10 de setembre de 2013
Sense categoria
0 comentaris

No és tendra, la nit

Més que escriure m’agrada compondre. Per altra banda, no escric, componc. Fins i tot podria dir que la història és susceptible de ser baratada en funció del muntatge. Privilegii més avitat els efectes del muntatge, alguna cosa que és de l’ordre de la poesia.

 

En les hores silencioses de la nit, amb el gran parc de la Quartera enfonsat dins les tenebres dun ciclorama de llumets de barques al port i amb la façana blanca de l’hotel Mediterrani, il·luminada per la claror pàl·lida dels fanals que em fa pensar en una clínica de luxe tenc la sensació que som un microcirurgià que es lliura damunt el paper a trasplantaments, empelts, incisions, farciments, injeccions, talls i sutures, encara que només es tracti de mots. Fa uns vespres vaig tenir la impressió forta, desconeguda des de feia molta d’estona, que alguna cosa retornava. No sé quin va ser el detonador que desencadenà aquest sentiment. Segur que això provenia d’una intersecció de moltes situacions, lectures, encontres. Potser la revisió d’una pel·lícula podria haver estat a l’inici d’aquest procés. À plein soleil era un film mític en què Marie Laforet i Alain Delon tenien la bellesa monstruosa de dos Llucifers enlluernadors. En aquell temps la bellesa física d’aquells actors em feia mal. Eren moments plens de noves perspectives en què una mala fi de coses semblaven possibles. Avui tot això està bloquejat, fins i tot la il·lusió lírica de les revolucions. I À plein soleil era el contrari d’una obra mestra. Era lleugera i fràgil, feta de no-resos. Vaig recordar Picasso quan deia a Francis Ponge: No és ver que nosaltres no estimam les obres mestres? Allò que ens agrada és fer recerques tot el temps. Com va ser que en Jaume Verger va aparèixer de bell nou dins la meva vida? Quan el vaig conèixer, abans desdevenir un arcàngel caigut, era un dels trofeus més sol·licitats en la fira de les vanitats de les nits palmesanes d’aquell estiu del vuitanta-tres. El vaig veure la primera vegada quan algú de la colla l’assenyalà a la terrassa del Mínim’s de Gomila. Anava amb una camiseta blanca cenyida a un cos d’una musculatura apol·línia i que duia unes lletres de cal·ligrafia anglesa que cridaven: La dolce vita. Jaume, bell andrògin amb una cabellera negra fins a mitja esquena i uns ulls d’una verdor insolent, t’he trobat avui vespre mig gat, la calvície dun vell i la mirada extraviada com un ca atupat. Quan m’has saludat sorties del bar Savina i has entrat dins la meva vista com una aparició. Que no em coneixes? M’has envestit amb un somriure d’una dentadura esportellada que convertia el teu rostre en una ganyota patètica. La veu és mala de desgastar i t’he recordat cantant Ma vie d’Alain Barrière a capel·la en alguna daquelles albes blavoses del Terreno, dins els jardins penjats damunt la mar de la casa dEileen Park, la pintora anglesa que ens convidava sovint a admirar les seves obres. 

Tenies una veu de crooner, em recordaves un Sinatra jove o un Adamo i no et feies pregar gens per entonar els èxits de l’època. Hem entrat a la Savina per celebrar l’encontre. Mentre brindàvem amb dos Ballantines amb Coca-Cola pensava que la memòria està feta menys de plens que de buits, d’espais discontinus, de bots i de blancs. Em deia a mi mateix quan et mirava sense la teva cabellera, sense la lluentor maragda dels ulls, sense aquella pell de melicotó sempre daurada: em trob enfront de l’immemoriable. I tu et clavaves les copes com si fossis un clot d’arena del desert i m’amollaves: Cada matí el primer pensament que tenc és: un dia menys per viure! I jo estava dins un daltabaix inesperat i intentava treure llum de l’abisme on m’arrossegaves. No t’aturaves de parlar amb una veu empastada per l’esperit, amb aquelles erres mal dites que formaven part dels meus records més vius. Em contaves coses dins una deriva de cos que coixeja i el cervell que saferra als fulgors d’un passat que no et servia ni per escalfar el foc de les mentides. Intentaves fer-me reviure per reminiscències els fantasmes d’una joventut festiva, i el monòleg es convertia en un delicat i cruel memorial de desaparicions. Els especialistes en demolicions ho saben bé: la destrucció d’un edifici comença abans de tot per l’interior. És contra les parets mestres que els artificiers col·loquen els explosius que detonaran primer. Després vindrà un moment delicat, entre la deflagració inicial i l’enfonsament, en què l’edifici sembla surar dins l’aire, tot sol, com algunes de les catedrals pintades per Dalí. No sé dins quin moments et trobaves, però et veia molt malament. Quan estava a punt de dir-te que si volies et podia acompanyar a ca teva m’has convençut, amb una certa violència, que t’acompanyàs al bar Americà del carrer de Sant Feliu. I amb una guspira de seducció m’has promès que em contaries una història apassionant que m’interessaria molt. De sobte he pensat en ella. Tot el temps lhavia tinguda tancada dins una gàbia d’oblit perquè m’aterroritzava qualsevol notícia seva. T’he seguit, Jaume, com si acompanyàs un desconegut aperduat que pega per les parets. Et sentia com un d’aquells vells adolescents amargs entre dues edats, entre dues vides, entre dos somnis més o menys morts. Em trob allà on l’escriptura ha de compondre amb allò que sha perdut sense esperança de retorn, sense remissió, del cantó de l’oblit o d’un esborrament sense redempció. Quan hem passat una certa edat l’ànima del nin que fórem i l’ànima dels morts dels quals hem sortit vénen a llançar-nos a embostes les seves riqueses o les seves males sorts. La realitat que vull expressar resideix, ho entenc ara, no en l’aparença d’en Jaume, sinó en el grau de penetració d’aquesta impressió a una fondària on aquesta aparença importava poc, com simbolitzaven aquelles erres mal dites i aquella fixesa dels seus ulls empetitits que eren més importants per a la meva rememoració que qualsevol fotografia d’aquella època juvenil. En la llarga caminada hi havia irisacions impressionistes, reflexos de clarobscur, ombres fondes, calidoscopis de gestos que il·luminaven totes les direccions de la memòria, totes les dimensions d’un passat comú. Uns versos de Yeats em ballaven pel cap: Res no podrà ser complet ni sencer sinó ha estat esqueixat abans. Amb el tassó de Four-Roses que quasi li vessava, arrepenjat a aquella barra de fusta negrosa, en Jaume m’ha amollat amb una impostura de vell actor les paraules que no voldria haver sentit mai: Et recordes de na Núria, la meva germana petita? Com li podia dir que callàs, que estotjàs tots els mots, que no volia saber res d’aquella al·lota que havia estat l’amor, l’amor vertader. Com li podia dir que no em contàs res de res d’aquella al·lota que havia desaparegut de la meva vida sense un gest, sense un mot, sense un comiat. Com li podia tapar la boca perquè callàs per sempre. La va matar un psiquiatre pederasta. Quan has acabat aquesta frase t’has tret una carta rebregada de la butxaca de la juba negra i m’has dit que na Núria l’havia escrita per a mi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!