7 de novembre de 2013
Sense categoria
0 comentaris

Rellegir, quin gust!

AMB L’ALBA. M’he aixecat molt prest per motius de feina. Tota la parafernàlia de deixar els llençols, el matalàs i els somnis ha estat un infern. Però després de realitzar les feines higièniques i prendre un escumós cafè amb llet m’he trobat de morros amb la Serra (Serra, plaer, claror meva, deia l’estimat Bartomeu Rosselló-Pòrcel en un poema que el meu amic escriptor, Sebastià Perelló, diu que ha estat molt topificat i mal llegit. Hi estic d’acord, aquest judici es podria extrapolar a tota l’obra poètica roselloniana, i potser el centenari de Rosselló seria un bon moment per fer d’altres i altes lectures). La serra de Tramuntana era d’un blau suavíssim i estava emmarcada per un carabassa d’or del sol ixent. Quin espectacle amenitzat per la banda sonora dels teuladers que piulaven mentre berenaven en família i la banda sensorial dels blats que maduraven al camp amb aquesta olor de creixença que no es pot descriure si no l’has sentida mai. Amb un tres i no res he arribat vorera de mar, a son Verí Vell, de l’Arenal i en el caló de sant Antoni he pogut fruir a voler dels xassss-xassss-xassss de les ones a la platgeta i de l’olor de les posidònies seques, les algues adobadores, que s’acaramullaven en altes muntanyes que uns bulldozers grocs traurien unes hores després.

I per un atzar que no existeix a l’atzar m’he trobat damunt el roquissar rellegint una novel·la de la Sagan que l’any 1972 quan va sortir em va emocionar de mala manera i fins i tot em va fer plorar: Des bleus à l’âme (Le Livre de Poche). Quina meravella retrobar la veu singular i amb aquell accent tan propi de na Paca Sagan, amiga, còmplice, polissona, gran dama de la literatura francesa. Escoltau: J’ai trente-cinq ans, des bonnes dents, et si quelqu’un me plaît, généralement, cela marche encore. Seulement, je n’en ai plus envie. J’aimerais aimer et même souffrir et même trembler au téléphone. Ou mettre un disque dix fois de suite, et respirer le matin, en me réveillant, cet air de bénédiction naturelle qui m’était familier. “On m’a ôté le goût de l’eau et puis celui de la conquête.” C’est un disque de Brel, je crois. Mais en tout cas, cela ne marche plus et je ne sais même pas si je vais montrer ces pages à mon éditeur. C’est ne pas de la littérature, c’est ne pas une vraie confession, c’est quelqu’un qui tape a la machine parce qu’elle a peur d’elle-même et de la machine et des matins et des soirs, etc. Et des autres. C’est ne pas beau, la peur, c’est même honteux et je ne la connaissais pas. Voilà tout. Et ce “tout” es terrifiant.

Quin guster! Quina conjunció de sensibilitat entre un escriptura de fa quaranta anys d’una dona a París i el meu estat actual! Quina clàssica més viva és la Sagan! Ara, aquesta primavera d’estiu tan irregular que em fa dur un poc de caixmir damunt per no tenir fred i que fer les meves articulacions, torn a rellegir clàssics: la meravella d’Ocnos (Seix Barral), de Luis Cernuda, aquesta joia d’estampes en una prosa musicalíssima que em duen a la infantesa i joventut del poeta: una autobiografia poètica d’instantànies, de reflexions, d’acostament al nucli essencial d’una vida amb una lletra densa i plena de sensorialitats lluents i seductores; el monument verbal de Paradiso (Aguilar), de José Lezama Lima, una escriptura que t’arrossega com un dragon-khan i et du cap als vertígens més desconeguts d’una llengua singularíssima, tan i tan barroca, que va llatino-cubana per uns viaranys, un cels i uns abismes que quan tanques la pàgina et deixen el cervell enganxat en l’alt èxtasi de les obres immortals; i el segon volum de les Obras Completas de Baltasar Gracián (Biblioteca Castro, Turner), on em perd dins l’Agudeza i Arte de Ingenio amb aquells llenguatges mercurials que no et deixen repòs i que et llancen cap a nous cels i noves terres d’invenció i d’intel·ligència. No trob gens rar que la tesi doctoral que preparava Rosselló-Pòrcel es titulàs “L’estil de Baltasar Gracián” i em sap un greuer que no es trobessin ni els apunts que havia començat a prendre sobre el tema.

Rellegir es la vertadera lectura, és el bressol del gust fondo, madur, inacabable.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!