13 de desembre de 2013
Sense categoria
0 comentaris

SÍSÍ!

REBOMBORI

Estic a favor del minimalisme en el narrador. Aquells que engreixen tant el text que quasi rompen les costures em fan oi. Odii el greix retòric i ador la sobrietat.

El vent. Aquest vent de tramuntana, violent, que m’emmigranya Les ones. Aquestes ones altes i blanques… amarades de vent. Tu. Allà. Enfront de les aigües desfetes… l’aire lliure… els roquissars enganivetats… com continuar vivint. Escric com un adolescent i som un vellard. Ha! Ha ! Ha! He de desfer… No m’he d’aturar de desfer… Des-fer-me… No ser… Fugir… Abandonar-me… Trossejar-me… He de tancar els ulls per la violència… La velocitat del vent m’enduu… Volaria si no fos que duc tres llibres pesats (Libro de los Pasajes, El temps de Niels Bohr, Écrits de l’éphémère) dins el mandarina duck negre que ell em regalà… Estols de llàgrimes travessen per davant els ulls…

Escric: solc escates d’amor… Aiguaneu dins la gargamella… Manuscric dins l’aire de saladines fosforescents… Els ecos del vent dins les cavorques demanen els braços de l’amant… Tir una pedra plana per ferir l’aire fins dessagnar-lo… Ric, ric com un orat. Sol fort. Així i tot m’he arriscat pel comellar de la font Serena per anar cap al mirador del Pi Tort i  des d’allà poder dominar tot el tros de costa que va des de la punta de l’Entreforc fins a la punta Roja: enmig, com una nau que emprengués la sortida cap a la mar gran, l’escull de la Galera. Em sembla que duc dins els sentits uns homenets petits que em diuen coses tot el temps. L’homoniqueu que està dins les ninetes dels ulls m’amolla que cal mirar les onades com a martrèmols que una força interior fa explotar en metàfores blanques d’escumes i boles de guspires. Emperò veig com les explosions es formen amb el contacte violent de l’aigua agitada contra els penya-segats: tota una fenomenologia física. Allà davant el venteguer fa xocar l’aigua de mar amb les tenasses i del frec a frec en surt una sabonera que sembla el verrim nacrat que em queda dins la palma de la mà dreta quan la me remèn. Tot el mar arran de la costa és un llac de blancors verrimoses produïdes pels esculls i els cims d’aigua: l’homoniqueu fa mambelletes cada vegada que una ona s’estavella contra les roques. L’homonet del cervell em diu que jo era roca acaronada per ones incessants i s’esbutza de rialles. He decidit escriure una llista inútil per a tu, Carles. Aquesta idea la m’ha donada  l’homonet parlador. I l’he dita fort per tapar l’estrèpit d’aquell renouer de xocs continus entre mar i terra. I si aquest renou no fos de la natura, m’ha dit un altre homonet amb cara de polissó i una espècie de barretina vermella que es movia pel cuc de l’orella, no et semblaria una pol·lució. Quina diferència hi ha entre renous bons i dolents, música o soroll? He dedicat tot un temps ben llarg a escriure notes sobre “La qualitat dels silencis”. Quan escolt les notícies estic content d’haver deixat el món fa estona. Ara només m’interessen les clívies florides, el lilà mig musti, les hortènsies esplendoroses rosa i blaves, l’ombra aromàtica dels til·lers, la benèfica explosió del roserar; coses així: domèstiques i carregades d’absències alhora. El renouer mediàtic m’esfereeix, em fér. Em vol ferir. La disciplina de la solitud i de l’escriptura m’acompanyen com voluptuositats. Un homoniqueu em demana que escrigui fil per randa la història amb en Carles. Serà una forma d’alliberament, insisteix amb un posat de macarró. Me’l mir de fit a fit, li trec la llengua i li contest que no, de cap manera. Seria perdre el temps. Quan més em fa la quantra, més m’engresca. He tornat tira tira per dins el bosc de la Coma. No he trobat ningú i això m’ha alegrat molt. En arribar per devers can Peixac he vist que el safareig era ple de fulles mortes que hi suraven: marronoses, llimoses. Em feien toquera. He pujat els escalons