13 d'octubre de 2013
Sense categoria
0 comentaris

PARADISOS DEL DOLOR

Mestre Théchov m’ha dit a cau d’orella interna: A la vida la gent no es mata, se suïcida ni diu t’estim a cada minut… També mengen, badoquen, volen boixar, no fan res, s’avorreixen, parlen de beneitures, etc. Això és el que has de veure, també, això cal treure dins la lletra. Com un deixeble polissó he contestat cop en sec: això no és gens bo de fer, mestre. [Brava, estimada Alice Munro!]

 

Quan acompanyava na Maití a ca seva va ser quan vaig veure la telefonada. Era na Petronil·la, la meva sogra, que em telefonava sense aturall. Vine cap a la clínica, na Rosa és a punt de parir. És un setmesó! Va faltar el gruix d’un paper de fumar perquè no em pegàs el cotxe que venia en direcció perpendicular. M’havia passat un semàfor en vermell. Vaig accelerar i na Maití va començar a cridar com un lloret rabiós. No sé el moment exacte en què vaig descobrir la situació en què em trobava dins del meu gepeessa íntim. Allò eren les Avingudes per devers la Porta de Sant Antoni i na Maití semblava que tenia un atac del ball de sant Vit acompanyat de petites convulsions vocals i jo havia d’anar a tota a la clínica Juaneda, on la meva dona estava a punt de tenir un fill. Aquell “és un setmesó!”, de la veu ronca i comandadora de na Petronil·la encara em foradava el cuc de l’orella quan vaig aparcar pel Camí de Jesús. Na Maití es va tranquil·litzar amb aquella aturada de control i a poc a poc vàrem compondre les coses que havíem de fer amb urgència. Sempre he tengut problemes amb la llum. Ja sé que és una cosa psicològica i que em deu venir de petit. 

La claror del dia al camp no em fa gaire cosa, ni al cine. Fins i tot puc apreciar les qualitats que amollen per donar-me gust. Em recorda el foravila salernià o els cinemes de Palma. Però quan les clarors es fan tancades, especialment a cases o llocs públics, i per un no-res desencadenant, entr dins un estat especial que em produeix quasi sense témer-me’n l’efecte d’un atac d’angoixa que es converteix tot d’una en un pantaix d’ofegor. Per sort quasi no ens vàrem veure les cares amb na Maití dins la foscor del cotxe i les resplendors de les faroles que produïen l’efecte d’aquelles pel·lícules de sèrie negra americanes que m’agradaven tant. Ja et diré coses, va ser la darrera frase que va xiuxiuejar na Maití abans de partir en un estat que no sabria analitzar. Allò tenia tot l’aspecte d’un trencament. L’arribada a la clínica Juneda va ser un camí del calvari. Això del calvari em recorda una amant que vaig tenir quan estava a Barcelona i que nomia Pasión. Era una al·lota seca, negrenca, tancada, amb una cara com la de n’Irene Papas a Les Troianes. I aquella dona tan eixuta com una rabassa em va tenir molt de temps. Amb na Rosa duim dos anys. I en fa un que ens casàrem. Des d’un principi vaig veure que na Petronil·la no veia clara la nostra unió. Però havíem arribat a una entente que consistia en un respecte mutu fins a extrems excessius. Ara, quan la vaig veure plorant a aquell sofà blau fort, el meu cervell s’enterbolí d’emocions i em vaig posar a plorar com si en lloc d’un naixement esperàs una altra cosa. Va ser cop en sec. Na Rosa m’havia dit que tu no venies a sopar i vaig preparar un pancuitet per a les dues. Quan ja ens havíem servit a na Rosa li canvià la cara. Tenia un blanc verdós com el referit i em va dir que es marejava. Sort que encara vaig falaguera i la vaig poder agafar perquè en un no-res ja la tenia acubada dins els braços. La vaig arrossegar com vaig poder fins al llit i em faltà temps per cridar l’ambulància. Santa Cosa! En un tres i no-res ja tocaven a la porta i despullaven na Rosa que cada minut que passava belava més fort. Ja em contarà l’aventura més tard. I ara, què li fan ara? Na Petroni·la, va dir una cesària, amb tot el dolor d’una mare conilla que li escorxen un fill. Ho havia llegit a un Reader’s Digest antic. La Universitat de Moscou va fer un experiment amb conills. Agafaven els deus nadons d’una conilla. A ella la batejaven: Ninoska. I duien els petitons a deu laboratoris de deu universitats de cada cop més allunyades de Moscou. I amb un embuller de fils pel cap miraven els canvis elèctrics del cervell de Ninoska. Cada pic que a cada universitat mataven un dels seus fills ella ho sentia amb espames de dolor. Així aprengueren moltes de coses sobre la velocitat d’aquestes ones elèctriques i sobre el cervell de les conilles. Na Rosa no havia estat gens conilla. En el seu anterior matrimoni l’home l’havia deixada perquè no podia tenir nins. Després descobrírem que era ell l’eixorc. Quan ens casàrem li vaig prometre que amb mi no hi hauria problema. Amb tota l’enginyeria reproductora que manegen per devers Estats Units crec que ens podem fer un viatge a Nova York. I quan tinguérem les coses ben clares després de mig any d’esbrinar i preparar, partírem cap als gratacels amb l’alegria dels reptes superats. Quan va sortir el metge ben suat es va treure la gorra verda i ens va saludar amb un somriure. Tot anava bé, però era molt lent. Ara ja li havien fet la preparació i després naixeria el nin. Això vaig entendre. En cas de perill salvin primer de tot la mare! Vaig dir aquesta frase quasi com un crit. Havia recordat una història que m’havien contat, la moral deia que entre salvar  la mare i el fill, sempre s’havia de triar el fill. Allò m’havia impressionat i ara ho tenia a tocar. Sobretot, la mare! El metge en tranquil·litzà amb la mà damunt l’espatlla i una estreta petita. No passin pena. Mare i fill sortiran vius i forts. I va partir de quatres. Na Petronil·la estava com si li hagués passat una piconadora per damunt. La vaig asseure, la vaig arreglar un poc, li vaig dir que es pintàs un poc i alegràs aquella cara. Allò era un naixement i no un funeral! Es va treure la polvorera i el pintallavis del Loewe de pell negra que li havíem regalat el dia que va fer setanta anys. Però jo necessitava un xut de nicotina. I li vaig entimar que aniria al bar a dur un poc d’aigua. Ella em va demanar una cosa més forta. Du’m un conyac, el meu Toni al cel sia, deia que era la millor cosa per a les girades de ventre. I avui han estat dues bones girades de ventre. Tres!, vaig amollar ben fort mentre partia cap a uns jardinets que hi havia al costat de l’avinguda Picasso. Aquell cigarret va ser com de pel·lícula. Vaig cercar una claror indirecta i plena de penombres. La primera calada vaig mirar una lluna en forma de cella de princesa mora que a na Rosa i a mi sempre ens unia. Era casualitat. La nina nomia lluna. I vaig passar la mà pels romanins florits i vaig sentir que ja havia arribat al món. Encara vàrem haver d’esperar la recuperació, però ens mostraren la nineta dins un bressol de nounats. Na Petronil·la no s’aturava de dir: Quin món, la meva néta és filla de dues mares… I em mirava de dalt a baix el meu glamorós camiser de seda de color taronja com si jo fos una artista de cine.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!