Típic escrit de l’exhibicionista Mesquida, en què es limita a afusellar escrits d’altri, fins i tot donant com a certa l’absurda identificació d’un inexistent carrer de l’Om, sense tenir en compte que Rosselló-Pòrcel no va escriure “carrer de l’Om”, sinó “carrer dels Olms” en l’original d'”Auca”.
2 d'agost de 2013
Sense categoria
1 comentari
DEMÀ CENT ANYS DEL NAIXAMENT DE BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL
G—RETRAT DELS AMICS. A Barcelona viu a la Residència d’Estudiants, hereva de l’esperit de la Institución Libre de Enseñanza, situada al carrer d’Urgell en el recinte de la Universitat Industrial. El director, el poeta mallorquí Miquel Ferrà, es convertirà en un amic que li donarà la responsabilitat de les publicacions de la institució en les quals publicaran Joan Vinyoli, Joan Teixidor i Marià Manent. Allà troba una vida universitària rica perquè hi ha estudiants i professor de lloc molts diversos i, fins i tot estrangers de la talla de Georges Gaillard, Pierre Villar i Oliver Brachfeld. El seu comapny d’habitació era el mallorquí Gabriel Fuster Mayans, Gafim, que deia: Rosselló fou el millor millor amic i l’home que havia de dirigir les meves lectures i orientar les meves aficions i el meu pensament. En recorda els malnoms —sa Figa o es Figó—perquè tenia el nas un poc arromangat i una cara plena de granissons. Una vegada a la cambra que compartíem va pegar foc a una Vanguardia i es va excitar moltíssim amb la flamarada i la fumerada que armà. Quan vaig entrar em vaig posar a apagar el foc mentre en Tomeu reia i pegava bots. Parlàrem d’això. En Tomeu, molt preocupat i després de passar revista a la sèrie de petits incendis que havia provocat quasi inconscientment, va arribar a la conclusió que era piròman.
A la facultat de Filosofia i Lletres i Pedagogia es fa amic de Salvador Espriu i d’Amàlia Tineo. Espriu el descriu com de constitució fràgil, nerviós per herència materna, de boca grossa i amb facilitat riallera, el crani gran, d’estatura mitjana, rossenc i d’ulls blavosos. I portava ulleres que ajudaven al seu tipus intel·lectual. Un dels seus professor va ser el savi mallorquí Joan Mascaró i Fornés que el dibuixa com un jove magre i no molt alt i d’una delicada complexió física. Portava ulleres discoïdals i la seva mirada era viva i penetrant i el seu somriure bondadós tenia, a la vegada, un tast d’ironia amarga. Parlava en català correcte però amb l’accent i la dolçor dels fills de Mallorca.
H—VIDA BARCELONINA. Tomeu ha entrat en la vida adulta: decideix que usarà exclusivament el català. Les seves lectures esperonades per una curiositat extraordinària fan que conegui les fites més significatives de la literatura europea i els corrents més avançats de la poesia contemporània. És un estudiant d’un altíssima excel·lència. Té com a professors mestres tan bons com Carles Riba i Joan Coromines. Riba escriví: “La primera escomesa, gairebé de trascantó, gairebé xoc, als claustres de la universitat; i llavors, l’estar cara a cara més tens i més serè que jo hagi mai conegut. Pocs homes he conegut, en efecte, amb una idea tan neta i tan vigilant del que aspiressin a fer i del que per això haguessin de renunciar”. La seva ideologia és republicana, d’esquerres i catalanista i liberal amb simpaties de l’experiència soviètica. Està compromès amb el moviment estudiantil que en aquells moment de la dictadura de Primo de Rivera era un focus d’oposició important. L’arribada de la Segona República la viu des de la Rambla de Barcelona, devora la Porta de la Pau escriu a Gafim: “Quin entusiasme! És gros. D’aquí se senten els crits. La Rambla, la Rambla!” Hi ha alegria i esperança de que les coses canviïn ca a bé després dels anys desastrosos. Dins l’atmosfera de la Segona República que representa una racionalització de la vida social amb el triomf de la raó comença l’època més fonamental i creativa de la vida d’en Tomeu. Si els anys de la infantesa són els anys decisius per marcar el seu mode de constitució sensible ara viu els anys d’aprenentatge més intensos amb una magnífic desenvolupament intel·lectual, conjuga els estudis amb l’escriptura poètica, la traducció amb els assatjos i la lluita incessant i en tots els fronts del pensament a favor de les seves idees socialistes.
