Plagueta de Bord

Avui s’ha presentat a Barcelona el llibre Vint i Ramon Barnils (Editorial Dau), de Laia Altarriba que és una biografia de l’amic Ramon Barnils a través de nombroses persones que el conegueren i l’estimaren.
Transcric el pròleg del seu fill Ton. I quan l’hagi llegit el comentaré a fons.

Aquell era un poble de carboners i pagesos, falangistes i capellans, molt llunyà de la ciutat benestant de torretes i cases aparellades d’avui. Malgrat això, ell va poder estudiar als jesuïtes de Sarrià com a becari. Els guanys eren clars: desclassar-se, aprendre, progressar a través dels estudis. Però el preu a pagar, també. A banda de veure’s obligat a treure les millors notes sota amenaça d’expulsió, als jesuïtes hi va fer de fàmul, una mena de criat dels seus propis companys, la canalla de la burgesia de l’època. Ramon Barnils tornava cada tarda al poble i és allà on va créixer i on més endavant va formar part de la colla del Mesón, el bar que porta la Carmen Rojo. S’hi reunia la joventut més desperta de Sant Cugat i entre ells brillava Gabriel Ferrater: el poeta que el va impactar per la seva potència intel·lectual i a qui sempre va recordar. Passaren els anys i a casa van voler que l’hereu estudiés per a enginyer, després per a economista. Tot va ser en va, i final­ment es va treure el títol de periodisme.

Es casà amb Núria Carrera el 1969 i va fer el salt a Barcelona, on van viure junts una vintena d’anys i van tenir tres fills, tots tres nois.

Arribaren els setanta i tot florí: els articles al Tele/eXpres, la col·laboració amb la revista Ajoblanco, les traduccions de llibres. Pel camí ha mort el vell assassí i la dictadura s’estroncava enmig del desconcert inicial dels fanàtics. Va ser una etapa breu en què la llibertat caminava a les palpentes afavorida pel desordre, que era l’ambient propici perquè un caràcter com el seu donés fruit. Ramon Barnils hi llampegava, i intueixo que aquells van ser dels anys més creatius de la seva vida. Moment fulgurant que, en molts aspectes, per a ell i per a tots nosaltres, encara ha de tornar (potser ho farà ara, quan és evident que el règim nascut de la Transició ranqueja més que mai?).

És aleshores quan va abraçar rabent l’anarquisme i va conèixer la gent del MIL, el grup armat on militaven, entre d’altres, els germans Solé Su­granyes i Salvador Puig Antich. Més tard va escriure la història del MIL amb una colla d’alumnes de la facultat de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona, on donava classe. Als dos llocs va establir rela­cions d’amistat que l’influïren i als quals influirà al llarg dels anys. Però és també l’època en què dirigí Solidaridad Obrera, la revista de la CNT, que de fet va ser l’única organització on presumia d’haver militat. Recordo penjat a casa un autoretrat on es va pintar de color blau marí, amb un ull negre i l’altre roig. Els llavis amb un somriure, un clavell a la camisa i uns tirants amb les quatre barres. El fons groc de ginesta. Quan era un infant aquella aquarel·la tan llampant era per a mi un anunci del futur i estava convençut que la cara i el cos em canviarien a mesura que em fes gran. Jo m’observava de tant en tant al mirall que teníem al rebedor de casa, sota el quadre, per si ja havia arribat el meu torn multicolor.

Però mentrestant el que canviava eren els temps, la societat preferia la seguretat a l’aventura i les elits feien la resta. Tot succeïa a gran velocitat: Tarradellas, Suárez, el restabliment de la Generalitat i els borbons que s’espavilaven a moure aquesta cua tan llarga que els penjava. El come­ta llibertari –com tantes altres coses– s’allunyava fugaç, de nou. Ramon Barnils sentia una malenconia que li venia d’antic i que sempre l’acom­panyava, a batzegades, ja que era un dels trets distintius del seu caràcter. Però no feia el ploramiques ni s’hi capficava massa, més aviat en va voler treure conclusions, aprendre’n perquè a la propera tot anés en dansa. Ell era un home mogut, per damunt de tot, per la il·lusió (que autocombatia amb una certa dosi de cinisme). Il·lusió en escriure i en viure, en allò que ha de venir i, si som llestos, arribarà.

I el periodisme també es movia. A primers dels vuitanta va entrar a l’agència EFE, va publicar a la revista el Món, a El Noticiero Universal i va arrencar la seva llarga col·laboració amb Catalunya Ràdio, que va veure néixer. Era l’hora de ‘El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico’ i de més programes que va fer més tard. Va ser també el moment de l’imperi del gintònic, les nits al Bikini i al Mas i Mas. La vida noctàmbula de la ciutat es transformava i ell jugava la partida. A la ràdio xerrava, reia, replicava, ata­cava i es feia, fins a un punt, popular. Aquest va ser el mitjà de comunicació que li va permetre trobar-se amb la gent (el manobre, l’estudiant, el pagès, la cambrera i l’economista) de forma directa, tal com raja, i estalviar-se els filtres, sovint massa rígids per a ell, de la universitat o els grans diaris.

