3 de setembre de 2013
Sense categoria
2 comentaris

excursió

Ell em digué mirant-me als ulls: no hi ha ganivet que pugui entrar tan a fons en el cor humà com un punt i apart col·locat en el moment just.

Ai, Carme, vaig veure que ton pare, el meu Pau, no estava bo quan un dematí, ben xalest, em va dir que volia que anàssim a veure el seu germà Gabriel a can Garlenc, la casa dels meus sogres a Mortimar. El vaig mirar astorada i com si no ho hagués sentit li vaig respondre que voldria que m’acompanyàs al mercat per triar un parell de llampugues ben guapes per fer-les frites amb pebres vermells. Ja saps que la llampuga el tornava beneit i vaig pensar que d’aquesta manera li fugiria la curolla pel germà. Em va mirar amb aquells ullons de bessó dametla que li havien quedat després de l’operació a cor obert i va insistir amb el germà de mala manera. I ja recordes que ton pare quan s’enfadava pareixia un dimoni que treia foc pels queixals. Em vaig haver de posar damunt els retalons. Em vaig aixecar de la taula i li vaig entimar que en Gabriel s’havia mort el trenta-sis a Porto Cristo batallant contra els rojos que venien de Barcelona. I que la casa dels padrins de can Garlenc feia anys que l’havia venuda. El pobret ho va entendre i em va agafar la mà esquerra i va començar a fer-mhi besadetes com un ocellet. 

