrera amiga. Quan na Bel em va dir que la seva nora li havia dit que ja estava cansada de veure-la amb aquelles ombres tristes i que l’acompanyaria a comprar-se un parell de vestits per alegrar el Nadal, vaig veure que estava llesta. Ni tan sols em va demanar què em semblava aquella proposició tan poca-solta. Na Bel que deia que era una dona fràgil i que tot m’ho consultava fins a l’excés havia caigut de quatre potes dins el parany d’aquella nora que a mi no m’havia caigut mai bé. Tothom treu el pitjor de si mateix en els millors moments. Això m’ho deia el meu homenet, en Damià, que se’n va anar massa prest d’una angina de pit quan només dúiem vint anys casats. Però era un bon home.
M’estimava molt més a mi que no jo a ell. I de tant en tant m’amollava sentències com aquestes que m’agradava apuntar a una llibreteta perquè les trobava molt gracioses. Fa temps que vaig perdre la llibreta. Ara en record qualcuna al moment més imprevist. Com aquest en què no em puc avenir que na Bel s’hagi deixat engalipar per aquella mosqueta morta que es passa el dia dins la perruqueria i de compres perquè no sap fer res. Quan li vaig demanar a què es dedicava em va dir que havia fet cursos a un estudi de decoració. El pardalot d’en Pere no la deixa fer feina perquè volen tenir un infant i no convé que ella es cansi gens. Cerquen el nin des de fa més de dos anys i ara a una clínica de Barcelona molt cara els han dit que potser amb injeccions i pastilles i molt de repòs na Jaquelín podria quedar embarassada. Això de Jaquelín tampoc no ho vaig entendre i quan un dia vaig demanar a na Bel quin nom era em contestà que Jaumeta, però que Jaumeta en mallorquí resultava molt vulgar i que per això s’havia posat Jaquelín com na Jaquelín Kennedy. No m’ha estranyat gens que avui na Bel em telefonàs amb el mòbil des dels emprovadors dels magatzem La Primavera per cridar-me cop en sec: estic feresta, feresta, feresta! I plorava a les totes. Què et passa? On ets? Què fas? Per què plores? L’he tapada de preguntes i ella només belava i belava amb unes xuclades de moc que no s’aturaven mai. Quan ha agafat un poc d’alè m’ha explicat que s’havia posat un vestit de color de rata que li havia triat na Jaquelín. I si em veiessis faig por. Les mamelles esclafades, les costures que se’m fiquen dins el greix de la panxa, l’escot massa exagerat. I la meva nora em diu que estic feta un figurí i jo només veig una budellot horrorosa. Vols que véngui a rescatar-te de les urpes d’aquesta víbora? Na Bel em va penjar de cop i em vaig trobar amb el problema de consciència de cridar un taxi i partir de quatres o esperar que se’n sortís amb les seves pròpies forces. Em vaig decidir per aquesta segona opció. Potser amb aquell calvari botiguer li fugirien les ganes de deixar-se aconsellar per aquella poma que no tenia ni ovaris per quedar prenys. Sort que quan en Damià em va deixar vaig aprendre a viure tota sola en aquest xaletet amb jardí al qual va posar el meu nom, Villa Solín, amb unes lletres de llautó. Ell era molt detallista. Es recordava de tots els aniversaris i em va regalar una bona col·lecció de joies que trenta anys després de la seva partida conserv a la caixa forta del banc. Quan una dona té un home dins la seva vida es fa preguntes sobre coses idiotes: el color del pintallavis, la forma dels sostenidors, l’estat del tint dels cabells. Aquestes coses són divertides i ocupen el temps. En Damià em mirava de primcompte. Em treia a passejar com una figureta de porcellana. I jo que en aquell temps m’arreglava molt li servia de decoració als sopars on em lluïa com un trofeu. I jo n’estava alabada. Des que va morir no vaig aspirar a cap metamorfosi. És el que cal fer: un sol Déu, un sol home. Però aquesta Bel s’ha deixat arrossegar per una nora que no té enfront. Ni gust. Perquè basta veure-la amb aquells vestidets entallats com si fos una joveneta de vint anys, i ja deu tenir els trenta-cinc ben fets. Ben granadeta està la teva Jaquelín, em vaig atrevir a dir a na Bel. Quan ella et comenti que vas coberta de tèxtil li pots contestar que el teu teixit a l’ampla és ben elegant, i no com els modelets d’altres que de tan cenyides fan el ridícul. Na Bel quasi em va pegar un tapamorros. En aquesta hora segur que ja no em telefonarà. Ella sap que em colg com les gallines i li hauria d’haver passat qualque cosa pitjor per avisar-me. No sé si ha estat el fet de sentir-la plorar que m’ha deixat mal cos. Estic nerviosa i no sé si m’hauria de prendre un orfidal. No, m’estim més estar un poc a l’aguait per si li ocorr dir-me res. Després de sopar d’un pancuitet i mentre em pentinava aquests quatre cabells primons que em queden he sentit com si algú tocàs la persiana de la finestra de l’habitació. He pujat al pis i he guaitat per la terrassa. Dins la claror d’un fanal del jardí no he vist ningú. Podria ser un lladre, un assassí o un d’aquests perversos que ataquen a les persones velles. Si avisava la policia en dir el meu nom el de torn es posaria a riure per assegurar-me que deixàs de molestar-los amb les meves invencions de bruixa boja. Són així d’aguts. Des de fa molt de temps he sabut que només puc comptar amb les meves forces per protegir-me. No vàrem tenir fills perquè en Damià era eixorc. No he estat mai ninera i no em va saber gens de greu. I vaig rompre els lligams amb els quatre o cinc nebots quan vaig veure que venien només per interès. I així mateix estic ben contenta de viure. Pas un guster de sentir l’olor de l’herbei tallat pel jardiner, un bon plat d’esclata-sangs amb llom encara em fa bavejar i quan vaig pel poble sempre m’agrada trobar qualque conegut que em convidi a un poc de conversa i a un cafè. Quan ja em ficava dins el llit he tornat a sentir fressa per devers l’entrada. He pujat al meu observatori del primer pis i he mirat per totes les finestres i no he vist ningú. Tenc dins l’armari de la roba blanca un fusell de caça que era d’en Damià. Em serveix per fer por als coloms que m’embruten les terrasses i també no he dubtat a disparar un parell de vegades quan he sentit renou pel fons del jardí. No crec que mai hagi ferit cap lladre, i si ho he fet, el lladre ha fugit sense deixar cap regueró de sang. He agafat el fusell i m’he posat uns cartutxos dins les butxaques de la bata. He apagat tots els llums. M’he ficat dins el bany. He escoltat. Només se sentia el vent movent les fulles de la vinya verge i del gran plataner. He obert un finestró i he pegat dos trets. He sentit un renou de passes damunt les fulles mortes. Després res, silenci i vent. M’he posat l’abric i he sortit amb les pantofles. No hi havia ni una ànima. He arribat fins a l’entrada. La barrera estava tancada en fort. La lluna en quart creixent, ennigulada, no feia gaire claror. Per la carrera no passava ningú. Quan ja estava a punt de voltar i colgar-me una espècie de bergantell de cabells curts, que després ha resultat ser una al·lota, ha passat amb bicicleta. Li he pegat un tret perquè així servís d’exemple.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!