16 d'agost de 2013
Sense categoria
2 comentaris
Flòbies dels records
La venjança més gran que es pot prendre sobre les persones que ens odien és ser feliç. Em digueres aquestes paraules i vaig pensar que eres una dona que ha sofert les incúries de la vida amb una serenitat radiant.
Vivim en una societat a la vora de l’anestèsia. Per què m’has demanat que pintàs l’hetaira mística? He escapat fins al parc per sentir les ombres mòbils d’aquells arbres antics, quasi centenaris. Hi insistiré amb dibuixos a llapis i aquarel·les. Una cadira de repòs al racó més estibat de mates i també al més amagat, al més recollit. Et veia com una dona retallada a l’ampit de la finestra amb els ulls mig tancats. Miraves cap a la mar i eres la imatge perfecta del silenci i la contemplació. Però desitjava que parlassis amb aquella veu tan singular, un poc esqueixada, un poc seca. Sabia que et trobaves dins aquesta claror del dol que fa les coses més lleugeres, més llunyanes i més intangibles.
Per això no volia forçar els teus mots. Enyorava els colors de la teva dicció, el timbre: una forma de difuminar la història. Anaves cap a l’obscur i el desconegut mitjançant alguna cosa que encara era més obscura i desconeguda. Només em quedaven les bastides dels esdeveniments que havies relatat com una síntesi frustrant que no recollia cap ni un dels estremiments lleugers que t’envaïren al principi, ni dels tremolors de les parpelles quan començares la contarella, ni la ranera subterrània que contaminava els mots i els feia emergir d’un substrat tan fosc com l’humus de la vida. Herodes Antipas es divorcia de la seva dona i contrau matrimoni amb Herodies, la dona del seu germà Herodes Filipo, amb el qual va tenir una filla: Salomé. Joan Baptista denuncia aquella unió pecaminosa i desperta l’odi d’Herodies. Rancuniosa i venjativa, profanarà l’èxtasi i la bellesa amb l’exigència d’un preu, i obligarà Salomé a demanar al seu padrastre, Herodes Antipas, el cap del profeta en pagament per la seva dansa. Sé que oblidaràs. Et vull fer parlar perquè oblidis. Sé que podràs oblidar el fet, l’absència i el record de l’absència. Oblidaràs fins i tot qui ets. Sé que és possible i per això t’he empès que em contassis els detalls exactes de la feta: com veies els vestits de Salomé, la lluentor dels ulls d’Herodies, la cara de mè d’Herodes Antipas, la veu bondadosa i profètica del Baptista. No els fets. Els detalls dels fets, els que no han transcendit i que tu atresores com a retalls de bellesa gràcies a una saviesa fonda que transcendeix el temps i el lloc. Entre dos pins un pany de paret del casal tot blanc. Ajagut a una chaise-longue el pintor intenta esborrar totes les imatges de la narració per deixar només el suc de les paraules que ella ha creat. Insidioses invocacions a la violació i al sacrilegi, a la tortura i a l’assassinat l’encalcen. Un pit-roig s’atura damunt una branca i mira el pintor mig condormit: pel cap li passen imatges de Giotto, Botticelli, Cranach, Caravaggio, Rubens, Berruguete, Moreau, Picasso. Quins són els trets d’aquella filla d’Herodies que té un poder letal tan immens? El sol davalla molt lentament cap a l’abís. Tot el parc és festa. Una mèl·lera canta damunt un cedre. El pintor no pot obrir els ulls. Qualsevol diria que ella descansa d’una fatiga immemorial. Li costa molt pronunciar els mots que necessit per pintar, els noms s’entrebanquen entre la fragilitat de les cordes vocals tocades pel dolor. Mentre la princesa balla al pati encès del palau ella conta que hi ha una dida molt vella que pela una poma a prop d’un infant. Un sanglot fondo i convuls a la seva gargamella malda per enfonsar el relat. Però li dic que no s’aturi, que amolli la paraula que li ve per estrangera que sia. Ella em respon que encara no sap dir-la, que encara no ha pogut reconèixer-la. Després canvia cop en sec i mormola que veu una nina que bressola un canet damunt els genolls. I la música de la dansa eixorda al fons de les imatges que ella dibuixa amb un suprem esforç. Ella passa la mà dreta