llenegadissos i he passat la mà per la superfície de l’aigua. Era com acaronar un mort. No sentia res. Només aquella sensació d’un moc color de merda que em calfredava. Així he passat molta d’estona. He partit precipitadament. M’he eixugat amb els vaquers. Les mans em bullien. A poc a poc els niguls es feien més foscos i l’aire més boirós. D’enfora he vist l’arbre: mig perera, mig… M’he aturat al segon “mig” una bona estona. No veia ni les columnes, ni l’ordi, ni la taca de margarides grogues, ni la ravenissa a lloure. Només aquelles flors petites i perfectes, escampades per les branques; flors rosàcies d’aquell fruit que sé, que he assaborit, i que no record. No em ve cap mot ni a la boca ni al cervell; només el sabor amargant i àcid d’aquelles pometes petitones (gínjols no, atzavares no, nesples no, arboces no). Desvii els pensaments cap a problemes domèstics del dia. “Malheur aux longues dissertations!”: Ho dic per a mi mateix. Ho repetesc com si fos una lletania. Ho repens. Ho desfaig. Hi ha massa seguretat en les accions que escric. Hi ha massa rapidesa. Tot això cal ser llegit com si ho amollàs un personatge enrampat tottemps. Més ben dit: que fa feina amb electricitats i amb risc, juga amb la mort i el visc. Romus Delkart m’ha contat que l’escriptor és un agent doble, un traïdor, un doppelgänger. Desitjaria un discurs atapeït de signes en què cadascun t’assenyalàs Carles, en la llunyania. Unes músiques electròniques i d’instruments d’època barroca (per dir un temps que no et desagrada) que saturassin tot l’espai i no em deixassin ni pensar en tu: que m’amarassin pels cinquanta-cinc mil milions, i busques, de sinapsis, de tactes, de desconeixements. L’atzerola. Dins les dents de la boca: l’atzerola. En arribar a ca nostra m’he preparat a correcuita un còctel. Degustar amb moderació esperits no és el meu fort i he volgut imitar-te, Carles. Per això escric a la torta amb el cap que vola cap al teu cos inaccessible. Per què es fan presents els farallons de Capri, aquelles aigües blaupreses, i tot l’ardor de Le Mépris en una casa de l’autor de La pell sobre els roquissars feréstescs i perillosos? Sempre he tingut una certa tendència a la descripció i les idees m’arriben en ideogrames de paisatges. Bonald deia que l’home no pot expressar el seu pensament sense pensar la seva paraula i aquest fet tan senzill m’ha ocupat una bona estona. Estic molt tancat. Menj poc. Em fan por les coses més insospitades i trivials: el xusssst-xussssst de l’òliba, un cruixit fort d’un moble, els parrupeigs dels coloms, les crepitacions bronquials del meu pit (de vegades imiten els miol a la perfecció), la nit sobtada. Ara en Carles s’ha convertit en director creatiu de Sangeorzan, una gran empresa d’objectes de luxe (A Sangeorzan tant pots comprar un diamant de Bulgari com una pintura romànica de Catalunya o un casal de Florència). Esperava la notícia i sabia que no es podia torbar. Quan l’he sabuda he plorat desconsoladament. Drames i ombres és un bon títol per descriure el meu estat. Escriure és un placebo més eficaç que qualsevol remei. Escriure té un poder de substitució: pròtesi que suplanta l’òrgan. Caic dins l’abisme que hi ha entre la paraula i l’escrit: caic en aquest estat residual i durador de tot allò viscut. Carles, acumul notes dins aquest gabinet tancat amb pany i clau a tots els aires de la tardor. Visc a les fosques o amb molt poca claror. No sé quan és de nit i quan és de dia. Carles, culejant entre papers he trobat una nota teva que em deixares fa estona: “On était tellement proches et on s’aimait tant. De l’amour pur. C’était vraiment incroyable.” Carles, m’han dit que dus un ritme de vida trepidant: per què? Carles, eternament assedegat del nou i de l’inèdit… Tout plaisir cache sa propre défaite. No escriuré pus el teu nom, Carles. C’est fini!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!