AMB L’ALBA. M’he aixecat molt prest per motius de feina. Tota la parafernàlia de deixar els llençols, el matalàs i els somnis ha estat un infern. Però després de realitzar les feines higièniques i prendre un escumós cafè amb llet m’he trobat de morros amb la Serra (Serra, plaer, claror meva, deia l’estimat Bartomeu Rosselló-Pòrcel en un poema que el meu amic escriptor, Sebastià Perelló, diu que ha estat molt topificat i mal llegit. Hi estic d’acord, aquest judici es podria extrapolar a tota l’obra poètica roselloniana, i potser el centenari de Rosselló seria un bon moment per fer d’altres i altes lectures). La serra de Tramuntana era d’un blau suavíssim i estava emmarcada per un carabassa d’or del sol ixent. Quin espectacle amenitzat per la banda sonora dels teuladers que piulaven mentre berenaven en família i la banda sensorial dels blats que maduraven al camp amb aquesta olor de creixença que no es pot descriure si no l’has sentida mai. Amb un tres i no res he arribat vorera de mar, a son Verí Vell, de l’Arenal i en el caló de sant Antoni he pogut fruir a voler dels xassss-xassss-xassss de les ones a la platgeta i de l’olor de les posidònies seques, les algues adobadores, que s’acaramullaven en altes muntanyes que uns bulldozers grocs traurien unes hores després.
Quin guster! Quina conjunció de sensibilitat entre un escriptura de fa quaranta anys d’una dona a París i el meu estat actual! Quina clàssica més viva és la Sagan! Ara, aquesta primavera d’estiu tan irregular que em fa dur un poc de caixmir damunt per no tenir fred i que fer les meves articulacions, torn a rellegir clàssics: la meravella d’Ocnos (Seix Barral), de Luis Cernuda, aquesta joia d’estampes en una prosa musicalíssima que em duen a la infantesa i joventut del poeta: una autobiografia poètica d’instantànies, de reflexions, d’acostament al nucli essencial d’una vida amb una lletra densa i plena de sensorialitats lluents i seductores; el monument verbal de Paradiso (Aguilar), de José Lezama Lima, una escriptura que t’arrossega com un dragon-khan i et du cap als vertígens més desconeguts d’una llengua singularíssima, tan i tan barroca, que va llatino-cubana per uns viaranys, un cels i uns abismes que quan tanques la pàgina et deixen el cervell enganxat en l’alt èxtasi de les obres immortals; i el segon volum de les Obras Completas de Baltasar Gracián (Biblioteca Castro, Turner), on em perd dins l’Agudeza i Arte de Ingenio amb aquells llenguatges mercurials que no et deixen repòs i que et llancen cap a nous cels i noves terres d’invenció i d’intel·ligència. No trob gens rar que la tesi doctoral que preparava Rosselló-Pòrcel es titulàs “L’estil de Baltasar Gracián” i em sap un greuer que no es trobessin ni els apunts que havia començat a prendre sobre el tema.
Rellegir es la vertadera lectura, és el bressol del gust fondo, madur, inacabable.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!