28 de novembre de 2013
Sense categoria
0 comentaris
va llatí
Abans, a certes comunitats protestants, s’agafava un ganivet, el vespre, i se’l plantava dins la Bíblia. S’obria el llibre per la plana en qüestió i es llegia el primer text a dalt, a l’esquerra, perquè es considerava que contenia un missatge que il·luminaria aquell instant. Així cal llegir la literatura bona.
Jo ja només parl llatí les hores mortes. Els noms de les persones, dels pobles, de la geografia, de la història sempre han tengut per a mi una significació musical abans de res. M’és igual si són falsos mentre em sonin bé. I el llatí amb la seva polifonia de frases llargues, plenes de meandres, sinuoses i inacabables, amb aquell accent amb olors d’encens i de sagrat, fa la resta.
No pots entendre aquestes coses tan senzilles? Remet el passat al present. Intent recrear la continuïtat fràgil entre la cara vella amb la pell destruïda i el cos jove llis i desitjat. De vegades fix personatges i esdeveniments en imatges groguenques com d’un album antic de fotografies fullejat amb la nostàlgia d’aquell que l’ha perduda. Ara, l’altre dia vaig anar a un condol i vaig aprofitar per amollar-me una bona estona amb llatí. Em mir aquesta mà dreta que escriu amb una ploma de l’any tirurany, una mà que designa aquestes coses que tu no vols veure i que són el meu fondal: els reialmes que ens ignoren, la carrera cap a l’abisme, el darrer acte de la respiració, la desesperació de la intel·ligència, la solitud de tota criatura, els membres pensants que arrosseg, la foscúria de l’engany, l’ombra que no dura gens… Hi havia un genteguer a l’esglesieta de Santa Brígida per donar l’adéu darrer a madò Salors, la tia Catalina de can Garlenc, l’única amiga coral de mumare, que m’havia ensenyat el nom de les plantes i dels ocells, de les estacions i dels niguls, els noms de la vida. Feia un dia amarat d’aquella humitat que no et deixa alenar, una humitat d’aquelles que fa bassalet, no eixuga ni amb el sol ni amb l’oratge, sembla que ha plogut, una humitat que raja sempre seguit, com en una cova. Ella m’havia afeccionat de petitó a aquella llengua mare de totes les llengües romàniques, romanes, romanceres i ben romanents. Per això no em va estranyar gens que el funeral semblàs anacrònic, amb aquell llatí camperol del rector vell, Don Pere Caromial, que pronunciava les frases amb l’entonació esmolada dels al·lots polissons de poble que han anat a agafar nius, caçar crancs o robar albercocs amb la innocència escrita en la fesomia. Com pot ser que amb una mirada et creuassis tan a fons dins el meu esser? Nomies Tina Sajornés i et dedicaves a fer de samaritana bona dels immigrants en una ong de Palma. Tenies els cabells llargs, pebre i sal, pertinats cap enrere d’una forma curiosa. I un coll llarg. E els teus ulls hi havia aquella força de follia obscura que m’havia aspirat. Ens refugiàrem d’aquella calitja matadora en un baret tirat, Els coloms, que hi havia devora l’estació, estibat de romanesos i marroquins amb alguns indígenes del poble, que es miraven la feta com si contemplassin l’enfonsament de tota una civilització. Vares ser tu que digueres alguna cosa així en aquella taula amb dues birres, entremig d’un fumer i d’una música que recordava El Fary entravessat amb Los chunguitos. Coneixies el romanès i em traduïes algunes expressions d’aquells homes, en el bar eres l’única dona, que parlaven de malifetes de feina i d’altes misèries que en la teva boca sonaven molt literàries i eren d’una vulgaritat domèstica i crua. No podia entendre com vivies amb Mezouar, un sahrauí sense papers. T’havies compadit d’ell perquè els seus pares foren assassinats? O era el chic ètnic que et seduïa? T’enfadares molt quan vaig dir aquesta bestiesa i et posares en situació d’atac. Has tudat la teva vida, Joan Salter? Has fet malbé el teu temps, Joan Salter? Ets així, o són els whiskies que et fan desvariejar? Empreves els mots amb coneixement de causa, amb coneixement del seu preu. I això era preciós. I senzill. La preciositat del senzill. Una preciositat contrària a qualsevol manierisme. On ets, Joan Salter? Què fas, Joan Salter? On t’has perdut, Joan Salter? La teva veu transfigurava les preguntes, dit d’una altra manera: la teva veu donava el timbre vertader a les interrogacions, la plenitud sencera, la glòria. I jo quedava embambat pel teu to encantatori. Sent que anam plegats tu i jo. Però cop en sec et mous. Surts de la perspectiva. Ho veig i t’ho dic, et dic que tornis. Que t’has mogut, que has sortit de la perspectiva. Escoltava, Tiana, la teva repetició que no era ni pura eufonia, ni pura insistència: aportava com un suplement d’ésser a allò que havia estat repetit. Aquest suplement ve sovint d‘un canvi del punt de vista: alguna cosa és dita sobre algú, que és confirmada per la mirada de l’altre com si es passàs en el cinema d’un pla a l‘altre, un personatge, després dos personatges, el segon mirant el primer. Sabia que et desitjava com es desitgen les coses impossibles, la cacera de les albes, l’exploració dels espais abissals o l’idioma terminal de les tristeses. M’hauria amorrat a la teva cintura amb la flexibilitat d’un atleta, t’hauria mossegat a besades les anques, envestiria, caníbal, el milfulles entrecamer dins jardins de replecs sinuosos amb tota la perversitat d’un faune que just acaba de sortir de l’infern quotidià. I només sabia mirar-te, Tiana, com un col·legial —aquell que va estudiar clàssiques a Barcelona, es va dedicar als negocis de vi del seu pare, es va casar amb una dona rica, es va divorciar als tres anys i acabà fent costura de repàs a estudiants que no aprovaven el llatí universitari—, un col·legial eixorc de tendresa. Dins aquella situació em varen venir al cap unes frases de les Geòrgiques que havia traduït de fresc i em sabia de cor: «Vet aquí com, malgrat el capteny dubtós del cel, podem conèixer per endavant les estacions, el dia de la sega i el temps de la sembra; quan convé batre amb els rems l’ona marmòria del mar pèrfid, d’avarar les flotes equipades o de tombar, al seu temps, el pi dins els boscos.» Allò actuà en tu com una droga. Al cap d’uns vint minuts ja sotjàvem la moqueta del meu apartament de Salern i ens rebolcàvem dins un llit de sadomasoquismes recíprocs. Gràcies a tu, Tiana, me n’he desfet bé dels vestits mundans i les pors mentals i m’he convertit en tinta sobre paper. M’agrada el paper, és mes fred que la pell. I crema millor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!