els diumenges em fan un poc de mal. em sent entotsolat, abandonat, poc estimat, perdut. serà astènia? serà el canvi d’estació? serà un començament depressiu?
al jardí canten els ocells i fa un soleller. el cel és blau i no em fa mal res. per què som tan hiperestèsic? només me’n record d’un poema pòstum de Juan Ramon Jiménez que sempre em fa plorar. Em cont un conte.
————————————————
Voldria desplegar el plegat, revelar el velat, descobrir l’amagat, fer cridar la sordesa que passeig, que plorin els ulls secs, que carntremoli la sensibilitat adormida. Voldria practicar l’estil amb el senti llatí, stylus, que em permeti tallar sobre la pissarreta electrònica, rompre, treure, esborrar, confegir, rapinyar: aquesta és la meva manera d’acostar-me a l’escriptura.
Mal, mal, mal, aquestes varen ser les seves darreres paraules. Per què aquesta frase esgratinyada en aquell quadernet de notes vermell en espiral em turmentava com un suplici? No podia ser que n’Helena Subies s’hagués inventat tota aquella peripècia per fer-me iniciar una recerca que no tenia cap ni peus? Quines claus amagades a aquella novel·la inacabada –La possessió de les sutges—em podrien servir per donar llum a tot aquell embolic on m’havia vist abocat quasi sense voler? Em trobava damunt l’escala mecànica que em pujava al primer pis de l’aeroport de Son Sant Joan. Hi havia dins el meu cap, encara emboirat per una mala nit de nervis i malsons, la sensació que aquell viatge a Barcelona havia de ser el desllorigador que m’orientaria definitivament. Just pensar en la paraula “definitivament” vaig tenir una girada de ventre. Els adverbis en “ment” eren el camp de batalla d’en Jordi Clusà. Ho havia anunciat moltes de vegades en les seves notes d’una forma quasi imperativa. “Cal que m’escapi a la desesperada dels adverbis en ment que em persegueixen com a mosques vironeres. Cal fer desaparèixer de totls meus llibres els adverbis en ment que només volen crear confusió i falses interpretacions. Cal assassinar els adverbis en ment!!!”
[Imatge: ceràmica de Miquel Barceló]
Allò em semblaven les passes accelerades d’un deliri, que m’interessaven molt més que les peripècies amoroses que eren les obligacions primeres de la meva investigació. Quan els policies miraven a la pantalla el meu maletí vaig veure que xiuxiuejaven alguna cosa. Segur que ja ho han vist i s’han malpensat. El policia grassonet i amb cara somrient amb bones paraules em va demanar que l’acompanyàs amb el maletí. Dins un despatx que feia olor de peus em va dir que l’obrís. Després, amb molt poca cura va rebostejar davall la camisa, el pantaló, un suèter i una muda per trobar aquella bollota negra. I això, què és? El vaig mirar amb cara de colló i vaig respondre amb tota la fredor del món: Vostè té dins les mans una pedra negra del riu Trois Rivières beneïda per un guru del poble inuit fa dos-cents anys en els boscos perduts del nord de les terres canadenques. Com si li hagués amollat que allò era material radioactiu la va deixar de cop damunt la camisa, em va mirar amb cara rabiosa i em va ordenar que partís. Quan caminava cap a la llunyaníssima porta que m’havia tocat somreia lleument per tota aquella escena que m’havia sorprès. Amb això quedava clar que era un detectiu que fa el mossatge i que no tenia cap qualitat per preveure les coses que m’havien de passar. Això es veia d’enfora que era un handicap terrible peres averiguacions que em calia fer a la Ciutat Comtal. N’Helena Subies m’ho havia dit ben clar aquell darrer horabaixa del mes de novembre, asseguts a la camilla del seu hivernacle que pegava damunt els penya-segats amb una mar onejant al fons. M’havia assegurat que en Jordi en els darrers temps ja no treballava els mots, sinó que estava obsessionat a llegir els mots que hi havia sota els mots. “De vegades em venia amb un paper a la mà i ulls d’orat. Sabia que me n’amollaria alguna de grossa. Començava amb una frase impressionant: Estic en plenturació fonètica. Feia un llarg silenci, badocava com si no veiés les ones que de cada cop eren més altes, i continuava: M’he llegit aquest poema d’Ovidi trenta vegades i escoltant amb càmera lenta els fonemes he trobat una embosta d’anagrames que m’han permès saber en definitiva tots els mots possibles de cada text. S’aturava cop en sec i comprovava amb un altre silenci llarg l’efecte que aquelles frases m’havien produït. Per a mi aquelles paraules no volien dir res, no entenia res, ell es temia de la meva desorientació i crec que se n’empegueïa un poc. Però no per això s’aturava: l’anagrama revela el secret mateix de l’ésser humà, la seva follia dissimulada en el procés de l’alteritat lingüística, car tot llenguatge amaga un secret vergonyós que no es pot dir a l’altre. I després de la paraula “altre”, quan veia que jo no reaccionava i el mirava embadalida, partia de quatres cap al seu estudi i em deixava alleujada i pensativa. Creus que allò ja devien ser els primers símptomes que perdia el cap?” He arribat a la porta d’embarcament i hi havia una gentada. No tenia ganes de veure cap conegut i m’he refugiat al fons de la sala. He agafat la plagueta vermella i l’he oberta a l’atzar. L’atzar era un de les forces més utilitzades per Jordi a l’hora de treballar en la seva obra. Ell assegurava que això que anomenam atzar no era més que una altra forma d’ordre amagat entre els laberints d’una lògica que fins llavors ningú no havia volgut investigar. Les seves paraules escrites amb una cal·ligrafia impecable d’alumne distingit m’han impressionat: “Visc entre dos mons, els dels humans i el dels mots, miralls l’un de l’altre. Qui diu que la raó no pot vacil·lar incapaç de designar el més real? No són els llibres una realitat més duradora que la nostra? El seu temps s’escola més lentament i la seva vida es compta per centenaris i mil·lenis. Les roses de Rilke són tan fresques com el primer dia. Si les veus elegíaques i malencòniques de Joan Alcover, mort fa més de vuitanta anys, se’m revelen més vives que les dels nostres veïnats, qui em prohibeix viure amb ell més que amb ells?” Estava tan ficat dins aquestes idees que m’he vist envoltat d’un desert. He corregut cap al mostrador i per sort m’han deixat entrar a l’avió. L’hostessa s’ha pensat que havia quedat adormit i no li he volgut dir que somniava. Per sort m’ha tocat seure al fons de l’avión no hi havia ningú. He repassat a poc a poc les coses que faria quan arribàs a Barcelona. Agafaria un taxi que em duria al carrer Sangtraït, just darrere l’antiga Estació de França. Allà havia reservat una habitació a la Pensió Novedades. I no una habitació qualsevolinó la número nouue va ocupar en Jordi. N’Helena Subies me l’havia descrita fil per randa i vaig veure que malgrat que havien passat trenta-dos anys tot estava igual. Segurament havien repintat les parets i havien canviat l’hule de la dutxa. Però els mobles eren els mateixos. I també aquella olor de mar i de benzina del port que entrava pel finestral obert d’ampit en ample. Vaig cercar la rajola que m’havia dibuixat i marcat en un plànol fet per ella amb molta cura. Es movia. I amb una extrema delicadesa la vaig aixecar fins que el tresor aparegué davant els meus ulls astorats. La cambra on va morir en Jordi era la porta del misteri.