I al costat de la gresca, els llibres. Una obsessió que per als qui el varen tractar només de nit pot resultar insòlita, com per a mi és borrós el seduc­tor que pren unes copes; jo el vaig estimar gairebé sempre de dia. La nostra era una casa plena de llibres: a l’estudi, al passadís, amuntegats en piles que entraven cap al menjador, cap a la cuina, sota els balcons. I papers de diari de tots colors i formes. El desori era fenomenal, fantàstic. Les conver­ses que teníem, també. ‘Guerra i Pau’, ‘Moby Dick’, Stendhal, Nabokov i les seves lolites, Pla, a qui no va voler conèixer malgrat la fascinació que li pro­duïa, ‘Poesia, 1957’ de Carner o la pàtria mítica de la Catalunya menestral, i les memòries de Joan Garcia Oliver, que donen forma al país encara més fabulós dels anarquistes. L’Infern de Dante com a molt enrere (recordo fins a sis edicions diferents de la ‘Divina Comèdia’ traduïda per Sagarra, ‘noblesse oblige’), Auden i ‘A sang freda’ de Truman Capote perquè la literatura i el pe­riodisme també es poden donar la mà. Es cruspia tot allò que es publicava en català, fos el que fos, i milers de volums d’història, jardineria, novel·la, memòries, divulgació científica, poesia, etcètera, especialment en anglès. Aquesta és una llista de lectures arbitrària, caçada al vol, però l’enumero perquè li donaven profunditat al mateix temps que l’enlairaven de plaer, i van permetre que viatgés més enllà d’un món on a voltes quedava encallat. Refugiar-se en els llibres davant la tempesta i la mediocritat de la vida: com un petit Quixot de fusta que el mirava fraternal des d’una pretatgeria del seu estudi. Potser per això a l’editorial hi tinc unes quantes lleixes blanques on, ara sí, jo puc endreçar el desori dels llibres, i dues butaques per continuar amb aquelles converses o encetar-ne de noves.

Col·laborà amb diversos partits durant els vuitanta i noranta, però sem­pre amb un peu més a fora que no pas a dins. Assegurava que un periodista no ha d’estar ni en contra ni a favor de la classe política, sinó enfront, que no és ni una cosa ni l’altra i que no li va privar de fer-hi amics. Creia que el seu ofici era explicar què passava i no pas esdevenir una corretja de trans­missió d’un poder contra l’altre. Amatent a tot allò que succeeix amb ERC (la nineta dels seus ulls), assessor en una campanya municipal de CiU, sempre va tenir la porta oberta al moviment independentista, tant si es movia en el pur resistencialisme com si patia la repressió de l’estat davant del silenci de la majoria. A Jordi Pujol li va reconèixer dos encerts en què l’esquerra d’aquella etapa havia fracassat: endevinar el que arribava, és a dir, la monarquia parlamentària espanyola i un plat d’autonomia per als catalans; ser capaç de construir un partit nacional no sucursalista, malgrat el plat i tots els que en menjaven i no hi havia manera que deixessin d’es­curar, per servils o per golafres. Però els anys de les majories absolutes, ja siguin dels uns o dels altres, a Barcelona, Catalunya i Espanya, no li provaven per absolutes, i va viure en un cert ofec, al marge dels discursos dominants més oficialistes en la política i el periodisme.

Estimava Catalunya amb follia i alhora la coneixia amb una precisió obstinada, tant en la seva història com en la seva gent, a través dels carrers, els boscos i les places. S’hi aproximava d’una manera natural, gens forçada ni artificiosa. Si en el combat de les idees i les disputes personals podia apa­rèixer la seva part àcida, el país li permetia mostrar l’aspecte més profun­dament bondadós, fins i tot ingenu. En ell la imaginació sobre Catalunya es fonia amb l’anàlisi més aguda, perquè tot pensament és sempre una barreja indestriable de desig i reflexió. Els resultats, doncs, eren desiguals, però sempre propis i genuïns. Podia errar el tret o bé encertar-la de ple, com era el cas de la independència de Catalunya, que ja saludava com a real quan ben pocs hi creien. Aviat va entendre que es tractava d’un combat entre la democràcia i la negació (atenció, demòcrates a seques: no badeu!) i que això ens afavoria. Aquí ell va avançar-se al nacionalisme conservador i també a una esquerra atrapada entre l’obediència i els prejudicis.

