Plagueta de Bord

L’escriptura de si mateix és un milfulles de contradiccions. Contorsion la ploma per dir el meu coming-out. L’escriptura de si mateix és una festa plena de riscs.

No calia tant de misteri, Clara, ni tampoc era necessari que m’enviassis aquest miraculós correu electrònic en què em descrivies els ponts de Praga amb els detalls d’un miniaturista. Has anat a veure els dibuixos dels nins jueus dels camps de mort a l’antic gueto de Josefov? La petita capella és quasi bucòlica amb aquell cementeriet casolà. I quan entres aquelles parets plenes de dibuixos de nins que es convertiren en fum et peguen cops de puny per tota la còrpora. Sí, és mala llet de part meva indicar-te aquesta visita turística ara que sé que tens una aventura amb n’Edward. 

Sí, ja record que el conegueres a can Barceló, a París, fa dos hiverns durant un recital que tenia la Deneuve com a protagonista. Em digueres que al principi no t’havia dit res, i quan sentires com recitava el Rimbaud d’Une saison en enfer, embogires. Ja sé com et llances damunt les teves preses amb l’elegància crua i un poc ratera de les colomes blanques. Em digueres que t’havia xocat la seva memòria fotogràfica perquè t’havia reconegut després d’haver vist unes fotos teves a la terrassa sobre Central Park, de quan passares una temporada al loft de Howard Koch. Mira per on els links es connecten. Estic segur que t’ha entusiasmat aquesta transposició al cinema de la novel·la de Steven Millhauser, Eisenheim the Illusionist, que passa a la Viena de 1890. Crec que és un bon lloc i una bona data perquè puguis, Clara, fruir d’una atmosfera molt acordada al teu estat d’ànim. Courtney Love i Salma Hayek ja han passat pel llit de n’Edward, i segur que també elles faran part de la teva col·lecció de fantasmes més excitants. David Jacobson, aquell amic guionista de Los Angeles, em va dir que n’Edward és un vertader creador d’emocions. Això t’enamora. Ho entenc com si llegís un llibre obert, com si escoltàs unes notes llançades damunt l’herba o com si et veiés, fulgurant, damunt el pont de Sant Carles tot ple de guiris i de fulles daurades. David també em contà que n’Edward col·lecciona esperma de brau, i mormolà: “Segur que el fa servir en les seves orgies.” Això diu molt de la vostra relació, que deu ser un festival de perversitats estranyes, distingides i fosques. Coneixent-te estic ben segur, Clara, que amb ell has pogut practicar els teus invents saborosos de mescles àcides i escumes dolces que tan afrodisíaques et sortien quan érem amants. Tot servit amb aquella cara de pocavergonya dolenta que fas quan vols imitar les formes i els maquillatges de les hetaires de luxe. He sabut que té la carrera de filosofia per Yale i que la seva família de Filadèlfia és molt prestigiosa. Hauria pogut triomfar en els negocis o en la política, emperò s’ha estimat més dur una existència precària com actor. Supòs que això de precària és un adjectiu de la cap de comunicació de la productora per donar-li una aura de maudit. M’han contat que habites a una suite de l’hotel Aria Imperial i que cada vespre passejau agafats de la mà com dos adolescents per davall els til·lers que hi ha vora el cabalós riu Moldava. Sé que no has perdut el cap pel seu físic ni pels seus dólars. T’ha seduït amb el més difícil, subjectiu i públic: la veu, aquella veu de n’Edward Norton plena de ressonàncies, gelada, talladora o abrasiva. N’Edward, l’home de les mil i una veus. Segur que aquest és el nom que li has penjat. A més a més és romàntic i sexy. Clara, sobreviuràs? Les males llengües diuen que té la síndrome de Tourette. Avui des que m’he aixecat només pens en tu. He posat la Masonic Funeral Music K. 477, que adoràvem tot dos, i l’he escoltada fins a l’esgotament. No, no hi havia emoció física en aquests moments d’obrir-me a les notes i als instruments, a la fusta dels instruments i als records. Els vostres dos noms, Clara i Edward, apareixien units moltes de vegades, i fitorants. Em feien mal. Us veia com en somnis a la casa de Franz Kafka, al Museu Mucha, al Teatre Negre, a la catedral de Sant Vit… Com boixa un home que té el ball de Sant Vit? Esper que alguna vegada m’ho contis amb la teva fastuosa forma de ficcionar la vida quotidiana. Quan ja tenia el cuc de l’orella malalt amb la música maçònica he anat a la terrassa sobre el jardí de la Glorieta. Hi havia els moixos, un de ros, un de tricolor i un de persa gris. Dos estaven dormint panxa enlaire així com a tu t’agradava tant. Així com tu t’identificaves en una cucavela del teu cervell ple de deliris copensequers. També he vist l’aranya i la seva teranyina entre els lliris d’aigua. Clara, ho creus que t’he vist allà mateix, al meu costat enfocant cadascun dels moments de la filosa d’aquelles potes aràcnides. No perdies calada. I a poc a poc la teva mirada acaronava la tela tan fràgil, hi veia les gotes de rosada que el sol no havia fus, el dibuix d’una trampa de fils per a les víctimes. He quedat badocant molt de temps. La presència de n’Edward era més mental. Cosa mentale, com si la mort m’impedís donar cos a la persona, com si només m’arribàs l’energia fulgurant dels seus pensaments. Com ens entreteníem quan em contaves amb les teves paraules menudeues aquell univers que venia tot ple de comunicacions quasi telepàtiques que farien la volta al Món i pujarien cap a les estrelles en un tres i no res a través de les fibres òptiques i les ones que viatgen per l’aire. Era apassionant, com quan llegíem un poema d’Auden o de Ferrater. Si un dia no et reconegués seria que hauria perdut el cap. Tocat d’amor avanç cap al teu contacte llunyà, Clara, amb una fragilitat duríssima. Els teus gestos, les teves joies, les teves paraules, els teus noms, els teus vestits, els teus objectes: tot m’envolta com un cap de fibló, com un xuclador inacabable. On és la teva olor introbable? Sense temps, sense tu. Clara, no vull contar-te res pus. Aniré cap els ametlerars com si fossin les meves úniques metes.