11 de novembre de 2013
Sense categoria
0 comentaris

comença a comptar

Italo Svevo parlava de l’escriptura com de l’esperit o el tabac. Una addicció perniciosa, el seu taló d’Aquil·les.

Just acabava d’aparcar dins el pati de l’antic convent de les Adoratrius convertit ara en un Mercadona quan ha sonat el mòbil. Aquell número no el coneixia. La primera reacció ha estat penjar. Però estava tan avorrida pel fet d’anar a veure la tia Maria Antònia a la residència Cronos que he decidit contestar per veure si una telefonada anònima m’entretenia un poc. Aquella veu de dona era suau i vellutada. Som la dona del diputat Felip Subias i m’agradaria que ens trobàssim quan a vostè li caigués bé. Ha estat un llamp forcat. I he sentit el tro que esclatava dins el cervell quan he dit simplement: com? Vostè no em coneix, però jo tenc moltes de ganes de parlar-li d’un parell de coses del meu home. La veu era lenta, pausada, com si s’hagués estudiat cada frase molta d’estona i l’amollàs amb la perfecció d’una primera actriu. Calia que ella no es temés del meu desconcert. Però per això ja havia fet tard. Segur que el meu to frívol tenia la textura de la sorpresa que m’havia amarat de cap a peus. 

