28 de juliol de 2013
Sense categoria
0 comentaris

Entremars

NINO ROTA M’ACOMPANYA. Escolt a l’Spotify la música bressoladora, humanal, emotiva, alegre i vivificadora de Nino Rota. Escolt la música que acompanya aquella nina de la vida, Giulietta Massina, a l’obra mestra de Federico Fellini, Le notti di Cabiria. A través de la melodia torn a reviure la tendresa, la indefensió, l’amor i la ràbia d’aquella puteta tan desgraciada, tan amorosa, tan de mel i sucre. Puc assegurar que Nino Rota és un dels compositors que conec d’una hora enfora i que reconec en d’altres músics actuals que han seguit la seva escola.

En aquest temps entre dues estacions cal anar molt alerta. Hi ha dies calidíssims que conviden a despullar-se, arribar a la platja i trepitjar les darreres algues que el temporal ha mesclat amb l’arena i posar-se a córrer cap a aquella aigua blava i maragda que convida a nedar, nedar, nedar i deixar a lloure el cos entre les transparències i la gelor líquida. He nedat un parell de vegades i aquests primers banys em desperten tota la meva relació amb el mar. Una relació llarga, estimada, plena de records, la majoria boníssims, i algun de terrible, com aquella vegada que quasi em vaig negar i mon pare em va salvar en el darrer minut per devers Porto-Cristo. Un temps que cop en sec varia i fa unes nits fredes en què cal tapar-se amb el cobertor que ja havíem tirat per avall del llit.  Un temps per anar d’un llibre a l’altre, d’una lectura a l’altra. Ara acab de trobar un text de l’amic Joan Brossa que no puc deixar de copiar. Brossa dixit: “Si no podia escriure, als moments d’eufòria seria guerriller, als de passivitat prestidigitador. Ésser poeta inclou totes dues coses.” És una il·luminació. Els amadors d’en Brossa poden anar a aquesta adreça www.accionsiterritori.com i podran passar un guster veient les accions poètiques, escèniques i visuals que ha filmat i editat Adolf Alcañiz. Brossa creia que la línia que separava un jocs de mans i un poema era invisible. La sorpresa, la metamorfosi de la realitat, l’enlluernament momentani eren part d’aquell estat de gràcia que et fa sentir el poema. Llegesc “Homenatge a Pompeu Fabra” del llibre Els ulls i les orelles del temps, i qued bocabadat. Escolta, Lector benèvol, i si pots llegeix-lo en veu alta: “Els mots corren a canviar-se / de vestit. Baixen els telons, i les bambolines / vénen de nou sobre els bastidors. / Els subjectes, els verbs i els adverbis, / ja vestits d’altra manera, tornen / a escena. Resta un grup / d’adjectius mirant pel / forat del teló. / El poema següent ara començarà.” Uf! Quina pujada! Brossa anava cada dia a la Filmoteca (algun dia es crearà a Palma un filmoteca?) perquè deia que el cinema l’havia ensenyat a mirar.

&&&

ELS BELLS, PETITS I AMBICIOSOS ASSAIGS D’ANTONI PIZÀ. Estic molt content que aquest company de suplement, Antoni Pizà, hagi recollit més dos-cents articles en el llibre La dansa de l’arquitecte (Ensiola Editorial). Hi ha gent que creu que un recull d’aquesta casta és un conjunt de veus esparses fetes com a maniobra editorial. De cap manera! Aquest llibre, amb l’ordre dels articles que van de 2003 a 2012, amb el fet d’estar aplegats amb cura, amb la lectura especial que es fa amb aquesta intersecció d’un amb l’altre, d’un dins l’altre, no té res a veure amb la lectura hebdomadària i isolada de cadascun al diari. Per això, abans de res, gràcies per aquesta garba de lletra de la bona que aquest felanitxer, musicòleg, professor universitari a Nova York i director de la Foundation for Iberian Music de la Universitat de Nova York, ens ofereix. El tema que confegeix aquesta escriptura amena, clara, senzilla i, alhora, plena de complexitats, crítica, però sempre entenedora, és la música. Pizà parla de compositors i de plans d’estudis musicals, de la relació entre les diverses arts i de música antiga, d’estrenes musicals innovadores i de llibres, del futur de la música i la seva relació amb la tecnologia, etc., i sempre és rigorós i entretengut. Una frase de Frank Zappa, que va dir que escriure sobre música era com dansar sobre arquitectura, és el leitmotiv d’un llibre que conjumina tota casta d’autors, d’èpoques i d’estils i ens dóna una panoràmica plena de perspectives sobre la vida musical de llocs tan diversos com París, Nova York, Sant Petersburg, Palma o Madrid dels darrers anys. Per aquestes més de cinc-centes planes hi passen gent tan diferent i tan plena de valors ben diversos com Chopin i Lady Gaga, Bob Dylan i Ennio Morricone, Beyoncé i Schuman, Antònia Font i Bach, Penderecki i els Beatles, Beethoven, Mahler i Glenn Gould e tutti quanti que estima un amador ple de sapiències de tots els llenguatges musicals que desplega per als lectors sensibles amb una cal·ligrafia plena d’harmonies i encanteris. Encara que són articles de diari Pizà els carrega de saviesa i d’alta qualitat intel·lectual entravessada d’humor i ens mostra la seva unitat subterrània. Un llibre per anar llegint a estonetes mentre arriba una brisa plena de saladines d’un pins devora la mar i la música de Nino Rota de La Strada felliniesca em diu que “Il viaggio continua”. Un llibre molt recomanable!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!