7 d'octubre de 2013
Sense categoria
0 comentaris
LA CLAROR LLUMINOSA DE L’OMBRA
Les coses no han passat mentre no són contades. Em va rebre en un interior despullat en què cada moble —la taula ampla de llenya fosca, un canterano molt simple, dues butaques decó amb una tapisseria de retxes blanques i negres— semblava un company necessari.
El terra era de parquet i les parets tenien un to blauet rentat com si tota la cambra agafàs aromes d’aquàrium. Quan vaig entrar va obrir d’ampit en ample la finestra que pegava damunt un jardí on hi havia un fons de xiprers. A la claror un poc tapada d’aquell capvespre de primavera vaig poder veure que entre les aigües tremoloses de l’aire que provenien de la respiració dels murs no hi havia cap quadre. Ni tampoc vaig poder afinar fotos, fetitxes, objectes que se solen acumular al llarg d’una vida. Sempre m’ha fet feliç veure els arbres rere els vidres mentre pens o escric alguna nota. Em va oferir una butaca i ell es va asseure a l’altra amb les mans creuades. M’hauria agradat que abans de parlar em mostràs el seu estudi i d’aquesta manera poder parlar del seu treball de pintor amb les obres davant per davant. Vaig treure una plagueta de la bossa on havia fet una llista de preguntes que sempre em deixava insatisfeta i que només preparava per si em trobava en situacions com aquesta en què em sentia tallada, sense veu. Afàsica. Abans que hagués pogut obrir la llibreta ell va començar a parlar amb aquella veu fonda i una mica vacil·lant que em deixava descol·locada. Ha tengut mai una mostela? En la meva feina és bo de fer engrunar-se. Fa uns mesos mentre feia una escultura de ferro em va quedar aquesta ungla entre dues plaques acabades d’esmolar. Per sort no em vaig tallar el dit, sinó que només me’l vaig esclafar amb la intensitat necessària per poder sentir uns punts de dolor que ja havia oblidat. Aquí vaig pensar en la mort de la seva dona i el seu fill adolescent en un accident aeri feia uns tres anys. En aquesta època va pintar la sèrie Rosa mentre estava ingressat en un hospital psiquiàtric. S’ha demanat mai per què serveix el dolor? Per a mi és una obsessió des de la infantesa, quan em dedicava a torturar i matar amb tota casta d’eines, algunes ben científiques, cucs i mosques i papallones i ocells i ratolins i escarabats i granotes i rates pinyades per experimentar com funcionava el dolor i la mort. Encara no tenc cap resposta utilitària ni he pogut inventar cap teoria que pugui fer més suportable l’existència. Si vostè em diu que la meva obra està impregnada o amarada d’alguna definició de l’horror no li faré la quantra. Aquells mots que sortien d’una forma pausada dels seus llavis, quasi sense cap gest que els acompanyàs, em deixaven totalment a la intempèrie. Precisament havia pensat en alguna de les meves qüestions que els quadres de la seva època de dol desprenien el perfum de les grans primaveres, quan els roserars esclaten i formen murs de roses de tota casta que taquen l’aire de bàlsams benefactors carregats de bellesa. Una paradoxa increïble. Aquells pètals que descrivia amb la precisió d’un miniaturista en aquelles obres de grans dimensions eren per a mi com la carn de la felicitat i per això sempre m’havia impressionat que aquestes peces sorgissin després d’un període de tanta desolació. Però ell no s’aturava i jo ja m’havia perdut: les imatges es confonen amb altres imatges dins el sincretisme del record, situades totes en un mateix pla per la impressió que han creat en nosaltres i que subsisteix quan el temps ho ha arrossegat tot. Quan la mostela em va sortir era la fixació d’aquell dolor que a poc a poc oblidava: la taca negra del dolor dins l’ungla. I amb el temps la taca puja cap a dalt. La mostela esdevé un sismògraf com les taques d’algunes de les meves obres, que són més figuratives que el que creuen els crítics que s’embarbollen escrivint d’influències dels expressionistes americans i coses per l’estil. La meva mirada s’instal·la en el flou, en el flux, en el