FEVER
“Més tard, quan pensava de bell nou en les hores nervioses d’aquella nit de tempesta, em vaig témer que Ester i jo havíem fet l’amor en el mateix moment, però de cap manera plegats. Crec que va ser aquell cap de setmana que passàrem al casetó de l’Olivarera quan vaig agafar consciència de les coses que ens separaven de cada vegada més.
Per mor d’aquest fragment del text que m’havia enviat Andreu Colomer, guionista seixantí, ex-home de Sara Roca, una actriu amiga de la meva amiga coral Aina que va ser qui me’l va presentar, vaig decidir telefonar-li per confirmar que acceptava la seva proposició. Tot semblava molt senzill i molt productiu per a mi que des que m’havien tret de redactora del programa juvenil “Corcs virguers” d’IB3 Ràdio em trobava més penjada que un surfista un dia de mar plana. Si som tan beneita que em puc enamorar d’una definició trobada a l’atzar en qualsevol diccionari allò que Andreu m’oferia era un somni: Passar tres setmanes a la seva casa de Deià per fer feina plegats en un guió de títol sensacional L’espina al cor, que em treuria de tota la misèria on vivia sense atur i amb un lloguer de tres-cents euros mensuals per aquell apartamentó de Sometimes.
Quan vaig arribar a aquell escenari de marges d’oliveres entre el Teix i la mar em semblava que entrava per la porta gran del paradís. Coneixia el poble de Deià molt de passada a través d’un reportatge a la casa de Robert Graves, Ca n’Alluny, i el que més m’havia fet gola era el cementeri que em feia pensar en aquel Cimetière marin de Paul Valery que m’havia après de memòria. Andreu em mostrà la sinopsi i em va semblar apassionat. La relació entre els tres personatges principals era tot un repte. Jan, un cubà sense papers implicat en un assumpte de narcotràficx, Malek, un senegalès, treballador clandestí que es mata de feina per poder pagar l’operació urgent de la seva mare i Ester, una coperant de “Mans Unides” que intenta ajudar-los i acaba de sortir d’un greu naufragi sentimental. Andreu em deia: La realitat bruta és massa vasta, contradictòria, de vegades insignificant. Cal organitzar-la, fer-la coherent, que la puguis agafar sense acostar-t’hi gaire sense aproximacions simbòliques, acadèmiques o teòriques que ho fan tot malbé. La sèria ha de ser la vida en si mateixa i alhora una ficció amb revolts dramàtics, aspectes tràgics, tendreses sordes i emocions fortes. Vull interrogar la realitat en tota la seva fondària, en tota la seva complexitat. Demostrar que la política ens influeix semspre seguit. Ja veus que els personatges pertanyen a mitjans i ètnies diferents quer cohabiten en un espai estret. Vull explorar aquest món per convidar als espectadors a reflexionar evitant a les totes els estereotips i els clixés. Per això entre el teu punt de vista de joveneta i el meu de vell xaruc podem fer un bon tàndem. I reia com un nin petit.
Em posàrem a fer feina com dos esperitats. Ens aixecàvem a la sortida del sol i ens menjàvem les hores sense tèmer-nos-en. Menjàvem verdures i carn torrada. A l’hora de dinar estava prohibit parlar de feina. Ell em contava la separació amb Sara, la seva dona dels darrers cinc anys, de la qual veia que estava molt tocat. Havia seguit la seva darrera sèrie, Els murmuris del vent, en què ella feia de protagonista i li vaig dir que m’havia entusiamat. És una gran actriu, però la vida de cada dia amb ella no és aguantadora. Quin abisme hi ha entre el plató i la quotidianitat. Crec que em vaig enamorar d’una ficció i ho he pagat molt car. Quan n’Andreu em contà això ja havien passat cinc dies i nits i jo sabia que m’estava enamorant com una boja d’aquell home extraordinari. Calia que anàs alerta perquè coneixia aquelll mecanisme meu de caure de quatre grapes, entregada, amb els homes que admirava. Ja m’havia passat amb un professor de francès i amb un director d’informatius i m’havia pegat unes hòsties de cal déu. Per això mentre passava el temps volia immunitzar-me malgrat que em temia que mentre més avançava el guió a través de molts de detalls inconscients anava caient dins les seves xarxes d’una seducció tranquil·la.
Sara i Roger arribaren un diumenge migdia sense avisar: com una bomba que cau del cel en un país sense guerra. Vaig veure la intensitat de la feta en la cara blanca com referit d’Andreu i en el tremolor que li pegà a les mans quan aquella dona rossa i desimbolta i aquell jove de cabells enrixolats i aspecte atlètic invadiren l’estudi en el precís moment en què treballàvem una escena d’amor entre Ester i Jan. M’impressionà la forma de parlar i de moure’s de Sara que no tenia res a veure amb el paper que li havia vist a la tevé. Ara em semblava extremadament vulgar, malgrat que posseïa un bellesa plena d’exuberàncies, i amb aires de madona de posessió que vol les coses ben arranjades. Ens presentà Roger com si fos el seu xotet de cordeta i ens va dir que podíem seguit fent feina perquè coneixia bé la casa i sabia on s’havia d’instalar. Assegurà que ells no molestarien gens perquè hi havia espai per a tots. Em va semblar des del primer moment estúpida i imperativa dues coses que no puc suportar enlloc. Andreu havia quedat anorreat. Em va intentar justificar aquella invasió sorpresa en la divisió de bens que havien decidit quan es divorciaren: aquella casa era l’única cosa que tenien a mitges però no es podia imaginar aquella invasió escandalosa sense ni una telefonada d’advertència.
Vivíem plegats però no ens relacionàvem. Sara s’havia proposat que els trobassim boixant o aficant-se mà en els llocs més diversos: en el garatge, en la cuina, en la sala de la tevé, en el jardí, en el menjador o en un marge. Segurament no els devia agradar fer-ho en el llit. La seva presència va fer que Andreu i jo acceleràssim la feina i, sobretot, l’idil·li de tal manera que als tres dies de ser ells a la casa ja havíem acabat cinc capítols de la sèrie i ens havíem colgat dues vegades. Era conscient de massa coses. Cada casualitat es convertia en un vincle. Sentia cada paraula, cada lletra, cada contacte. Vivia en un estat d’incandescència continu. Escoltava i deia coses que no havia imaginat mai. Hi havia una eufòria dins l’aire que em semblava natural, i ara sé que no ho era. Les hores, els minuts deixaven de numerar-se. Vivia dins una gatera d’aquelles lentes que sembla que no s’acabaran mai.
Potser aquell capaltard vaig anar cap al mirador sobre la Cala per escriure alguna de les darreres impressions fortes d’aquella sismografia interior que em sacsejava. M’agradava mirar el sol quan s’amagava dins la mar amb aquella senzillesa de les coses més belles. I entremig d’aquella claror d’ambre i carbó els vaig veure: Sara i Andreu es nuaven davall una olivera. Vaig fugir corrents cap a la casa. Aquell vespre, a Palma, vaig saber que ja era una dona adulta.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Què és una renovació constant dels sentiments? Potser una obstinació pel bé i pel mal?
I quan dius que la bondat i la fraternitat triomfen en els sentiments (crec que quan escrius sentiments et refereixes als sentiments humans i per humans limitats) vols dir que no es cansen de lluitar contra el mal que també acostuma a prevaler en aquest camp de batalla que és el cor humà?
Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
I si parles de sentiments humans, parles, sobretot, d’aquella lluita on t’hi canses, però que no et canses mai (que mai no llences la tovallola)?