I—ASSUMPCIÓ DEL CATALÀ COM A LLENGUA LITERÀRIA. En Tomeu a finals de l’any 1931 publica el poema “Medallons” a l’Almanac de les Lletres. Ja no treurà pus mai més poemes en castellà com els costumistes i un poc anacrònics que havien sortit a Luz i vida. Miquel Dolc ha apuntat que el canvi de la poesia escrita entre 1925-1930 i els poemes publicats a partir de l’any 31 mereix el qualificatiu de miracle. Ha tancat definitivament una etapa. És un escriptor en llengua catalana. El gener de 1932 apareix a La Nostra Terra, la revista de l’Escola Mallorquina, el primer poema que considera definitiu: “Poques paraules surten de les boques en calma”. El títol és tot un manifest i serà el primer poema del llibre Nou poemes que apareixerà l’any 1933 a Barcelona. El poeta i crític Sebastià Perelló crec que ha donat una visió d’aquest llibre d’una singularitat plena de suggerències amb una lucidesa sensacional. Escoltau: “En el primer poema partíem d’un jardi amb la intenció de fer-1o desaparèixer; i en el punt d’arribada trobam un altre jardi. El poeta no torna enrera, més aviat hem d’entendre que el punt a que s’ha arribat es la fita inicial de l’autor que sap on se troba: en el pati d’una institució cultural i una biblioteca. En aquest sentit, el darrer poema funciona com una coda del poemari des d’on Rosselló-Porcel s’orienta cap a una tradició. Uns poemes escrits al marge de la tradició illenca i impregnats pel desig d’influències noves; un viatge del desconcert fins al poema anecdòtic de circumstàncies.
Amb això no desqualificam el llibre, senzillament el situam en una trajectòria. Hem d’afegir que els poemes escrits entre 1931-1933, que componen Nou poemes són l’avant-propos del poeta jove desconcertat, l’exposició intel·ligent de la manca d’aplom que provoca la decisió d’abandonar “totes les seves decrèpites falues” com subratlla Miquel Dolç, i el desig d’assolir una tradició. Totes les acusacions critiques són gratuïtes, perquè el poeta es el primer que les apunta, formen part del tapís poètic del llibre; però esta disposat a fer la crònica del desgavell que ha de suportar sense ometre res. Si el poema escrit en mans del lector simula repòs, el poeta deixa dit que el llibret es poesia “menor”, anèmica, i constata? la distància entre el poema realitzat i allò que ell ha patit o allò que volia fer. Es precisament això que el converteix en un llibre extraordinàriament lúcid i desvergonyit.
Si en els poemes ressonen altres veus, les acusacions d’imitador reboten, perquè allò que recull d’altres poetes i que a primera vista semblen influències (Alomar, Valéry, Riba o Guillen), ho fa treballar en un espai desert que delaten l’obra borda, el llibre expòsit. Una veu escanyada que s’arrima a una tradició que vol acostar-se. Nou Poemes és la transcripció d’aquest desig.
J—EL LLARG, BELL I CREATIU CREUER CULTURAL PER LA MEDITERRÀNIA. L’any 1933 és un any important per l’aprenent de poeta, de professor, de traductor i d’assagista. Ha publicat el seu primer llibre, ha trobat la seva signatura definitiva amb accent gràfic en el segon cognom i guió: Bartomeu Rosselló-Pòrcel i el 15 de juny s’embarca en el Ciudad de Cádiz amb el seus amics Amàlia Tineo, Mercè Montañola, Blanca González i Salvador Espriu per fer un creuer. Tots els cent noranta professors i estudiants que participaren en aquest creuer universitari pel Mediterrani quedaran marcats de per vida per aquells quaranta-set dies de travessia en què visitaren Tunis, Cartago, Malta, Trípoli, Alexandria, El Caire, Jerusalem, Xipre, Creta, Rodes, Esmirna, Estambul, Atenes, Corint, Palerm, Pompeia, Nàpols, Maó, Palma i València. Els professors feren 27 conferències sobre les ciutats que visitaven i en Tomeu, com es pot veure a les fotos, a les postals que enviava als seus pares i als comentaris i articles que va publicar a Mirador i a El socialista, fou molt feliç. Espriu el recorda amb aquesta mots sezills i ben descriptius: Entre Malta i Alexandria Rosselló va compondre el seu “Sonet marí”, que ens va recitar a grans crits, perquè la remor del mar ens eixordava a l’Amàlia Tineo i a mi, i després me’l va dedicar. En aquell viatge es produí el nostre encontre amb l’esmentada Amàlia Tineo, una mica més gran que nosaltres, la nobilíssima amistat de la qual ens ha acompanyat des d’aleshores i acompanyà Rosselló fins a la seva mort. (…) El to sincer i ingenu era habitual de Rosselló. Mai no fou encarcarat ni pretensiós, sinó un noi senzill, de riure fàcil, obert, cordial, d’una autèntica bondat. No era atlètic ni massa fort, però tampoc enutjosament malaltís, ni tenia cap sospita d’un proper acabament. El poema “En la meva mort” fou escrit a Madrid, pel març de 1936, dos anys abans de la seva fi, potser en un moment de pressió, però més aviat (m’inclino a creure) com un exercici literari. Sento que aquesta afirmació decebi algú, però aquesta és, per a mi, la veritat.” El poema “Turquia”, escrit a Madrid el maig de 1936 serà un altre dels fruits d’aquest viatge memorable.