Li hauria pogut dir que s’havia equivocat de número i que a aquest diputat no l’havia sentit anomenar mai. Potser hauria estat el més raonable. I en lloc d’això també em vaig sorprendre a mi mateixa concertant una cita amb ella per l’endemà a les set al bar de l’hotel Saratoga. Esper que no digui res a en Felip. M’agradaria que això fos una cosa que quedàs entre les dues. Hi vendré amb un vestit jaqueta marró clar i llegiré el Diario de Mallorca, em va dir sense tallar-se gens ni mica. Tothom treu el millor de si mateix en els pitjors moments. Perquè si ja és en un mal moment només falta, a damunt, fer-ho malament. Ens donàrem un adéu, fins demà, amb la normalitat de dues amigues de tota la vida. No trobava el paquet de càmel i necessitava pegar quatre xuclades per tornar a aterrar. L’aire fred del carrer em va anar bé. A la vorera hi havia moltes de fulles seques dels plàtans i tenia por de travelar. Sempre que he conegut un home no m’he interessat ni pel seu estat civil ni per la seva situació sentimental. A en Felip el vaig trobar quan em contractaren per decorar els estands oficials d’una fira de vi. Era el qui havia donar el vistiplau a l’acabat de tota la meva feina. Me’l presentaren com un dels homes pepers més poderosos del Parlament illenc. Va arribar amb tota una parafernàlia, cotxe oficial amb els vidres tintats de negre, xofer i una espècie de secretari gras i negrelló que anava carregat de carteres. Era més baix que jo i quasi no tenia coll, però passejava un bigot gruixat i negre que li donava l’aspecte de general mexicà de l’època de Zapata. Això degué ser el que em seduí. Va alabar la meva feina fins a l’infinit, es va riure d’alguns estands molt malgirbats de vinaters de poble i em digué si podíem anar a celebrar la feta amb un sopar íntim. L’entrada de la residència Cronos sempre em fa una girada de ventre. Tir la cigarreta. Em retoc en un mirall que hi ha al rebedor i decidesc que tot quant veuré és el decorat d’una pel·lícula de por en la qual només som un personatge secundari. Distreta com vaig quasi travel amb una dona que m’envesteix amb una cadira de rodes. S’ha escapat de la cuidadora i passa un guster de llançar-se sobre les visites. La recepcionista em somriu i m’indica que puc pujar a la cambra de la tia, que encara té una hora lliure abans del sopar. Quan surt de l’ascensor i m’acost a l’habitació m’arriba ben clara la veu de Nat King Cole: Siempre que te pregunto que cuándo, cómo y dónde, tú siempre me respondes quizás, quizás, quizás. No comprenc com les veinades poden suportar aquell volum. Just entrar me la trob enfilada damunt una cadira intentant regar una figuereta de moro de damunt una raconera i tirant aigua pertot. Tia Maria Antònia, què fas? Vénga, baixa d’aquí que podries caure i et faries molt de mal. L’ajud així com puc i quasi redolam les dues per damunt la moqueta verda. L’assec a la seva butaca i baix un poc la música. No ho treguis, que n’Edith Piaf m’agrada molt. Estás perdiendo el tiempo pensando, pensando, por lo que tú más quieras hasta cuándo, hasta cuándo. Y así pasan los días y yo desesperado y tú, tú contestando, quizás, quizás quizás! No és na Piaf, és en Nat King Cole. T’he dit que és n’Edith Piaf, la teva tieta encara no ha perdut el cap. Just em mancava allò. La cançó i la tia m’han posat a mil. Li explic que les cançons d’amor m’emmalalteixen… i que no doni tanta d’aigua a la figuereta de moro perquè la matarà. Tu no les entens. Les d’aquesta casta són de reguiu i necessiten molta d’humitat. No tenc discutiguera i trec la capsa de fils que em va demanar. Fa patchworks amb ganxet de colors diferents. Després els cus i queden unes vànoves que ella troba que són una preciositat i a mi em fan xisclera. Estic segura que na Joana Vasconcelos, aquesta artista portuguesa la contractaria per les seves obres. Vols un poc de nescafè, Àngela? Em mostra una gerra de plàstic damunt la tauleta de nit. Li dic que no. No fa ni cinc minuts que som allà dedins i ja em sent ofegada. És molt trista aquesta habitació amb tot de mobles vells que ella va dur de ca seva, un canterano tot tapat de fotos del seu home, l’oncle Joan Cruenyes, que fuma un puro, que caça, que munta a cavall, etc. Tota la cambra és plena de coses seves: gaiatos, escopetes, cartes, llibres, regals, ulleres… No el vaig conèixer perquè va morir quan jo era petita. El llit sembla un bagul negre i aquell Sant Crist tan sangonós damunt la capçalera no sé com no li fa ànsia que no li caigui damunt. Conta’m coses. Ja tens nòvio? M’agradaria dir-li que no crec en el matrimoni, que m’entenc des de fa dos mesos amb un diputat que no m’arriba a l’esquena i no té coll. Que la seva dona m’acaba de telefonar per veure’ns demà horabaixa. Que ell és molt viciós i l’altre vespre em va dur una altra dona a ca nostra: ell es va treure els calçons i la corbata, nosaltres dues vàrem xerrar de maquillatges mentre ell mirava el Barça, després ens va dir que ens mig despullàssim, l’al·lota es va treure els sostenidors i jo les bragues, després ens va dir que ens acostàssim i ens va estrènyer ben fort una a cada banda. Això va ser tot. Vaig haver de treure una botella de cava per brindar per aquella trobada tan poc llibertina. Vols un poc de nescafè, Àngela? Li dic que no. Quan et casaràs, petita? Li contest que només tenc trenta-dos anys, que encara em queda molt de temps. Mir per la finestra i veig un plàtan amb totes les fulles daurades. Em pega plorera. M’aixec i m’acost a la tieta i l’estrenc entre els braços molt fort. Ella em somriu. Ja te n’has d’anar? Quan tornis em podries dur un poc més de fil. Aquesta vànova d’ara se’l menja a les totes. Trec la llibreteta i hi apunt les diferents castes i colors. La tia Maria Antònia sempre ha estat molt estricta amb els fils. Encara no he perdut el cap, estimada. Encara hi som tota. Quan arrib a la porta he de fer un esforç perquè no em caiguin les llàgrimes. La tia Maria Antònia em diu adéu amb la mà dreta com una nina petita. Uf! En sortir de l’ascensor m’inunda els ulls la posta de sol damunt el castell de Bellver a l’altre costat del finestral mirador del bar de l’hotel Saratoga. A contrallum veig una dona amb un vestit jaqueta que llegeix un diari. M’hi acost i qued gelada quan em diu “Quin gust l’altre vespre i quin gust ara que no hi és ell”. Em planta una besada als morros i sent com un trepà: J’irais jusqu’au bout du monde / Je me ferais teindre en blonde / Si tu me le demandais…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!