vaporós, en allò que té els contorns endolcits i que sempre resulta vertiginós entre el real i vertader. Mentre em tallava l’ungla amb la mostela al capcurucull veia com em tallava el record del dolor i em sabia un greuer perquè després no me’n quedava res. Potser els meus quadres no són més que mosteles estotjades damunt la trama i l’ordit d’una tela, en el si del ferro o del marbre, tant se val: records solidificats. Sé que em passaven moltes de coses alhora i no sabia què escriure. Estava bocabadada mirant aquells llavis sensuals que em contestaven a totes les preguntes que encara no havia fet. Sentia la intensitat dels seus ulls en cadascun dels meus gestos nerviosos: gratar-me el nas, tocar-me el turmell, mossegar-me les ungles. Aquell home que havia passat misèria, isolament, censura, dols, incomprensió, l’incendi d’un dels seus tallers tot ple de pintures i escultures em parlava com si s’hagués de morir i jo fos la receptora de les seves darreres voluntats. I jo no el podia seguir perquè aquell to de veu tan plàcid, tan ple de covals i ressons era com una música que em deixava en un estat hipnòtic i no podia ni fer córrer la ploma sobre el paper de la plagueta. Havia de fer esforços per ancorar-me a les frases que sortien com un deu d’aigua viva: Pintar consisteix a atrapar tant l’invisible com el visible, amarar-se del món per esdevenir un mateix l’objecte que pinta, és igual que sigui un codony o una marina, cal que el pintor es convertesqui en el pinzell mateix. No es tracta de representar les coses tal com són en la realitat sinó tal com les percep en l’atmosfera i l’esperit del moment. Descriure la realitat no fixada, sinó metamòrfica, canviant, no d’una bellesa hieràtica i convencional, sinó viva i bategant. Cal dibuixar sense atur perquè les coses no tornen a ser dues vegades de la mateixa manera i un gest, una actitud, un racó de camp o la vida urbana, tot mereix un esbós. No és la mà del pintor qui dibuixa, ni l’ull qui guia sinó allò que sent que s’imprimeix sobre el full, sobre la tela, sobre el fang. Ha pensat mai que l’ull que esguarda un quadre escolta tant com mira. Un dels meus mestres, Kawabata, deia que bastava amb una branca d’arbre ben pintada perquè se sentís el renou del vent. Sempre he volgut passejar-me per una imatge com per la vida vertadera. Hi havia alguna cosa commovedora en els seus mots. La cambra era molt silenciosa, potser enfora se sentia refilar els ocells amb sordina. Mentre ell anava parlant era com si sentís un cor tendre esclafat per una gran malura. Recordava les seves fotos després de la catàstrofe. No el vaig veure plorar mai. Tenia aquella cara una mica hieràtica com de màscara xinesa perquè els ulls semblava que sempre feien un somriure de fons i amollaven una lluentor laseriana. Encara que això que et cont et sembli un relat que has sentit a alguna altra part et puc assegurar que són paraules que surten de la meva ànima i van dirigides a tu. Crec que va ser aquí que vaig reaccionar nerviosa i em vaig posar dreta abruptament mentre amollava alguna incoherència: podríem veure el seu estudi? No acab d’entendre aquest llenguatge tan críptic. L’aire tenia en aquell espai una densitat diferent. Ell es va aixecar a càmera lenta i em vaig témer que em somreia. Veig molt poca gent i quan algú em cau bé no sé contenir les paraules. Havia perdut el sentit del lloc que ocupava. El paper que estava interpretant. L’espai dels meus propis sentiments. En aquells moments m’hauria aferrat al seu cos alt i ferm perquè sabia que trobaria una experiència única. Em vaig dissoldre en l’aire que l’embolicava i vaig poder absorbir la seva tristesa indefinible. Ell va anar cap a una porta que hi havia a la nostra esquerra i la va obrir amb lentitud. Com si aquella claror groga del capaltard em fes recuperar la lucidesa vaig veure l’amplària i la profunditat del seu estudi: era la mar gran, la mar antiga. I vaig llançar-m’hi amb una gran sensació de pau.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!