pel desordre ros de la cabellera escambuixada. Intent caçar cadascuna de les lentituds dels gests. Això passava fa molts d’anys, en un temps antic. Vull que quedi endolcida per aquelles atmosferes estètiques i sensuals que poden ser un consol necessari, un bàlsam preciós. Totes les lletres que et dic van recobertes de pa d’or. És un somieig animat per moviments imperceptibles, la fregadissa d’unes sedes, l’aire fresc de les portes obertes, la resplendor enlluernadora de la llum en unes rajoles, la presència humil dels objectes que ens envolten. Em demanes, un altre cop, que et conti com pint. Et dic que ja ho saps. Hi insisteixes, hi insisteixes amb els gests d’un altre dolor a punt d’aparèixer. No començ mai un quadre amb una idea preconcebuda. Agaf un color, faig una taca, molt lleugera, damunt la tela verge. No importa què. Esper que la taca s’assequi. La mir molta d’estona. L’endemà hi afegesc una taca nova. Tot és abstracte. Quan passen un parell de dies i nits neix una imatge. Em dic a mi mateix que això s’assembla a una persona, a un cos, a algú que corr, a un ca que fuig, a un nigul… Lentament pas de l’abstracció a la figuració. A poc a poc la idea es fa precisa. Reconec les coses. El quadre es fa així. Naturalment, sense esquemes ni esborranys. No hi ha més que l’espera. Vaig a l’aventura. La imatge neix del color. Ella plora. No es pot dir si té els ulls entreoberts o tancats. Amolla: si et demanàs que em matassis, ho acceptaries? Tot m’ha retornat. Tots els fets d’aquell horabaixa quan vaig arribar correntsos després de la notícia. Rapinyaves la pissarra de l’habitació del teu fill amb les ungles de la mà esquerra i el renou era escarrufador. Xisclaves com una orada. Ja et vaig sentir des del passadís. Corria cap a la teva desesperació com si el món es calàs foc. Quan em veieres continuares belant un poc més fort. Les rapinyades eren tan intenses que se m’arreveixinaren els pèls de l’espinada. Et vaig pegar una galtada amb tota l’ànima. T’aturares de cop. A poc a poc baixava al fons del pou dels teus ulls d’un verd clar i trobava entre totes les calcificacions de l’esperit unes gotes d’aigua viva. Ploraves entre mudeses. Tenies els llavis estrets per rosegar el dolor. Aquell silenci secret que amagava un silenci cridaner, esparverant. La duresa mineral de la teva expressió em feia mal. Acaronaves ràbia. Allò que li passava posseïa la certesa del zero. Les grans desgràcies, les desgràcies de les quals tots s’allunyen, tenen de la veritat el caràcter irreparable i incontestat. No hi havia res per aprendre, ella ho sabia tot. He deixat el parc amb la plagueta plena d’aquarel·les fetes amb llàgrimes i saliva. He anat caminant, tira tira, fins a l’Aigua Morta. Està molt a prop dels Armaris, aquelles grans faixes disposades de forma paral·lela i originades a partir de forts moviments orogènics de plegament: aquesta aparença de grans armaris encastats a la paret sempre m’ha sorprès, com si la terra em mostràs l’entranya. L’horitzó era gris i la marina estava tenyida pels darrers daurats. Aquella roca planera, l’Aigua Morta, situada en la mateixa línia de la costa on, en un horabaixa de bonança com avui, l’aigua queda estancada, em produïa calma i ganes de pensar. He mirat els Vermells, una zona dominada per les terres vermelles de la pedra esmoladora, i m’he girat cap a la mar. La veu fa bategar la imatge, la renta, la banya, la fa respirar. La veu mira, hi veu. Vol oblidar sense poder. Esdevé. Sense aturall, esdevé. Ella xisclava. Ella callava. Ella xiuxiuejava: Tot quant m’ha passat és que el meu fill únic ha mort a vint anys. I ha afegit com amb un darrer alè: l’any passat, accidentalment. Un brisa lleu creava onetes menudeues que s’estavellaven amb suavitat al meus peus. L’hora era reposada, tranquil·litzadora, fosca. El vol ras d’un corb marí m’ha deixat embambat una bona estona. Vivim en una societat a la vora de l’anestèsia.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Feliç de llegir-te, Biel. Una besada, Mariona (d’Empúries).