K— QUINA ÉS LA SEDA, QUIN L’ATZUR QUE VIBRI TACTE MÉS PERVERS? En els mesos de la tardor de l’any 1933 Rosselló escrivia els poemes que formarien part del seu segon llibre, Quadern de sonets, que sortiria el maig de 1934. Era ben conscient que en aquesta obra trencava el model clàssic del sonet, perquè aquests poemes només tenien la unitat del catorze versos amb mètriques innovadores i una diversitat magnífica de temes. En el poema “Espatlla” fa un homenatge a l’escriptor català més essencial del segle XVII Josep Vicenç García fent una paràfrasi del seu sonet “A una dama que es pentinava rere una reixa amb una pinta de vori”. Fila prim: tot és un combat entre el negre dels cabells de la dama i el blanc de la pinta de vori i de la pell femenina. El barroc l’enamorava i l’estètica gongorina planeja en molts dels seus versos. Teixeix conceptuals jocs de contrasts, obra una orfebreria de la paraula que produeix camafeus que mostren la capacitat expressiva i la sonoritat fulgurant dels mots. Inventa un catàleg de tons lírics enrevoltat d’una selva de poderoses imatges amb una feina retòrica en què les metàfores, les al·literacions, les metonímies, les sinestèsies i tota casta d’altres amplificadors expressius atenyen els seus objectius. Les intertextualitats s’eixamplen (Riba, Valery, Rilke, Yeats, Guillen) la qual cosa demostra la seva àmplia erudició acompanyada de la capacitat d’incorporar la millor poesia europea del seu temps i, també, els seus mestres insulars com Costa i Alcover. M’entusiasma quan transpua aquella veu doble que oscil·la entre l’eufòria en què la creació verbal sembla possible i la foscor pessimista que l’assalta sobre les possibilitats de la intel·ligència per dur a terme aquesta tasca.
K—CONEIXENÇA D’ESCRIPTORA CASTELLANS A SANTANDER. A en Tomeu li donen una beca per anar a la Universitat d’Estiu de Santander que es fa al Palacio de la Magdalena. L’acompanya l’amiga Amàlia Tineo. Allà coneixerà a Miguel de Unamuno amb el qual tendrà una conversa llarga, Federico García Lorca que va actuar amb La Barraca i Rafael Albertí, aquest dos autors li obriran els camins de la poesia neopopularista, Jorge Guillen al qual dedicarà un estudi sobre Cántico, Pedro Salinas, Gerardo Diego i Dàmaso Alonso que l’ajudarà a trobar treball a Madrid. Els poetes de la generació del 27 deixaran una empremta en els seu fer poètic. I retrobarà amics del creuer com Julian Marías. Allà escriu tres poemes: “Fragment al camp”, “Només un arbre, a la vorera, porta…” i el “Deuxième souvenir de La Magdalena”, i un text llarg impregnat de natura que es titula “Geòrgica”. Escriu a Espriu: “Tenc ganes de veure Mallorca i estudiar. Recorda que ens hem d’examinar; ho hem de fotre molt bé.” El desembre de 1934 és operat d’apendicitis a la Creu Roja de Barcelona on escriu “Aire d’una malaltia” Es trasllada a Palma on passa el Nadal i el primers mesos de l’any. Estima Ciutat, la ciutat. Passeja, mira, ensuma, és un fl^neur nat, cerca carrerons que no coneix, places oblidades, patis d’infantesa. Va al es biblioteques o als arxius. Llegeix: Eluard, Gide, Apollinaire, Huxley, Joyce, Llull, Espriu, Rilke, Alomar, Turmeda, Verdaguer, Poe, Guimerà, Voltaire, Ruyra, Balzac, Montaigne, Flaubert, Hormann, Kant, Homer,Cocteau, Tagore, Proust, Molière, Garcés, Goethe, Maragall, Keats, Vinyoli, Pirandello, Pound, T.S. Eliot, Nietzsche… (sabia francès, italià, llatí, anglès) Es fa amb els seus amics amb els quals té converses llargues: Robert F. Massanet (El 1936 li envia un telegrama al seu amic Massanet, poc abans de les eleccions, amb un breu text: “Vota comunista”), Gafim, Joan Alomar, Marià Aguiló, Josep Font i Trias, Ramon Nadal i Miquel Àngel Colomar que l’aconsellà molt i influí en al seva formació literària. L’abril torna ser a Barcelona on fa les proves de llicenciatura de Filologia moderna i li donen la classificació de summa cum laude. Guanya per unanimitat el premi Rivadeneyra. Parteix cap a Madrid per fer la tesi doctoral sobre “L’estil de Baltasar Gracian” i fa feina de professor a l’Escola Internacional de Chamartin on l’ha col·locat Dámaso Alonso. Prepara el seu tercer llibre que recull els poemes escrits des de 1934. Primer pensa en el títol Fira encesa (“Trio aquest nom perquè la varietat de coses que el llibre porta a dins el converteix en una fira autèntic il·luminada de colorins com els barracots, a l’hivern, a les sis de la tarda”). Després el barata amb Arbre de flames (“És més salvatge, bíblic i jo tinc un gran amor per tota mena de focs. Sóc una mica valencià, tracaire, multitudinari, profètic, desèrtic, cridaner, infantívol, etc.”). Finalment es decidirà per Imitació del foc.
