Per part meva puc assegurar que en un altre temps no hauria pogut concebre les idees que avui som capaç d’alimentar. És mil vegades més fàcil, n’estic convençut, per a un poble intel·ligent recaure dins la barbàrie, que per a un poble bàrbar avançar un sol pas cap a la civilització.
Asseguda rere el secreter de l’estudi que pega a la terrassa, un horabaixa d’aquests d’una tardor estranya mir la pluja intermitent i intent escriure un conte per a Bernat Joan Suasi, el meu estimat. Intent enfilar una història que em va contar la padrina Sebastiana quan era una polleta i que em va quedar gravada amb alguns blancs per entremig. Hi havia un home casat que s’enamorava de la filla del seu millor amic. Aquesta era l’arrel del primer conflicte. Bernat Joan, tu eres casat i m’havies dit que et separaries quan quedàs embarassada. Sé que ho vaig acceptar com una de les estacions d’aquell amor entre dues persones de mitja edat, quaranta tu, i trenta-sis jo, que surten d’unes experiències dolentes, anava a escriure traumàtiques, i intenten construir noves formes de contacte. Amb en Jordi, aquell home que m’havia fet mal, molt de mal, no hauria volgut tenir un fill ni fermada. Potser això havia estat un dels motius clars de la meva convicció que no l’estimava, que ja no l’estimava. Hi havia alguna analogia amb el conte de la padrina i nosaltres dos.
Aquell home del conte quedà encantat de la vivor, de la mirada i de la intel·ligència de la filla del seu millor amic. I ella també s’inflamà d’amor per aquell home que l’estimava amb tanta passió. De vegades els contes són una paràbola de la realitat, com un teatret en miniatura on pots veure les coses més clares que quan són de mida natural. A ells dos no els agradava amagar-se i els semblà que si havien de donar explicacions serien penoses per a tothom. Per mor d’això, i per fugir de les mormolacions d’una societat tancada que veia amb mals ulls la relació d’un home gran i una dona tan jove, decidiren partir lluny sense que ningú pogués endevinar on es trobaven. Viurem sempre junts els dos, l’un amb l’altre, va dir ell. Era el que ella volia. Sols, tot dos, repetí ell. Sí, va dir ella. Junts. Sí, va dir ella, tot dos. Estimant-te he oblidat completament la dona que estimava abans de tu. I era feliç. I també he oblidat completament el meu amic. Mon pare, li va fer remarcar ella. Raó de més per partir. És imperdonable i meravellós. Sí, va dir ella. I sense prevenir ningú, partiren. Aquí recordava que la padrina feia una pausa, un silenci que durava molta d’estona. I jo no sé si en Bernat Joan m’ha dit mai d’una forma tan vertadera que som la seva cosa imperdonable i meravellosa. Aquests dubtes de vegades em destrossaven. Per sort en aquell moment vaig sentir la veu de mumare que dins la sala estant cridava a algú: No hi ha dret! Acab de llegir que les gran companyies han tengut uns guanys de milions d’euros i nosatres no podem arribar a final de mes. Talli qui talli el bacallà els treballadors sempre serem els fotuts, Kitty, i no em pot fer la contrària ningú. M’agradava aquell caràcter lluitador de mumare, una dona de seixanta anys, modista, que de ben joveneta ja havia estat lluitadora contra Franco i que no havia amollat mai les seves conviccions. Mon pare, empleat de banc i fill de botiguers acomodats, era més conformista i bon vivant. Però aquella amiga seva, Kitty, una escocesa anarquista que feia trenta anys que vivia a Mallorca, també era ben rabenta. Amb un català més correcte que el de la presidenta del Parlament li amollava: Els rics són de cada vegada més rics i els pobres de cada vegada més pobres. Ja pots fer voltes i agafar-ho amb pinces, però això sempre és així. Jo tornava a la meva parella del conte que s’instal·lava en un poblet de Catalunya a la vorera del mar en una casa que tenia dos grans finestrals que pegaven damunt les ones. Una casa que feia olor d’algues, de saladina i d’amor. Per què no li deies a en Bernat Joan per partir a un lloc en què no us conegués ningú i començar una vida nova plegats? Kitty ara estava molt trista, se li coneixia per la veu que era més baixa i plena de malenconia. Sí, Sebastiana, s’ha mort Wendy Richard, aquella actriu que feia de Pauline Fowler a la sèrie Gent de barri. Mumare li demanava si la coneixia. I Kitty li contestava dolguda: per a mi era com una germana. La vaig seguir des del 1985 quan va començar la sèrie fins al 2006 quan un càncer la va obligar a desaparèixer. I ella era una dona ben forta, havia enterrat pel camí el seu marit, la seva mare i el seu germà de la sèrie i havia superat tots els desastres amb l’ajuda del seu fill amb sida i la seva filla adolescent i embarassada. Una dona boníssima. Una santa! Wendy Richard, pobreta, havia nat el mateix any que jo, el 1943, i havia escabetxat tres homes, també com jo. I havia tengut una infància familiar difícil, com la meva. Aquí Kitty es va posar a plorar i jo no sabia dins quin conte era. Perquè el de la padrina tampoc no acabava bé. Els seus protagonistes visqueren feliços uns cinc anys. Llavors ella va tenir una nina. I es trobà tan cansada i tan deprimida que, en lloc de contar-ho al seu home, avisà la seva mare. I l’endemà de l’arribada de la mare ell partí per sempre. Amb els plors llunyans de Kitty per Wendy Richard i les paraules suaus de mumare que l’agombola, pens que avui vespre li he de dir a en Bernat Joan el resultat de la prova d’embaràs. Aquest resultat positiu que canviarà la nostra vida per sempre.
