19 d'agost de 2013
Sense categoria
1 comentari
De rebaixes
Estimar algú és moltes de coses. És ser devorador, humil, cruel, caníbal, apassionat, és perdonar. És també ser curiós, és voler saber: fins a l’obsessió, fins a l’exactesa, fins a la gelosia.
Quan vaig veure el nom de na Miquela Veny a la pantalla del telèfon vaig tenir una girada de ventre. A la fi em deia alguna cosa aquella amiga de la infantesa de Salern. Li havia telefonat un parell de vegades per animar-la perquè vengués a Palma per les rebaixes i sempre l’havia trobada amb mal d’esquena i vòmits i nàusees. Ai, Beleta, reina meva, això d’estar embarassada de vuit mesos és un sacrifici. Ho vaig fer per donar gust a n’Andreu i et puc assegurar que me n’he penedit des del principi. Però ja nedam. I ell volia ser pare part damunt totes les coses. Ho vaig fer per ell: estim n’Andreu, l’estim com no estimaré més que una vegada en la vida!
Què et penses, Beleta, que no m’agradaria fer voltes amb tu per tot Ciutat com quan érem jovençanes i no deixàvem res per verd? Però tenc les cames inflades i un bombo que pareix que m’he enviat tres bolles del Món talment aquella dona d’un anunci de la televisió que quan té gana s’engoleix un acordió. No, no passis pena. No, no és bessonada. És un pardal que no s’atura de moure’s, de pegar coces i de dir amb tota casta de cucaveles que vol sortir a conèixer llocs més entretengudets que aquesta panxa fosca i entelada. Vaig fer córrer el “desbloquejar” de l’iPhone i la veu punxeguda, càlida i nerviosa de na Miquela em va entrar pel cuc de l’orella. Bel, reina, t’he de donar una bona notícia. Dilluns que ve és el nostre quart aniversari de noces i n’Andreu em demanà el que em feia ganes de fer. I li vaig dir que em moria de delit d’anar de rebaixes per Palma amb na Beleta i dinar amb ell al restaurant Portitxol, que és allà on se’m va declarar. Com ho tens? Aquella proposició inesperada em va fer una il·lusió de no dir i li vaig respondre que comptàs amb mi. Demanaria un dia lliure a la feina i l’acompanyaria per les millors botigues de premamà, les d’infants i les de complements, que ella adorava. Feia quasi mig any que no ens havíem vist i aquella venguda era com una festa. No sé per què quan ens trobàrem al cafè Líric, vaig endevinar una ombra de tristesa que sobrevolava aquells ulls grans i expressius de color xampany de na Miquela que sempre semblava que treien estrelletes. Quan la vaig fitar de primcompte les estrelletes havien desaparegut per complet. N’Andreu el vaig veure com a cansat i nerviós. Després de prendre el cafè va partir de quatres perquè havia de fer un fotimer de feines, totes urgents. Amb bones començàrem a visitar tendes. Na Bel es queixava per tot: per la calor, per les teles, per les talles, pels colors. No trobava res que li fes el pes i tenia una vessa terrible per emprovar-se modelets. A una botiga d’infants va veure tot de conjunts divertits de nins d’uè de colors ben estridents, fosfis, que l’entusiasmaren. I on va tornar com a boja va ser a un joier que tenia una bijuteria de les mil i una nits. Es va comprar un collar d’ambre perquè li dugués sort. Jo li vaig dir que aquella resina antiga tenia el mateix color dels seus ulls i això la va convèncer. També va trobar unes arracades amb vidres swarovski de colors i un poc punquioses que va decidir que regalaria a la seva germana petita, n’Antònia. Ara té denou anys i mumare em diu que no para mai per ca nostra. Fa de cambrera a una discoteca de la platja i du la vida girada. Dorm de dia i viu de nit. Te’n recordes quan a nosaltres no ens deixaven sortir al vespre? A les onze com a tard els dissabtes i a les dotze per les revetles! Just ara. La vaig fer anar als grans magatzems i a les tendetes de no res, la vaig espotonar de mala manera. I només a la darrera botiga es va comprar un vestit blanc de randa fins als peus que li donava l’aire d’una verge o d’una venus prehistòrica. Després ens asseguérem a la terrassa del bar Cristal i demanàrem dos camparis, que era l’aperitiu que sempre preníem de jovenetes per lligar. Quan ja havíem fet una bona xafardejada de les amigues i conegudes de Salern i ella m’havia posat al dia de totes les novetats, quan ja havíem rigut com a orades amb els meus fracassos per trobar l’home de la meva vida, na Miquela va quedar