26 de novembre de 2013
Sense categoria
0 comentaris
Tremolor
Vull trobar una escriptura que tregui la realitat de la fador, de de la rutina, del lloc comú a través d’una mise en scène constant de les coses i de les persones, una forma de teatralitat. Empènyer aquesta precisió de la mirada fins al punt en què la realitat desvetli uns altres plans de si mateixa. Escriure bé el mediocre, com aconsellava mestre Flaubert.
M’acab de despertar i encara que estigui ben calenteta davall aquest nigul de plomes del nòrdic vull incorporar-me, encendre el llum amb pantalla rosa que tenc damunt el comodí, posar-me les ulleres, agafar la plagueta negra i el bolígraf i intentar escriure les restes d’aquest somni que em ballen pel cap.
Per què no puc recordar l’enjòlit, la trama o els detalls d’una narració que m’ha deixat tota plena d’una serenitat de la qual voldria saber la causa? Per què només em vénen les fesomies del meu fill Enric i de la seva dona Bel que es volatilitzen cop en sec i em deixen dins les fosques? També hi ha paraules que ressonen per dins el meu cervell de dona vella: esplendor, decadència, esplendor, decadència. Potser en el somni hi devia haver un poema que es titulava “L’esplendor de la decadència”. I si fos a l’inrevés: “La decadència de l’esplendor”? No, m’agrada més la primera versió encara que no sigui la vertadera. I què vol dir ser vertader o fals en la reconstrucció d’un somni? Hi ha una emulsió d’un oli grogós dins un remenat de blanc d’ou que es posa damunt els vidres del meu record i no em deixa veure res clar. No puc enfocar altra cosa que la mà de na Bel que em fa fregues a les cervicals amb molta dolcesa. I és llavors quan em retorna l’absència d’en Toni, el meu home que va partir ja fa quasi dos anys, cop en sec. Però no podria assegurar que el dol per en Toni fes part dels esdeveniments somniats. He mirat cap al fons d’aquesta cambra. M’agrada deixar les cortines corregudes perquè puc veure les branques del castanyer d’Índies del jardí que quan fa vent em toquen als vidres i em demanen per entrar. Ara, entre les fulles engroguides mir com neix la claror. Ni m’he temut de l’hora que és. Fa fosca clara. Voldria saber pintar les suggestions d’aquesta llum tamisada pels brancatges que creix molt a poc a poc. Ara he vist un arbre cap baix cul alt que era una imatge segura del somni. Sí, algú n’havia enterrat les branques i les arrels s’havien convertit en la capçada. Sí, un arbre capgirat: les arrels eren branques i la capçada arrels. Com una foto fixa sense continuïtat de cap casta, sense saber el lloc ni les persones que l’envoltaven. D’ell em varen enamorar les mans, immediatament. Crec que va ser el primer home que em va donar la mà. Normalment quan et presentaven algú, aquest algú, tant fos home com dona, et donava dues besades, una a cada galta. Però en aquell cas es va rompre el costum i això em va sorprendre molt. Li vaig mirar aquella mà que m’havia estret amb tanta subtilesa i m’entraren unes ganes boges de tocar-la, de sentir-la, d’acaronar-la, de fer-la meva. Ara m’ocorre que podria fer un diccionari de maneres d’agafar-nos les mans: palma amb palma (això ho fèiem a la platja amb les mans arrebossades d’arena), amb els caps dels dits (dins el llitet, després de l’amor), amb els dits estrets, ben estrets (quan pegàvem aquelles llargues caminades pel pinar de la Coma), engafetant un dit amb un dit (quan ens havíem enfadat i jo volia tornar a fer les paus), articulant-les dolçament en un buit teb (quan estàvem aturats, mirant-nos als ulls, besant-nos a la boca). Ha, ha, ha! Quins dois escriu la padrina, diria la meva néta, n’Immaculada, si li llegís alguna d’aquestes planes. Però