Una segona característica del seu pensament era la radicalitat que tro­bem en els milers d’articles que va escriure, que esdevenia sarcasme contra adversaris i enemics i ironia a cabassos damunt dels qui estimava. Cons­cient d’això, li agradava dir que ‘radical’ ve del llatí ‘radice’, ‘arrel’. Segons aquesta aproximació és radical aquell que va a l’arrel dels problemes, i no pas aquell que els extrema. I si parlem d’articles, que són l’expressió més treballada del seu pensament i de la seva manera d’anar pel món, la clau de volta era la columna setmanal que escrivia a la revista el Temps al llarg de més de quinze anys. Allà s’hi sentia còmode perquè podia dir el que volia (cosa que no sempre era permesa als periodistes d’aleshores i d’ara), feia i desfeia, disparava a tort i a dret. I va ser sobretot a través d’aquesta revista que es va obrir als Països Catalans, un projecte que l’atreia amb força perquè veia en la cultura la base de les coses, més que no pas els diners o les fronteres administratives. No era perquè sí que Joan Fuster el considerava un valencià nascut al Principat. Es tractava d’una relació vital on tenia cabuda molta gent, allò que hi havia de nou i es bellugava a València i Mallorca, escampar la boira de tant en tant, l’aire i la llum, els arrossos i la mascletà. La política també hi era, unes vegades en un segon pla i d’altres a primera línia de foc, segons la temporada. Però discrepava de la defensa adotzenada que d’altres feien dels països de llengua catalana i justament per la il·lusió que hi posava, lamentava, més discretament del que era habitual en ell, la manca general d’astúcia.

Arribem als darrers anys, quan escrivia per a La Vanguardia, El Mun­do, en català, i Presència. En aquesta època se separa i retorna a Sant Cugat, al carrer de l’Endavallada. També va descobrir Figuerola del Camp en una de les moltes conferències i xerrades que va fer pel país. I és que Ramon Barnils va viure més de la meitat de la vida al poble, malgrat que fos a Barcelona on va explotar. A Figuerola hi retrobava una part de la infantesa i de les tradicions: les tertúlies al cafè amb els amics, passejar a mitja tar­da amb una dona o els fills, asseure’s al pedrís i donar conversa als veïns, llegir una estona. Res més, si és que cal gaire res més per a ser feliç. I ell ho era en una mena de retorn als orígens, de cercle que es va tancar el dia de la seva mort a l’hospital de Sant Joan de Reus, a pocs metres de la plaça Prim, on el seu pare, soldat de la República, s’havia entregat als militars que ocuparen Catalunya el 1939.

Teniu a les mans un llibre i un documental amb entrevistes a amics i a gent que el va conèixer. Per tant recull la imatge que altres es feren d’ell i com el recorden ara i aquí. Si l’haguéssim publicat en un altre moment, el retrat que en sortiria seria diferent perquè la memòria és viva i canvia i està sempre condicionada pel present, cosa que tendim a oblidar.

Podem dividir els homes i les dones en dos grups segons com es relacionen amb el món: aquells que ho fan a través de la seva obra (la creació d’un univers literari, d’un moviment polític, etcètera) i per tant l’obra actua so­bre els altres més enllà d’ells mateixos; aquells que influeixen en els altres per la seva actitud i la manera de ser, a banda del que hagin fet, escrit o pensat. Crec que ell va ser de la segona mena.

I més enllà de Ramon Barnils és també la història d’una generació i de les que s’hi han relacionat, d’allò que compartiren. Probablement també interessarà a alguns joves per qui ell només és un nom i tenen altres dè­ries, i ben fet que fan. Ramon Barnils sempre va connectar amb els que venien després. Potser per la crítica a tot allò establert i que es dóna per fet, i per l’esperança en els ideals. Potser perquè va mantenir fins al final la capacitat d’indignar-se davant del que considerava injust o directament una presa de pèl, un sentiment que arraconem amb el temps.

Unes darreres paraules d’agraïment. Als Barnils i a la seva rauxa, tant si vénen com si se’n van, i molt especialment als meus dos germans, Andreu i Biel: qualsevol de nosaltres hauria pogut escriure aquestes línies i és també pensant en ells que jo ho he fet. A la meva mare, ja que la majoria de les coses que s’expliquen aquí haurien succeït sense ella, però gairebé res ho hauria fet de la mateixa manera. I al Grup de Periodistes Ramon Barnils per fer possible aquest projecte. Al David Bassa i al Joan Vila, que és la primera persona amb qui vam parlar de tot plegat. A la Laia Altarriba, la Laia Soldevila i l’Albert Lloreta per entrar i sortir de la vida i els records del meu pare com si fossin a casa seva.

Perquè Ramon Barnils és de tothom i no és de ningú. Com tots nosaltres és del mort i del qui el vetlla, de la font de Figuerola, de la barra del Zeleste i de l’equatoriana que frega terres i passa els vespres als bancs de la plaça del monestir de Sant Cugat. Els mateixos on festejaven Teresa Folguera, una dona menuda i plena de geni que va emigrar de la plana de Lleida, i Jaume Barnils, electricista i llauner, que van tenir quatre fills i al més gran van posar-li Ramon.