seriosa i pensativa. T’he de dir una cosa que no he contat a ningú. El to d’aquelles paraules em va escarrufar. N’Andreu m’engana. N’Andreu ja fa temps que m’engana. Sense n’Andreu, no som res! La vaig intentar convèncer que les embarassades solen tenir idees d’abandonament i de solitud que són la conseqüència del seu mateix estat. No, no et pensis que som una embarassada poma. Poma no ho he estat mai, amb embaràs o sense. I a ell el conec com si l’hagués parit. Fins i tot et podria dir el dia que em va posar les primeres banyes. Tenc el nas massa fi. Saps que estimes a qualcú amb deliri quan el perds. T’assegur que m’hauria agradat ser més esburbada i no témer-me de res. Sé el dimoni on es colga i sé que n’Andreu es colga amb qualque dimònia, que avui sabré qui és. Com, avui?, li vaig demanar ben intrigada. Sí, Bel, reina, el dinar al restaurant Portitxol no tendrà res de romanticisme ni de celebració. Pots estar segura que li trauré tot fil per randa abans del postre. Ho hauria pogut fer aquestes setmanes passades a Salern, però m’he aguantat perquè volia triar un escenari que s’avingués amb la feta. I quan deia això els ulls de na Miquela es posaren a brillar amb la gelor d’un tall de gilet i un calfred em va travessar l’espinada com un llamp. Ja et telefonaré! Just llavors va arribar n’Andreu amb un somriure ben aliè a tota la nostra conversa. Heu comprat moltes de meravelles, ninetes? Na Miquela li donà les bosses i jo vaig mormolar que així mateix havíem trobat un parell de xambes. Crec que feia molta d’estona que un comiat no em deixava aquell regust amarg de les coses que no tenen remei. No vaig dinar. Em vaig preparar una ensalada de pollastre i només vaig espipellar quatre forquetades. Tenia el telèfon al costat i el mirava com si fos un animal desconegut que em podia pegar una mossegada en qualsevol moment. Passaren unes hores i vaig interpretat aquell silenci com una benaurança. Tot devia ser un malentès produït per les tensions de l’embaràs. Imaginacions i deliris de na Miquela, que sempre havia estat una al·lota fantasiosa que contava les rondalles més entretingudes que havia sentit. El ringgg, ringgg i el nom de na Miquela em deixaren tan tibada que no m’atrevia a desbloquejar l’aparell. Vaig amollar un digau com un sospir. I vaig posar l’altaveu perquè no sentia res. Les paraules de na Miquela tallaven. Quan n’Andreu li havia regalat una barbada de brillantons ella li havia demanat el seu telèfon com a regal. Ell no l’hi volia donar. Però a la fi davant la insistència histèrica li havia entregat. Ella ha mirat només la darrera telefonada. I allà hi havia el nom de la fulana. Un nom que es repetia matí, migdia i vespre en les telefonades, en els missatges, en els whats up. Les coses que es deien eren tan crues i comprometedores que m’ha hagut de confessar que des de feia un any era l’amant de la meva germana Antònia. Ja t’ho havia dit, Beleta, reina, fa un any que ho sabia. Per això m’havia fet el bombo, per poder boixar tranquil amb la menuda. Em sent tan tota sola i desgraciada! Tenc la impressió de tenir fred fins el fons del meu cor. Gràcies, Bel, pensa que sempre has estat la meva amiga coral. Una besada. I quasi sense deixar-me dir res va penjar. Aquest matí a primera hora na Maria Ignàsia, una companya de l’escola de Salern, m’ha donat la notícia terrible. Ahir vespre trobaren na Miquela que s’havia clavat un ganivet de matances a la panxa, i no varen poder fer res per salvar-la ni a ella ni a l’infant. M’ha afegit que havia destrossat un vestit blanc de randa que duia fins als peus.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Sí, però preciso més:
És ser devorador per AMOR, humil per AMOR, cruel per AMOR, caníbal per AMOR, apassionat per AMOR , perdonar per AMOR. Curiós per AMOR,
voler saber per AMOR: fins a l’obsessió de l’AMOR, fins a l’exactesa de l’AMOR, fins a la gelosia de l’AMOR.Estimar de debò algú, o alguna cosa, és no quedar mai en paus. MAI!…
I, encara, dic més: quan acollim l’AMOR de debò, ningú no rebaixa ni ningú se sent rebaixat; perquè qui éstima de debò ÉS i qui se sent estimat ÉS també.
Però estimar de debò és deixar-ho passar tot per bo? NO!, de cap manera.
I, estimar de debò, és quedar tranquils? NO!, de cap manera.
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!