Pas el temps preveient, programant, calculant. Tot de coses necessàries. Però aquesta necessitat és també una alienació, un esclavatge. Si no entr en el temps més que amb la preocupació del futur i del càlcul, suprimesc l’instant present, la qual cosa té per conseqüència un enfadiment de la vida. Només l’esqueix sec que produeix l’instant present, la cremor, permet atènyer la intensitat real del fet de viure.
Hauria d’intentar fixar en una certa mesura el record de les impressions fugitives, de tot allò que va i ve, que veig, sent i observ. Captar i retenir un poc de vida, això és el que vull dir. Si pogués arribar a concentrar-me una estona cada dia! Tenc hores en què em regir quan veig la magror dels meus pensaments, dels costums detestables de feina que practic, la lleugeresa frívola, la ganduleria del meu esperit, la meva impotència perpètua de posar en un punt l’atenció, de veure les coses de cara, l’esterilitat per inventar, en poques paraules, la incapacitat de produir alguna cosa bona o bella. Potser després d’aquestes reflexions amarades de mala consciència arriba un bon moment per rememorar algunes de les fetes que m’han impressionat aquests darrers temps, quan es mesclen les altes temperatures estivals, el mal govern d’aquest PP maleït que sofrim que retalla sense racionalitzar tot quant toca, la usura dels propietaris que no netegen els seus boscs i el detonador d’un home que no hi era tot i va encendre un foc explosiu a Andratx, una catàstrofe mediambiental amb forma de desertització cendrosa: la imatge més terrible d’una societat illenca a la deriva.
[Imatge Jean Marie del Moral]
Era a un sopar d’aquests que l’estiu mallorquí afavoreix a Sa Bogora, el llogarró del metge traumatòleg Ramon Penyafort. L’emparrat d’aquell pati gegantí format per tres cases antigues que el dibuixaven, exhalava frescor. I el noguer immens del centre em feia pensar que l’home que fa quasi un segle el va sembrar volia que la verdor de les fulles sensuals i dels fruits amargants substituïssin el tòpic del lledoner de la clastra. Hi havia molta de gent asseguda a taules rodones i il·luminada per centenars d’animetes i espelmes situades en els llocs més diversos, i alguns focus indirectes deixaven al descobert la noblesa de les pedres i el fang dels murs de formes tan irregulars com estètiques. Només una insistència maligna de la dona d’en Ramon, na Bel Sitjar, va rompre el deixant que tenc a fugir de la vida social, especialment quan els convidats havien de ser un garbuix de gent triada per ella amb una tendència cap a aquell caos sense sentit que la feia combinar els banquers més avorrits de Palma amb alguns artistes emergents que cercaven un mecenes, una cantant de moda que havia d’animar les copes amb alguna actuació falsament improvisada, la representació esnob d’anglesos o alemanys dels encontorns de Salern que pudien com a parvenus, i tot un cor de paràsits que feien de llepaculs dels amfitrions amb l’única intenció de sortir a la crònica de societat d’algun diari local. Estic segura que t’ho passaràs bé. He convidat una persona de la qual no et donaré cap informació, però que sé que et pot remoure aigües ben estancades de la teva vida passada. Na Bel no tenia facilitat per a les metàfores de cap casta i aquella al·lusió a les aigües estancades em va semblar un esquer inquietant i ple de misteris insondables. Per un cantó no volia que es pensàs que em deixava caure en el parany que em preparava i, per l’altre, m’hauria agradat ofegar amb les dues mans aquell coll llarg envoltat d’unes ganyes de diamantons fins que fes el qüec. M’atreia i em repel·lia amb la mateixa intensitat haver d’anar-hi. Em vaig fer el desmenjat amb talent i li vaig contestar que m’ho pensaria perquè estava acabant de redactar un paper que em demanava una concisió i una exactesa tan grans que aquells sopars fins a la mala hora de la matinada no m’ajudaven gens a aconseguir. No et penediràs d’haver vengut. Perquè si l’element humà que crec que et pot fer reviscolar la memòria no bastàs, et puc assegurar que hi haurà un objecte que no has vist mai a ca nostra i que pot despertar tota aquesta atenció que reserves per a les exquisideses rares. Na Bel jugava fort i negar-me en rodó a anar-hi em semblava de mala educació. Però per altra banda, davant aquella insistència tota plena de temptacions, si no hi anava podia participar d’una de les estratègies que ella em preparava, com una aranya que teixeix la tela sabent que encara que la mosca no hi caigui a la primera volada, la curiositat d’una mel intuïda la farà entrar dins les xarxes traïdores en qualsevol moment. Crec que vaig dir que m’ho pensaria, perquè trobava que havia preparat massa lloves per forçar-me, i això, com ella sabia molt bé, em desagradava profundament. Però aquella vegada na Bel jugava fort. No em pots dir que no. Si tu no venguessis al sopar, et puc jurar per la meva salut que el suspendria. Allò va ser un cop baix. I em va estranyar perquè na Bel no havia estat mai una jugadora destralera d’aquelles que fan servir la violència per engalipar-te. No caldrà que suspenguis res ni et donis per malalta ni per mentidera, que els teus convidats ja han vist aquest embruniment tan saludable que passeges i aquesta energia tan eufòrica que desprens per tot el cos. No hi ha prou pólvores d’arròs per fer-te tornar una malalta creïble. Serà millor que hi véngui. No sé com podria contar la impressió que em va produir l’encontre amb na Joana Sales, aquella companya meva de l’institut que jo recordava lletjona i poc atractiva, per més amable que la fes aquella intel·ligència colgada davall setze capes de modèstia. Més de vint-i-cinc anys de matrimoni amb un joier internacionalment reconegut i els mesos que feia que n’enviudà l’havien convertida en la dona madura abillada de bellesa serena que ara es mostrava davant els meus ulls astorats. Na Bel contemplava l’escena amb aquella contenció senyorívola que dóna haver aconseguit que les dues mosques hagin caigut al lloc exacte de la teranyina que havia filat. Na Joana Sales em presentava la seva filla, Montserrat Rodés, bella i trencadora fins allà on ja no hi ha patrons. I aquí va arribar la meva darrera sorpresa absoluta. El seu promès era el fill major d’en Tòfol Servera, en Jaumet, lleig i pobre perquè son pare, un constructor afamat, ho havia perdut tot amb la crisi. Un dissortat, a dir ver, en els negocis i en l’amor. A la ruïna econòmica afegia que havia deixat passar na Joana quan estaven a punt de casar-se. Tot perquè la trobava poc agraciada i no li aportava el que es pensava trobar de la mà de la filla d’hoteler amb qui finalment es casà. Les estrelles començaven a perdre lluentor quan na Bel em posà una copa de xampany a la mà i m’agafà l’altre braç per arrossegar-me suaument cap a la casa. Et vull mostrar el motiu del tapís que acab de comprar. Hi ha tot això que has vist anit. I quan arribàrem a la sala entapissada de domàs vermell va encendre l’aranya de mil i un llums i vaig poder veure una imatge que no oblidaré mai. T’agrada el títol?, va dir aixecant la copa com si fes un brindis secret: Retrat d’una dama embellida pel temps.