L—I DE SOBTE, LA GUERRA CIVIL. Els primers mesos de 1936 fa moltes excursions. Visita Salamanca, Ávila, Guadalajara, Guadalupe, Talavera de la Reina, Puente Arzobispo, Cañamero, Navahermosa, Toledo, Illescas, Aranjuez, la Granja i Segovia. Llegeix apollinaire, Larbaud, Maurois i una traducció al francès de l’Ulisses de Joyce. Prepara les oposicions a ajudant de càtedra d’institut amb Amàlia Tineo. Les guanyen ambdós. Esclata la guerra civil. Es detingut a Madrid amb el seus companys de pensió per un incident confús d’un petard. Surt gràcies a la intermediació de Gabriel Alomar i de Pere Coromines. Amb l’amiga Amàlia i l’editor Josep M.Cruzet es traslladen amb urgència cap a Barcelona en tren. Malgrat la guerra el curs 1936-37 fa de professor de literatura als alumnes de l’Institut-Escola Pi i Margall. La relació amb els alumnes és molt bona, l’adoren. El setembre de 1938 recorr Girona, Figueres, la Jonquera, Sant Feliu de Guíxols, Banyoles, l’Armentera, Vilafranca del Penedès. S’incorpora a files i per mor de la seva miopia el destinen a serveis auxiliars. Llegeix Martin du Gard, Marc Orlan, Cocteau, Gide… En una carta a Joan Llacuna diu: “Treballo—soldat— 10hores cada dia sense excepció.quan no treballo, dormo.Us desitjo una vida més suau quye aquest esclavatge meu. La mecva poesia ara són un munt de fitxes”. La salut es ressent. Gràcies a Joan Mascaró i Fornés, que viu a Anglaterra, dóna notícies a la seva família de Mallorca. La situació econòmica és catastròfica. El dia 22 de desembre de 1937 fa de jurat del premi Joaquim folguera de poesia. L’endemà es fa una anàlisi de sang i una observació amb raigs X. Amàlia Tineo el va acompanyar. El doctor Raventós li va dir a Amàlia: “Tot és inútil. Aquest noi és mort”. Guardava repòs a l’habitació de la residència d’Estudiants. El seu estat es va agreujar i decidiren Sbert, Espriu i Eduard Valentí traslladar-lo al sanatori del Breull al Montseny el 2 de gener de 1938. Tomeu no era molt conscient de la gravetat de la seva situació. El dia 5 de gener de 1938 mor a dareera hora de l’horabaixa, sol, sense la presència de la seva amiga Amàlia que havia hagut de tornar a Barcelona perquè el seu pare estava molt malalt. El vetlaren aquella nit Amàlia tineo i Salvador Espriu. La relació de les seves opertinences en el sanatori és escarrufadora: Un raspall de dents, una màquina d’afaitar,dues pastilles de sabó, un termòmetre, una ploma, un mirall, dues ampolles de colònia, una esponja, un rellotge, dues flassades, vint-i-cinc mocadors, un abric, una jaqueta de pell, dotze samarretes, treews pijames, tres jerseis, un guardapits, una corbata, un pot de mel, set parellñs de mitjons, un barnús, unes sabatilles, unes sabates i un termo. Fou enterrat en el cementiri del sanatori del Brull. El 21 de febrer de 1958 les restes de Rosselló foren traslladades des del Brull al cementeri d’Arenys de Mar a la tomba d’Espriu. I des del 20 de gener de 1978 es troben al cementeri de Palma.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!