2 de desembre de 2013
Sense categoria
0 comentaris
la vibració de la tinta
Hi ha paraules amagades dins d’altres paraules. Hi ha històries amagades dins d’altres històries. Voldria fer veure i fer entendre els moviments interiors. Voldria lentificar la narració perquè es pogués sentir la seva bellesa abans de comprendre el seu significat.
Vaig sortir del taller on m’havien canviat dues rodes amb una migranya espantosa. Vaig sentir uns calfreds com si em pegassin una estenallada al cervell. L’agrura, segurament produïda per aquell gin tònic de garrafa que m’havien donat a un barutxo del polígon mentre esperava l’adob, em feia fer un rots pudents que m’oiaven a mi mateix. Per afegitó aquell mal temps que no s’acabava mai amb un cel quasi negre i ple de goteres que m’obligaven a posar les graneretes a tota.
Només frissava d’arribar a ca nostra, prendre una truita d’aspirines i tancar-me dins l’habitació a les fosques amb un mocador amarat d’esperit enrevoltant el cap i les boles de goma a les orelles. La circulació era espantosa. Ja se sap quan plou, els semàfors comencen a fallar i la gent es posa molt nerviosa. Passava una penada que no em cridassin de comissaria encara que fos el meu dia lliure. Quan la meteorologia es combina amb el fred els humans treuen els instints més baixos i més animals i comencen a fer desastres. Això vol dir feina per a nosaltres, això vol dir fer de domador o d’explorador o qualque cosa pitjor. Mirava el mòbil que estava damunt el seient del copilot com si fos un animal salvatge que en qualsevol moment em podria mossegar una mà. La circulació era d’una lentitud esgotadora. La migranya semblava que s’alimentava d’aquell aire fred i de les fulles seques dels plàtans que s’acaramullaven a cada costat de la Rambla. Tenia por d’una llenegada i d’un cop amb un Mercedes que no s’aturava de fer esses. Potser que la senyora que el conduïa ja anàs ben arreglada de suc encara que només fossin les dotze i mitja. Per sort vaig veure l’entrada de l’aparcament com un oasi dins el desert ciutadà. Quan l’ascensor es va obrir al replà de ca nostra vaig sentir un petit alleujament. La meva dona em va rebre de morros perquè havia deixat obert el gas de la cuina quan el dematí m’havia fet uns ous estrellats. Jo li vaig demanar aspirines. Em va dir que no hi havia ni un gelocatil, ni un ibuprofè, ni un tonopan, ni res semblant. I en aquell mateix moment el mòbil es va disparar com si haguessin sonat totes les alarmes de la terra. Em vaig cagar amb tot i vaig contestar. Calia que partís a tota cap a la urbanització Sa Torre Blanca on havien assassinat qualcú. La meva dona em va dir que era un porc perquè havíem quedat que aniríem a dinar a can Eduardo d’un arròs negre. No saps amb qui t’has casat? Semblava mentida que després de trenta-set anys de matrimoni encara s’estranyàs d’aquestes coses. No m’hi acostumaré mai a aquesta vida ingrata! Foren les seves darreres paraules abans que es tancàs la porta de l’ascensor. M’he vist dins el mirall brut i m’he fet por. Sort que duia les ulleres negres que ho tapaven tot. Els anys del nostre matrimoni no han passat un rere l’altra sinó com un paquet compacte de temps. Els meus records són com un ou amb la closca dura d’acer brillant que m’enlluerna cada vegada que em gir cap enrere per assegurar-me que he tengut una vida amb episodis, decorats, personatges secundaris, aventures i esdeveniments com en les sèries que mir a la televisió. Han mort una dona vella i estrangera que vivia a un xalet acollonant. No m’agraden els comentaris dels policies xafarders que es pensen que ho saben tot. I si són xofers em treuen de solc. M’he aturat a la primera farmàcia que hem trobat. M’he envergat quatre tonopans. Havia sortit un sol pàl·lid i no tenia cap gana de parlar amb aquell subnormal. Hauries de fer més via perquè voldria arribar abans del jutge. L’he fet anar a cent quaranta per l’autopista de Calvià. Quan hem passat la Costa de la Calma ens hem ficat per uns pinars molt verjos. Unes barreres amb un guardià uniformat ens han assenyalat que havíem tocat mare. El jove, amb una educació exagerada, ens ha indicat la direcció de la Vil·la Christina. A la dreta al final d’un caminal de palmeres he vist una possessió amb una torre quadrangular molt alta. No hi havia indicacions però els xaletots tenien uns jardins immensos. Vil·la Christina està davant la cala. No tenen pèrdua. Quan hem vist les lletres de ferro forjat i els tres cotxes que hi havia defora he sabut que aquell era el lloc. Un camí vorejat de baladres. L’entrada era una porta petita de ferro rovellat en un mur de formigó sense cap finestra. Quan he entrat tota la mar gris argentada era dins aquella casa feta amb parets de vidre per totes bandes menys per una. El forense m’ha cridat. La dona estava estirada davall una gran aranya gegantina de vidre de Murano vermella. He sabut que era de Murano perquè sempre havia somniat un llum com aquell. S’ha mort ofegada per aquesta grapada de pedres precioses. He vist diamants, robins, topazis i d’altres culs de tassó just devora la cabellera d’un vermell esvaït. Sembla que tot és bo! Ahir va sopar de joies. Quan li farem l’autòpsia crec que en trobarem més. Nomia Christine Audibert i quan era jove va ser maniquí de Dior i actriu de cinema de sèrie B. Era vídua d’un antic rei del petroli i vivia a Mallorca des de feia trenta anys. El mal de cap m’havia passat i em sentia ple de forces i excitació. Els llits de totes les cambres estaven fets. No hi havia cap vestit als armaris. Els cinc refrigeradors buits. No hi havia cap objecte en les sales de bany. La piscina interior i l’exterior sense gota d’aigua. Un bentley en el garatge sense benzina ni bateria. Un vigilant de la cala havia vist aquest matí el xiuaua de la dama que feia el bategot sobre les deixalles de la tempesta. L’havia agafat, l’havia intentat reanimar, i quan el duia, mort, a la vil·la en què no contestava ningú, havia descobert el cadàver. El vigilat era kurd i quasi no li podien treure tres paraules amb sentit. Se’l veia molt afectat. Aquest cas ha durat quinze dies. L’únic sospitós era el vigilant que no tenia coartada i uns antecedents penals de robatoris de cotxes. I la sala i el cos de la dona estaven plens d’empremtes seves. A l’autòpsia han descobert més pedres precioses a l’estómac i als budells. Tot allò semblava que no tenia cap ni peus. Al final el kurd ha confessat que per compassió havia ajudat la dama a suïcidar-se. La meva dona deia que li havíem endossat el mort al més desgraciat de la funció i que el vertader assassí estava lliure. Moltes de nits he somniat aquella aranya de Murano.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!