ara per ara aquests dois només són per a mi i com si fos una adolescent polissona estoig aquesta plagueta negra dins el secreter, tancada amb pany i clau. La llum solar travessa uns niguls d’un blanc refulgent tacat de morques a la panxa i tot el llit sembla dins una xarxa d’ombres. Estic contenta. No he pogut desllorigar les claus del somni, emperò l’he fet reviure a ell. I sé ben bé que l’única vida que ens queda després de la mort és que les persones estimades ens recordin. I ens tornin a fer riure i viure. Nuats, sempre ens agradava estar nuats. Al llit i també quan redolàvem per aquells comellars de la Riba i pegàvem dins els camps d’alfals. I també a les dunes de la Canova, quan ens embetumàvem amb el perfum de les assutzenes i arribàvem redolant fins a les ones. Sí el somni estava tot ple d’emocions fugitives i retorns de memòria que podrien anar per aquí: fets íntims de petitons que eren, exploració d’esdeveniments que tenien la pell com a protagonista. Sí, també em vaig enamorar de la seva pell i la hi vaig tocar, besar, llepar, mossegar, rapinyar, ensalivar i sentir per tots els cantons. Crec que quan he acabat d’escriure això m’he posat un poc vermella. A ell li agradava quan m’empegueïa i em deia que allò era l’arrel de tota relació, allà on la necessitat i el desig s’ajunten. I jo pensava que no tenia necessitat de tendresa sinó que volia ser tendra per a ell. Ens entendríem recíprocament, ens matàvem de gust, vivíem les gran calmes de pau que trobàvem plegats. Hi hauria dins el somni algunes de les coses que ens varen passar ahir amb na Bel i n’Immaculada? S’encaparronaren que calia que em llevàs aquells vestits de dol i de mig dol. N’Immaculada em deia: Tu no et vesteixes, padrina, tu et tapes de tèxtil. Em feia riure. I em dugueren de compres per Palma. No hi havia res que m’agradàs. No trobava la meva talla. Intentava fugir d’estudi tot el temps. Finalment na Bel va dir que a Adolfo Domínguez havia vist un vestit marró clar molt elegant que em podria estar beníssim. Dins el provador em vaig veure al mirall de cos sencer i em vaig trobar massa vestida. Surt, padrina, surt! Cridava n’Immaculada. No ho paga, no em cau bé. Vaig intentar treure’m el vestit i vaig veure que la cremallera s’hava enganxat amb el vis. Vaig estar a punt de rompre el vestit i vaig decidir sortir d’aquell provador on feia una calorada de mil dimonis. N’Immacula i na Bel feren un ohhh! d’admiració com dues babaues. Sou com a curtetes. No em digueu que us agrada! Estàs molt bé, deien a duo. Què és el que no t’agrada? No m’agrada res. Tot és horrible. Vas ben equivocada, em diu na Bel, molt seriosa. Amb aquell collaret de perles copejades que tens i aquest vestit faries una plantassa. És ver, padrineta, compra-te’l. Estàs molt guapa. Tant varen insistir que vaig pensar que si no me l’enduia semblaria que era una padrina garrepa i malanada. Quan vaig anar a pagar ja ho havien arreglat tot. I els vaig dir que les convidava a dinar per aquella feinada que havien fet. N’Immaculada va triar el restaurant: Can Peris, just devora Ciudad Jardín. Era de peix. Passaves per una vitrina plena d’animalets morts i triaves. Ho feien a la planxa. Vaig passar gust de veure-les menjar. Jo, com que he perdut l’olor i el gust, dissimulava com podia. Si no se’n temen no els ho vull dir, que he perdut el nas i el paladar. Crec que això fa part de l’estimació. La cambra és plena de sol. Deix tots els estris damunt el comodí, em trec les ulleres i em pos a covar una estona pensant en n’Emili… i qualque estoneta també en en Toni, i totes aquestes coses que encara em fan bategar el cor.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!