Calia que aturàs aquell devessall de records de mumare perquè així no partiríem mai i encara ens quedava un bon jornal. Miquel, vaig cridar, vols deixar d’una santa vegada l’ordinador i venir a ajudar-me amb la padrina. Agafa el caminador i acompanya-la fins al cotxe. On és la teva germana? N’Aina fa una hora que xerra pel mòbil a la terrassa. Aina! Aina! Encara vas en pijama? Venga, posa’t un vestit qualsevol que hem de partir tot d’una. Que no vols venir? Res de quedar a fer deures. Ja sé quins són els teus deures! Fes-te una coa de cavall i cap al cotxe s’ha dit. En moments com aquests és quan més necessitaria en Xim. Però el senyor no pot deixar ni el seu gimnàs ni els seus amics. De qualsevol manera, l’entenc. Mumare no és aguantadora quan es posa així. I com que som filla única no em toca més bemolls que menjar-me-la. On és la punyetera bossa de la zebra. Ah! L’havia amagada dins la bugaderia perquè ella no la ves. Segur que em criticarà l’estampat de zebra, però m’és ben igual. Molt bé, Aineta, si avui fas bonda et pujaré la paga d’aquesta setmana. Has tancat bé el grifó? D’acord, anem d’una vegada. I ara, què passa, Miquel? Que has deixat la càmera de fotos? I no et basta la del mòbil? Quan arrib al cotxe mumare encara no s’ha posat el cinturó. No, mumareta no hi ha excusa que hi valgui. T’ho he de cordar perquè si no la policia ens clavarà una multota. Quan ha sentit la paraula policia s’ho ha deixat fer. On és la bossa?, em demana. És aquí. La veus bé? I ara la posaré al maleter. Quin mal gust de bossot amb aquestes retxes blanques i negres com les que pinten als passos dels animals. Sabia que n’amollaria alguna perquè la conec més que si jo l’hagués parida. Els passos zebra per a ella són passos animalencs. En Miquel arriba amb el maletí de la Nikon. Tampoc no et passis de fer fotos i, sobretot, jo no en vull cap ni una. Quan embrag i mir pel retrovisor em tem que ni m’he pintat els morros. Ja m’ho diu na Maria Ignàsia. Has tornat un budellot perquè no tarregles gens… amb aquesta cara de Greis Queli que tens! Si fossis més coqueta et presentaria en Jordi, que darrerament em fa virgueries. Na Maria Ignàsia de vegades fa por. Amb el bombonet d’home que té, perquè n’Andreu és un tros de pa, va cercar na Maria per la cuina amb un amant cada temporadeta. Ara amb aquest Jordi s’ha comprat unes pinces per als mugrons i unes bolles xines a Internet i em conta desbarats que m’escarrufen. Si fossis un poc més llançada li diria a en Jordi que et fes el número de les manilles. Mumare em crida que no corri tant perquè li peguen basques. Ara no em treguis el berenar per damunt perquè ja et conec, herbeta. Miquel, passa-li un poc d’aigua. I ara no veus que no pot obrir la botella? A poc a poquet mumare. Així no t’ofegaràs. Fa temps que no he mirat mumare de primcompte. Li afín les mans que tremolen i em pega un no sé què. Top amb les cametes blanquinoses i magres com filferros. Al Terreno, quan jo era petita i m’agafava de la mà per anar a missa, duia un vestit de mussolina estampat de flors vermelles i amb aquella cintureta de gerricó i aquelles cames magnífiques damunt talons d’agulla, pareixia una reina. El teixit surava al vent. Record que la mussolina em pegava per devers les galtes i em sentia feliç. Mumare, en Miquel no em deixa jugar al trebolí! Cueta, cueta! Miquel si fas enfandar n’Aina no et deixaré fer cap foto. Què dius, que has duit les fotos? On és l’àlbum? No, mumare, l’àlbum és a ca nostra i quan tornarem te’l deixaré veure. No conec res. Segur que anam a Mortimar? Em sembla que no som a Mallorca. Sí, mumare, tot això són hotels i urbanitzacions noves. I això és una autopista. Si em diguessis que som a la península per devers València també m’ho creuria. Quin desastre! I quan arribem a can Garlenc tampoc no reconeixeràs res. No  recordes la darrera vegada que hi vàrem anar amb mon pare? Damunt els pinars de la Cala Enfornals hi ha deu hotels i totes les cases amb jardí, com les dels Rebassa, dels Mascaró, dels Suasi i dels Campaner s’han convertit o bé en hotels o bé en pisos. Idò no sabré on som! Però han deixat l’arena? No sé d’on em va pujar una glopada de plorera i  els ulls m’espirejaren i la carretera em fugí de davant. Vaig estar a punt de posar en marxa el netejaparabrisa. Després de torcar-me amb la mà dreta em pegaren rialles fluixes. Ja arribam, mumare, anirem per l’arena, on ja no hi ha dunes ni assutzenes, fins a la mar. Però no t’has de regirar de la gentada que veuràs. No sé si era pels temps que feia que no havia anat a Mortimar que vaig pensar que amb tanta de construcció i tantes de direccions prohibides no trobava la baixada cap a la cala. Després de menjar-me cinc voltadores la cotxada m’indicà que no m’havia equivocat. Els vaig amollar a tots tres tan a prop de la platja com vaig poder i vaig anar a cercar aparcament. No deixis la bossa, Carmeta, em va dir mumare, sobretot duu la bossa! Quan començàrem a avançar entre les tovalloles i els parasols de vímet pareixíem quatre extraterrestres. En Miquel no s’aturava de fer fotos, n’Aina donava la mà esquerra a la padrina i jo li agafava el braç dret perquè no travelàs entre les hamaques, les tovalloles i el genter. Si no fos que allà enfront veig l’illot del Corb Marí no ho haria conegut. Entre aquell calidoscopi de biquinis i top less i eslips i maillots de tota casta i tones de carn oliada érem com una aparició. Venedors negres d’ulleres i bosses, massagistes tahitianes, una trossejadora de cocos, un de ple de talls de síndria i un de carregat de birres, una perruquera de trunyelletes plena de pasquins i un tatuejador dansaven entre el laberint dels banyistes. I per aquí ton pare i jo festejàvem i no hi havia ni una ànima, mormolava mumare com si resàs. En arribar a l’aigua s’aturà. La vaig ajudar a descordar-se les sabates. N’Aina i jo també ens descalçàrem. Ara ja pots treure l’urna amb les cendres d’en Pau. Vaig obrir la cremallera de la bossa de zebra. L’urna era de color verd ametló. I estava tancada hermèticament. Ara la banyes un poquet, a en Pau només li agradava banyar-se la panxa. Mumare, tothom ens mira, m’amolla n’Aina. No facis pus fotos, Miquel! Peg una volta amb l’urna dins l’aigua de mar. Feina feta. Ara ja podem tornar. Estic segura que en Pau ha passat un guster, amolla mumare tota satisfeta. Anem a ca nostra que això és can Bum!
  1. “Ell em digué mirant-me als ulls: no hi ha ganivet que pugui entrar tan a fons en el cor humà com un punt i apart col·locat en el moment just.”

    Penso que és una frase que pot dir molt o bé pot no dir res. I potser  pot dir molt si qui la medita és un infant en ple joc.  I potser pot no dir res, o gairebé res, si qui intenta meditar-la es cansa perquè s’estavella en uns extrems (fets) que no són res més que superfícies.

    Un punt i a part és com un ganivet? I per altra banda, qui diu que el cor humà té un fons abastable? I, un punt i a part, què coi confisca o que coi dilueix, si el ganivet posem que es diu AMOR i el cor li demana passió (estimació)? …

    Qui va escriure la frase estava empatxat de massa seguretat? 

    Onze de setembre.
    INDEPENDÈNCIA!  

       

       

     

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!